Diari d'un cremat

Primer Castella, després Castella i finalment... Castella

2008-12-10T11:10:00.001+01:00

Ja fa un anys i mig que comanden i encara no han resolt el tema de la recepció dels canals de Televisió de Catalunya. Del tema de la recepció de les emissores de ràdio quan passin a emetre en format digital, ni n’han parlat... com era d’esperar. Ens governen uns inútils.

La ràdio em preocupa. Val a dir que gastant uns 300 euros pots aconseguir uns receptors que capten les emissions a través d’Internet amb l’ordinador desconnectat, però no tothom pot invertir 300 euros per poder escoltar RAC-1 i les transmissions de les quatre emissores de Catalunya Ràdio. Sortosament, el tema és en mans dels nacionalistes! Si estàs en mans del PSOE o del PP, encara seria pitjor.

Realment, vist com va l’arròs, cada cop tenc més clar que per als nostre polítics Castella és “lo único importante”. Ja ho vam comprovar ahir: tot i que solament es tractava de retornar els Pressuposts al Congrés, el senador –també senador pels nacionalistes del PSM—ens va clavar una fina ganivetada.

Mugabe

2008-12-09T13:14:00.000+01:00

Pot ser una persona tan animal? És possible que enverini els seus abans de morir? A moltes famílies –moltes és una manera d’expressar-ho—ha passat. Pares que maten els seus fills i després se suïciden... el que passa a Zimbàbue no és el mateix, però alguna cosa hi té a veure.

Els dictadors acaben bojos De fet, per ser dictador alguna cosa no ha de funcionar prou bé al meló. Robert Mugabe ha començat a caminar per un camí sense retorn. Sempre ha estat una mala peça, ara s’està superant. Alguns han callat durant anys davant de les seves bestieses i ara ens ho trobam, Va acabar amb el colonialisme, cert, però des d’aleshores ha estat un desastre. Fam, molta fam han provocat els seus experiment i les seves decisions. Ara, quan és a punt de perdre el poder sembla que vulgui deixar un país sense habitants: els està emmetzinant? Provocar el còlera ja té nassos. Caldria intervenir-hi ja. Qui? Aquest és el problema. Si ho fan els de sempre sentirem a dir que hi ha interessos econòmics ocults. Si no ho fan ells qui ho farà? M’és igual sí algun país hi té un interès, primer cal eliminar la bèstia, després ja traurem l’ocupant.

Quin Borbó?

2008-12-08T12:30:00.000+01:00

Ara ha estat en Joan Tardà qui l’ha vessada. Tenim uns diputats imprudents i açò no és gens bo per a la democràcia.

Tardà ha pixat fora de test. Altres vegades han estat uns altres diputats: expressions que han estat gravades per micròfons no apagats... Tardà no té defensa. Ha estat imprudent. Ara diu que es referia a Felip V. No ho dubt, però hauria de saber què diu, com ho diu, on ho diu i quan. L’Espanya actual, una Castella eixamplada, desconeix massa la història catalana. Ningú de Madrid serà capaç d’entendre que es podia referir a un avantpassat de l’actual Borbó. Un diputat és imprudent ha de plegar? Probablement mereix una targeta groga, com a mínim. La frase és violenta i lletja. Si es volia referir al que va passar fa tres-cents anys ho havia de dir més clarament. Es pot ser republicà sense tallar colls dels monarques. L’avi de l’actual va plegar perquè el poble el va fer fora a través de les urnes, no cal passar d’aquí.

Acatar la Constitució... fins a les 14’30 h

2008-12-05T09:32:00.000+01:00

Demà els espanyols fan festa. Jo no. Demà commemoren que el poble espanyol va aprovar la Constitució. Demà fa els anys que ens van imposar un text que diuen que és legal. Els que no ens sentim espanyols encara l’estam patint.

Per a mi és un dia de dol. No la vaig poder votar, car em mancaven 28 dies per fer els 18 anys. Segurament hauria votat a favor... i m’haurien pres el pèl. A vegades és una sort no poder votar. Si més no, així no m’han estafat. Amb el temps, estic obligat a ser “constitucionalista” per dir-ho d’alguna manera, fins a les 14’30, cinc dies cada setmana. M’encanta acaba la jornada laboral i poder enviar la Constitució a prendre pel sac. Sort que també hi ha dies de festa i un mes de vacances... En definitiva, em sembla que durant 219 dies cada any, estic obligat a estimar-me la Constitució unes hores cada dia. En aquests moments me l’estim molt, la setmana que ve, que no treball, podré passar d’ella. Hi ha amors que maten i divorcis que donen vida.pambic

Hebron, una altra vegada

2008-12-04T09:25:00.000+01:00

Vuitanta “colons” jueus han estat desallotjats per ordre judicial de la ciutat de Hebron. Ja sé que en català se sol apostrofar Hebron, però jo no ho faig car el nom de la ciutat s’ha de pronunciar com a Jebron, amb jota castellana.

Sobta veure el que passa a Hebron. Una ciutat on els jueus van residir ininterrompudament durant més de 3000 anys. Solament després de la matança de 1929 la van abandonar. La premsa espanyola sempre ha parlat del dret dels musulmans a continuar habitant a les terres dels seus avantpassats, però en aquest cas el tractament és diferent. Es veu que aquestes persones, qualificades de colons tot i que algunes provenen dels expulsats l’any 1929, no tenen dret a habitar on vivien els seus avantpassats.

Amb Hebron hi ha un dels problemes més mals de resoldre entre àrabs i jueus. La Cova de Machpelah, on hi ha enterrats sis patriarques jueus –un dels quals, Abraham-Ibrahim-- és l’origen del conflicte. En aquesta tomba, on hi ha enterrats, a més a més, Isaac, Jacob, Sarah, Rebecca i Leah --els cinc darrers no tenen res a veure amb els musulmans—fa uns anys un jueu fanàtic va matar molta gent, em sembla que unes 29 persones. L’única dels patriarques que no és enterrada aquí és Rachel, que reposa prop de Betlem. Altres com Josep descansen a altres indrets. Aquest que acab d’esmentar ho fa prop de Shekem, Nablús per als musulmans. En començar la segona intifada, (em sembla que era la segona), el primer que van destruir els musulmans va ser aquesta tomba. Pocs dies després l’Autoritat Nacional Palestina ordenà que la reconstruïssin. Ho van fer... però la transformaren en una mesquita.

A Machpelah, una de les tombes no pot ser visitada habitualment pels jueus i la gent calla. Quant els croats van abandonar Terra Santa van cedir la tomba (tot el recinte) als musulmans amb la condició que els jueus no poguessin entrar-hi. S’havien de conformar a pujar fins al setè escaló anterior a l’entrada. Una solució acceptable fora una entesa entre ambdós bàndols, però és complicat. Explicar tot l’afer de Hebron seria massa llarg i superaria amb escreix l’extensió de les notes que apunt en aquest diari.

En Bush no estava preparat

2008-12-03T12:19:00.000+01:00

El president dels Estats Units no estava preparat per a la guerra. A favor d’ell podem dir que durant la seva campanya havia predicat l’aïllament... cosa típicament republicana, fins l’11-S

Record les crítiques que va rebre en guanyar. Uns el maleïen perquè havia obtingut la victòria d’una manera discutible i altres perquè no estaven d’acord amb aquesta promesa de desinhibició en totes els afers exteriors. De fet, fins que quatre sonats perillosos no van atacar el cor de Nova York, el president Bush va passar prou de tot el que succeïa fora dels EUA. Lògicament el criticaren.

Un mal dia, el país rep un cop important i fort i decideix envair l’Afganistan i posteriorment l’Iraq... i torna a ser criticat. La invasió d’Afganistan va rebre unes crítiques moderades ja que allà no hi havia gaires interessos estratègics d'altres països. En atacar l’Iraq, les coses canviaren.

L’error més gran del president va ser donar una excusa falsa per enfrontar-se a Saddam. Hi havia motius per fer-ho? Sempre he cregut que sí, però al final m’he quedat sense arguments per mor del bullit que s’hi ha fet, fins que Gates no va assumir el càrrec de secretari de Defensa. Ara Obama el vol mantenir. N’hauríem d’aprendre. Un demòcrata confia en un republicà. Un republicà reconeix errors. Per aquí no passa el mateix. El mig aliat de Bush encara insisteix a defensar unes causes que no eren encertades i se’m fa difícil veure com el PSOE nomena un ministre del PP (o a l’inrevés).

Els americans van atacar Iraq per guanyar temps davant la crisi energètica. França. Alemanya i Rússsia s’hi oposaren per mantenir els privilegis de les seves companyies petrolieres. Uns mataren per un motiu i altres tancaven els ulls davant de tots els morts que provocà Saddam per afavorir uns negocis. Qui és més criticable.

Shimon Peres

2008-12-02T10:56:00.000+01:00

Shimon Peres no és precisament el polític israelià que em caigui millor. Això no obstant és una d’aquelles persones que cal escoltar. Escoltar, no imitar.

En l’entrevista que publicava el diari Avui d’ahir, feta per Jana Beris, deia coses ben interessants. Digui el que digui, per aquestes terres ja s’ha decidit qui és el dolent. Hi destaca, sota el meu punt de vista, la referència a la impossibilitat d’aconseguir la pau amb Hamas a canvi de tornar els territoris ocupats el 1967. A part que tornar significa que abans “era de” i que els qui dominaven aquest petit espai (vuit vegades l’illa de Menorca) eren Egipte i Jordània, contra el domini dels quals no es van fer declaracions per aquestes contrades, diu Peres que Hamas no ofereix la pau sinó un treva. Té raó Peres, però la premsa espanyola, ho tergiversa.

A Hamas no se li pot concedir res mentre no signi un compromís... i encara. De fet, no l’hi haurien de concedir res mentre no estiguessin disposats a complir el que signen. Aquest és el principal problema del conflicte. Els jueus –pensament occidentalitzat—signen una cosa i prou, l’altre bàndol el signe “de moment”, fins a la pròxima. És difícil posar-se d’acord si hi ha maneres diverses d’entendre què és un acord.

Chávez hi torna

2008-12-01T11:15:00.000+01:00

En Chávez ho tornarà a intentar. Té massa ganes de continuar al poder. Fa pocs mesos va perdre el referèndum, però després d’un ajustat triomf en les eleccions de la setmana passada, treu pit i afirma que “¡Que sepan quien manda!”.

Passarà a la història, sense dubte. Li hem de reconèixer la bona tasca feta en el camp de l’educació. És una llàstima que el poble hagi de pagar un preu tan alt: i és que l’educació no té preu.

Els errors estratègics dels americans de després de la Guerra Freda hi tenen molt a veure i és trist. Primer van ser ells els que van promoure la major part de les dictadures al pati de darrere del EUA –Amèrica del Sud--. Ara, quan semblava que aquest pobles que han patit tant podien optar a aconseguir uns règims democràtics i justs, hi creixen noves dictadures que afirmen que volen ser justes.

Chávez podrà continuar al poder si guanya. Si ho fa d’una manera neta, hi tenim poc a dir, però no veig massa clar açò de fer votar la mateixa qüestió cada quatre dies... fins que surti el que l’amo vol. És una democràcia discutible, però si no hi trampa és legal. Tant de bo no ho aconseguesqui. El poble té la paraula.

ZP i l’esport. Arguments per exigir el sobiranisme

2008-11-28T13:40:00.000+01:00

Mestre ZP anuncia que en la propera remodelació del gabinet que presideix crearà un Ministeri d’Esports i em deixa glaçat. Fa anys que molta gent el demanava i ara que la situació econòmic és delicada s’ha decidit a crear-lo. Qui ho entengui que el compri.

Em comença a costar de continuar veient aquest senyor amb bons ulls. Encara em cau simpàtic, però és que cada dia que passa el consider més inútil i venedor de fum. L’esport és una bona manera de desviar l’atenció. Ja està bé que la gent gaudesqui d’infraestructures esportives –com més millor— però, és el moment? També diu que cal reformar la Llei de l’esport. Ja era hora! Tanmateix, estic gairebé segur que n’hi ha per tremolar. Reformar-la contra qui? I és que la Llei de l’esport actual no té més que una intenció nacional fosca. Sí, d’aquest nacionalisme patriòtic que solament malda per escanyar qualsevol possibilitat de permetre que qui vulgui pugui participar o no en competicions esportives.

Avui, però, s’anuncia que Catalunya estigui representada en la Federació Europea de Rugbi Lliga, la modalitat de rugbi que es juga amb tretze jugadors. Com que l’esport té poca importància a Espanya, no hi haurà problemes... si haguessin admès la Federació Catalana en la IRF (la de rugbi a XV9, la Llei de l’esport actuaria de cop per evitar-ho. I açò que aquesta federació és més antiga que no l’espanyola. Curiós el món. Es permet que existesquin les federacions i seleccions escocesa i gal·lesa de rugbi perquè quan es crearen no existia la britànica, però quan un país en les mateixes condicions demana un tracte semblant la maquinària de l’estat treballa. Londres tracta millor que Madrid.

I bé, l’esport continuarà com fins ara. Catalunya aporta esportistes, títols i medalles i a canvi la inversió en infraestructures en aquest país és ridícula. Es veu que tot s’ha de fer a Madrid, sobretot. I açò que encara no han aconseguit d’organitzar els jocs olímpics: després podrem tremolar. A Catalunya, l’Estat hi inverteix entre un 6 i un 15 % del que inverteix a Madrid en temes esportius. ZP el Just. Aznar l’Equànime. Qui vengui, la Còpia. Independència, please.

El torn de Bombai

2008-11-27T13:02:00.001+01:00

Dia negre a l’Índia. Cent deu morts, per ara, i açò que és un dels països on he vist un control policial més fort. Diuen que han estat militants islamistes. Islamistes radicals. Hi ha un problema greu en aquest país. Ni la separació del Pakistan i de Bengala (Bangla Desh) no el va resoldre.

Tanmateix, Déu ni do del grau d’entesa que hi ha a l’Índia. Un país democràtic –bastant democràtic— on podem trobar uns cent cinquanta milions de musulmans, la majoria pacífics. Com arreu. Em deman, però, què fan els musulmans per combatre aquests esclats que provoquen algunes de les persones que comparteixen les seves creences. Hi ha altres minories a l’Índia que no provoquen escabetxades com aquesta. Tot plegat, però, em fa creure que conviure és complicat. Al final cadascú opta per aferrar-se al seu clan. Açò pot ser bo o dolent. Si t’hi ajuntes per simpatia, no hi res a dir. Si és perquè et creus superior o per defensar-te o atacar, anam malament. Sí, hi he afegit per defensar-te i ho he fet conscientment i expressa. Si necessites defensar-te és que algú t’ataca o que passeges certa paranoia.

La societat tendeix a tornar a un estat natural. Els pobles grans no ho són. Un cop aconseguida la unitat, tot d’una comencen a renéixer les ganes de separar-se. La germanor és desitjable, però molt mala d’aconseguir. Fins i tot juraria que és impossible. Religió, creences, gustos, llengua... sempre hi haurà coses que ens separaran. Em conformaria que fossin capaços d’entendre’ns. Ens podem entendre i continuar essent diferents. Hem d’intentar de respectar-nos per evitar que es repetesquin atemptats com els d’ahir a Bombai (o Mumbai). Hauria de ser possible i ho serà si ens hi esmerçam a aconseguir-ho.

Corrupció a Bulgària, però també al Parlament europeu

2008-11-26T12:18:00.000+01:00

Per culpa de la corrupció Bulgària acaba de perdre 220 milions d’euros que li havia aportar la Unió Europea. Bona notícia... a mitges. Ja m’està bé que es retirin els ajuts quan no hi ha garanties, però hi ha una segona lectura que també caldria tenir en compte.

Si Bulgària –o qualsevol altre país— necessita aquest ajut, l’ha d’obtenir. És la millor manera que tenim per permetre que els seus ciutadans visquin millor i que algun dia sigui Bulgària la que pugui “regalar” a altres estats. El cas d’Irlanda és un exemple d’açò darrer: van fer els deures, van aprofitar els ajuts i avui donen. Val a dir que la crisi colpeja la república esmentada amb força i que no sé com a acabarà el tema.
Però el que em sembla més vergonyós és que gent corrupte pugui decidir sobre el grau de corrupció d’altri. Un aguait al Parlament Europea permet de comprovar com ses senyories no soles romandre assegudes als seus escons. En açò jo també ho qualificaria de corrupció i si ells són capaços de retirar ajuts a països on hi ha “politxons”, també hi hauria d’haver un sistema per fer-los tornar el sou si no assisteixen a les reunions de la cambra.

Goytisolo: un lluitador o un farsant?

2008-11-25T11:39:00.000+01:00

Juan Goytisolo ha obtingut el Premi Nacional de les Lletres. Com a escriptor no em desagrada, però les seves opinions i la seva vàlua com a intel·lectual em semblen molt discutibles. Destaquen del senyor Goytisolo la seva lluita pels drets de les minories i aquí és on em toquen el voraviu. Ja està bé que les defensi, però si vol ser honest no hauria de fer-ne abans una tria.

Juan Goytisolo ha dit i ha donat a conèixer coses meravelloses sobre el món musulmà, especialment. El fet que visqui sis mesos l’any a Marràqueix sens dubte ha contribuït a ajudar-lo a saber com és aquest món. El que ens ha donat a conèixer calia que ho sabéssim. Gràcies, Juan. Ara bé, no el consider un intel·lectual honest: no és imparcial, no és equànime. Imparcial és molt difícil ser-ho, gairebé impossible: ser honest és una obligació.

Goytisolo critica, amb raó, el tracte que reben els musulmans –alguns musulmans— a Europa i a Occident... però mai no piula per exposar cap queixa contra el sobirà que regne al país que l’acull. O és un covard o una altra cosa. Ser un covard l’hi puc perdonar, que faci com les estruços no. Els musulmans són maltractats a molts de països: denunciem-ho; però la correspondència que ens demanen tampoc no ens l’apliquen i en tenc proves a manta. M’he passejat prou per aquests països com per poder-ho dir clarament. Tenc un munt d’experiències personals a explicar que ho podrien fer palès.

Em qued però, amb la part bona de Juan. Fa bé d’exposar les injustícies que pateixen alguns pobles i alguns col·lectius. Ara bé, tampoc no ens passem a l’hora de lloar-lo. L’escritptor té una part prou fosca.

Una vergonya: l’ajut de l’Administració als clubs esportius

2008-11-24T09:49:00.000+01:00

Avui “El Mundo”, aquest gran diari... per dir alguna cosa, publica que el meu equip, la Real Sociedad, va rebre un tracte “de favor” quan la hisenda basca –quina sort que tenen els bascos!— no va actuar davant d’un deute que el club mantenia amb ella. “El Mundo” és així. Quan convé diu veritats, altres vegades manipula hàbilment les notícies i si ho considera convenient les amaga.

El tractament que l’Administració en general atorga als clubs esportius és una vergonya. A l’Estat espanyol açò esdevé arreu. Tenim l’exemple de Menorca –on subvencionam equips esportius quan hi ha gent que pateix i altres sectors més important, al meu parer, oblidats--, però també tenim més intervencions escandaloses.

Fa uns anys, el govern del senyor Aznar fa canviar la legislació per permetre que el Reial Madrid –de passada se’n van beneficiar tots els clubs—pogués fitxar jugadors estrangers a un preu rebentat. Durant les primeres temporades, aquests jugadors no havien de pagar tant a Hisenda. A partir de la quarta, em sembla que era, ja havien de pagar els imposts sobre la renda com qualsevol altre ciutadà. No és una vergonya que gent rica –i molt— pagui més poc per un motiu tan ridícul? Poder competir amb avantatge contra els clubs anglesos i italians no justifica una baixada dels imposts dels esportistes estrangers. Era una vergonya i encara no s’ha corregit. Fa goig veure com un suposat crack que percep una fortuna cotitza més poc que el que li correspondria. Ja hem vist com han acabat: quan l’època de la rebaixa ja havia passat, el jugador demanava augment de sou i amenaçava de plegar si no el rebia. Clar, com que en ser com els altres havia de guanyar més poc... Amor als colors! I és que hi ha amors que maten: el dels futbolistes mercenaris i el dels polítics fanàtics d’un club. Qui hi perd és el ciutadà.

Jueus nazis

2008-11-23T09:16:00.000+01:00

Sempre hi ha hagut jueus –o descendents de jueus—antisemites. És el famós autoodi, desviació que també podem trobar en altres pobles, com a ara el meu: el català. Entre aquests jueus antisemites, hi podem trobar gent com Karl Marx o els jugadors d’escacs Bobby Fischer i Alekhine. El fenomen, per tant, no és nou.

El que sobta és que ara els antisemites jueus siguin israelians i que a més a més es declarin nazis. Açò supera qualsevol desviació. Aquests nazis jueus –jueus?—provenen de l’antiga Unió Soviètica i s’han dedicat a atacar homosexuals, jueus ortodoxos... La pregunta és clara: si són antisemites per què van anar a viure a Israel?

Alguna cosa devia passar a la Unió Soviètica. Aquest estat, que venia jueus a Israel per 25.000 dòlars cadascun –una nova mena de tràfic de persones— podrien haver fugit de la URSS cap a un altre lloc, ja són ganes anar allà on no vols. Algun dia caldrà analitzar què passa amb els milers de jueus soviètics. L’Estat israelià ha estat prou generós amb ells: els ha acollit i diuen que fins i tot els permet de criar porcs, cosa ben perillosa a una terra ocupada majoritàriament per musulmans i jueus.

Fins ara hi havia, a Israel, jueus antisionistes, jueus que es declaraven súbdits del rei de Jordània i altres jueus curiosos. El que no havia vist era jueus nazis. Bé, antigament tenim exemples de conversos que van perseguir els que continuaven practicant la religió dels seus avantpassats, però aquest havien abandonat el judaisme i no habitaven un país que es declara “jueu”. Si no els agrada aquest poble, que vagin a un altre lloc. És així de senzill. Clar que a un altre país sempre podran ventar homosexuals... i és que els violents són violents i sempre troben una excusa per ser-ho i algú a qui rebentar.

El sou d’en Franco

2008-11-21T12:41:00.001+01:00

L’honorable, és una manera de dir, cap de l’Estat espanyol que va ocupar el càrrec per decisió personal 8i divina?) fins a l’any 1975, sempre havia estat defensat pels seus seguidors com una persona honesta i austera. Quan els dèiem que la seva família es va enriquir d’una manera més que il·legal, ens al·legaven que açò podia haver estat així, però que ell, el Cabdill, mai no havia fet res d’açò.

Vet aquí que ara surt la notícia que Nostre Senyor a la Terra cobrava 800.000 ptes. mensuals... de l’època. Evidentment la quantitat i la defensa no segueixen els mateixos paràmetres. El sou del dictador era fabulós per a l’època: fabulós! Ni els actuals polítics cobren tant, i açò que no estan gens mal pagats. Llegia fa uns dies que ZP guanya –tot i fer dues feines alhora: president i mentider—més poc que no Montilla i que aquest rep un sou inferior al de l’alcalde de Barcelona. Algú ho entén? Com pot ser que un alcalde guanyi més que el president d’una nació –sense estat, però nació--?

Què guanyaria avui Franco?

Lukoil i Sacyr-Vallehermoso i Criteria i Port Aventura

2008-11-20T11:45:00.000+01:00

Ara és Lukoil qui vol comprar les accions propietat de Sacyr-Vallehermoso... i un altre 10 % del total de les de REPSOL que cotitzen a la borsa. L’excusa que van donar alguns fa pocs dies per no vendre el paquet de Sacyr a Gazprom (un 20%), ara no val, ja que Lukoil no és una companyia estatal.

No sé com acabarà, però ja m’agradaria que els russos adquirissin aquest 30 % de REPSOL, sobretot la part de Sacyr a veure si així quan aquesta s’enfonsi, que ho farà, deixa un forat més petit. Tots hi guanyaríem. A més a més, també m’agradaria a veure què passa amb els drets de REPSOL a alguns països d’Amèrica del Sud. Tal vegada si REPSOL passàs a estar dirigida per russos no li posarien tants d’entrebancs. Val a dir que preferiria que el domini de l’empresa continués en mans nacionals, però ara per ara no em fa l’efecte que sigui possible. Ahir capvespre Criteria deia que volia vendre el 51 % de Port Aventura... És una bona notícia? Ens ha de preocupar? No ho sé, però no m’agrada gens.

Obama el renegat

2008-11-19T11:33:00.000+01:00

Era previsible. Obama ha estat amenaçat de mort per al-Qaida. Tot i que alguns teòlegs islàmics expliquen que renegar d’aquesta religió no suposa haver de patir un càstig tan gran, la realitat és caparruda i molts dels acòlits de les creences musulmanes estan convençuts que és així. Obama és fill d’un musulmà i per tant quan va néixer era musulmà per a aquests esgavellats. Abandonar la fe li ha de comportar la mort. Sense comentaris.

L’Islam –si més no part de l’Islam, i desgraciadament la que sembla que domina i que actualment té més influència— permet que un home es pugui casar amb una dona que practiqui qualsevol religió, car els fills estaran obligats a ser educats en aquesta religió i per tant seran musulmans. En canvi una dona musulmana solament es pot casar amb un cristià, per exemple, sempre que aquest es convertesqui prèviament. També sobren els comentaris.

Moltes religions tenen uns sistemes curiosos per decidir qui la professa, però poques et condemnen a mort si en renegues –mot emprat pels musulmans--. Però és que són tan simpàtics! O no?

Obama i Guantánamo

2008-11-18T09:19:00.001+01:00

Obama vol tancar la presó “especial” de Guantánamo. És una bona notícia. També vol retirar les tropes americanes d’Iraq. Em sembla bé, tot i que jo era dels partidaris de la guerra, encara que no l’hauria començada pels motius que ens va donar George W. Bush.

La invasió d’Iraq ha estat un nyap i això és greu. El resultat el sabrem d’aquí uns anys. Pot passar qualsevol cosa. Em deia un bon amic que no es pot lluitar amb el mal –el règim assassí de Saddam—amb un altre mal, la guerra. És possible que tengui raó. Està actualment millor que abans Iraq? No ho sé. Em costa de creure que pugui estar pitjor, però pel camí hi ha quedat molts de morts innocents. També val a dir que no puc imputar a les tropes internacionals els que durant molts de mesos van provocar els suïcides. Que cadascú carregui amb els seus.

Però bé, tancar una presó on els drets de la gent són trepitjats sempre està bé. Segur que a Guantánamo hi ha molts de responsables, però també és segur que hi ha gent innocent. Combatre el terrorisme és complicat, però les tortures sobren i sembla ser que en aquell racó de Cuba n’hi ha hagut.

Comença bé Obama? En aquestes qüestions sí, en altres ja ho veurem. Tanmateix, m’encanta el paper del seu rival John McCain. Cada dia el veig més senyor. Hauria estat un bon president... si al seu darrere no hi hagués el Partit Republicà. Curiosa l’actuació d’aquest partit. Ha passat de declarar-se “aïllacionista” --mot possiblement incorrecte—a actuar d’una manera ben diferent. Els van empènyer a intervenir, evidentment, però quan ho han fet no han estat capaços de prendre gaires decisions correctes.

En ZP enganya Saura. Més mentides

2008-11-17T09:06:00.000+01:00

Un nou incompliment de ZP. Batrà marques. Em sap greu perquè és una persona que d’una altra banda té una cara que m’agrada. Alguna cosa no em quadra, això no obstant.

Em passat de tenir un president impresentable, o molt impresentable, a tenir-ne un que no sap dir la veritat, que és incapaç de mantenir la paraula que dona i açò és ben trist.

ZP no és prou conscient que està jugant amb foc. La seva tàctica –fer-nos creure que amb els altres estaríem pitjor— no servirà sempre. La garrotada ha de ser gran. Comprenc que la seva situació és complicada: si compleix el que promet als catalans s’ensorrarà a la resta de l’Estat. Ho té pelut. Ara bé, el que no pot fer és enganyar la gent. Si es veu incapaç de sostenir el que promet ho té prou senzill: no prometre.

De moment ha deixat en Saura amb el cul descobert. El partit d’aquest amenaça ara de tombar els pressuposts al Senat. Ves per on encara farà un servei al nostre senador, que així no s’haurà de mullar.

Gazprom? I ara... és russa!

2008-11-14T09:43:00.000+01:00

Fa una temporada la pressió de part dels “importants” va impedir que Gas Natural pogués dur a terme una OPA per adquirir ENDESA. Aquest fet no és gens anormal. Gas Natural fa un tuf a català que calia eliminar de qualsevol manera. Aleshores el capital alemany era l’opció per evitar aquella OPA, la resta són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Sobte per tant que el que valia fa uns mesos –abans una empresa alemanya que catalana— en un cas, no rebi el mateix tractament en un altre. De cap manera es pot comprometre avui –diuen alguns— la “alloquesigui” espanyola. El capital rus no deu ser bo i cal posar entrebancs per evitar que s’apropiï del 20 % de REPSOL. Qui ho pugui entendre que m’ho expliqui. Ep, i no tenc cap simpatia pels actuals amos del capital rus.

La conclusió a què arrib és que hi ha massa fanatisme i massa nacionalisme –perdó, patriotisme constitucional—que roda per les Espanyes. Abans es podia admetre ser “dominats” per alemanys”, ara ens podem permetre de posar en perill el sistema financer espanyol. I és que és açò el que passarà quan les quatre grans constructores s’enfonsin. Sacyr Vallheromos és una d’aquestes quatre. El seu deute és molt superior al que mantenia MARTINSA. Sacyr pot deixar un gran forat en qualsevol moment. Si Gazprom estava disposat a adquirir el seu 20 % a REPSOL, ens feia un bon favor. És un possible risc dependre de Rússia, però és una certesa que Sacyr és a punt de fer un forat immens en el sistema financer espanyol. Res d’açò importa. L’or de Moscou servia per justificar una lamentable política econòmica durant la Dictadura, però l’or de Moscou no serveix per rescatar els nostres estalvis.

Afganistan

2008-11-13T09:56:00.000+01:00

Si fa uns mesos el Govern del gran ZP es plantejava de substituir els soldats espanyols que són a Afganistan en “missió de pau” per components de la desapareguda secció de “Coros y Danzas”, ara es veu que el PSOE i de retruc molts d’espanyols han obert els ulls.

La situació d’Afganistan ha esdevingut complicada i fa la impressió que Occident no sap com enfrontar-s’hi. Obama, fins i tot, es mostra disposat a col·laborar amb talibans moderats i de deixar de banda el projecte d’instituir una democràcia en aquell país. Primer ordre! Té collons, tot plegat. La frase la podria haver pronunciat qualsevol dictador. No la critic, car pot tenir sentit temporalment, però et fa reflexionar. Es veu que si hi ha desordre primer cal restablir-lo. Hi podria estar d’acord. Si és així, però, hom també pot acabar justificant els motius que provoquen algun cop d’estat. Enteneu-me: solament parl dels motius que provoquen el cop, no justificaré mai que els que assumeixen les regnes del país continuïn governant quan ja s’ha restablert l’ordre. Fiem-nos-en, dels salvadors de les pàtries!

Obama, tanmateix, sembla que té les idees clares. S’ha demostrat –a mi m’ho sembla—que la política aplicada fins ara per combatre el fanatisme i el terrorisme islàmics no ha funcionat i que per tant cal prendre noves decisions. Tant de bo que ara l’endevinem.

Els occidentals: homicides imprudents

2008-11-12T09:17:00.000+01:00

Ara són les Maldives les que s’enfonsen. Fa uns mesos eren unes illes de la Polinèsia. La culpa és de tots però no hi feim res per evitar-ho. Fins i tot podríem afirmar que hi col·laboram activament.

Sigui certa o falsa la teoria que les emissions de CO2 provoquen l’escalfament del planeta i en fer-ho eleven el nivell de la mar, fora lògic estar “si més no” atents en aquesta possibilitat. Descartar-la com fan algunes persones em sembla agosarat. I si tenen raó els que prediuen un desastre?

De qualsevol manera, Occident abusa a l’hora de consumir i cremar combustibles fòssils. Estam jugant amb la mort d’altri i açò és ben bé un homicidi imprudent: no ho puc qualificar d’assassinat, però no em manquen ganes. Aquí, mentrestant, estam ben calentets, ben il·luminats, ben “transportats”, ben satisfets en emprar cuines que xuclen més energia de la necessària. Fer un tomb per una oficina “pública” fa pena. La temperatura que hi ha és un abús i el llum es malgasta quan els funcionaris hi són... si és que no han sortit a fer un cafè llarguíssim, tot i que en aquest cas el consum continua essent el mateix. I en acabar la jornada, encara podem plorar més: impressores enceses, ordinadors no apagats, calefacció connectada fins i tot durant les vacances... Gran persona el funcionari. La majoria diuen que són d’esquerres... però no practiquen. Els que es declaren de dretes, aquests temes no els importen gens ni mica. Abans en tenien prou a estalviar per fer una estada estiuenca a les Maldives, ara ja no ho podran fer.

Un gran mes de novembre

2008-11-11T13:39:00.001+01:00

Chávez pot patir un altre sotragada. No té gaire sort, darrerament. La seva flor s’ha marcit. Ja no és ni capaç d’aprofitar la sacsejada que ha patit el sistema econòmic mundial durant les darreres setmanes.

Contràriament, Lula en pot haver sortit reforçat, de la crisi. Evo Morales també travessa una mala època. Correa aguanta, tot i que mai no ha arribat a proclamar una revolució tan grossa. Kim Jong-il deu ser a punt de morir ja que la fotografia oficial que van publicar a Corea del Nord sembla més que retocada. De fet ni han sabut fer-hi els retocs com Déu mana... cosa normal en un país on Déu no existeix. Bé, hi ha un déu, que és el pare de l’actual líder.

Travessam temps de grans crisis. Als EUA els republicans seran expulsats dia 20 de gener del govern. A l’Iran Ahmadinejad ni piula. I té res a veure la baixada del preu del barril de petroli? A Putin se li enfonsen els submarins, a ZP li continua creixent el nas... A Jerusalem s’estomaquen armenis i ortodoxos, A les Illes hi ha un bon problema amb un parlamentari que diuen que no ha fet les coses massa bé i al Consell Insular de Menorca hi passen coses ben estranyes. Un mes ben entretingut: un gran novembre.

L’Auditori

2008-11-10T13:11:00.000+01:00

Ara ho paga l’Auditori. Cabildolàndia no té remei. Qui fa fer el projecte? Qui el va beneir? Què en diu l’oposició?

Tot plegat em fa una mica de fàstic. Som incapaços de fer infraestructures culturals. No sé si hi ha prou diners a l’Ajuntament , supòs que no, però el fet és que el proper estiu tindrem un gran problema a Ciutadella. On es faran els concerts quan tanquin el Socós? Tot a Calós? I ara.

Ciutadella ha estat incapaç de resoldre un problema greu. Açò no és nou. La culpa és de tots. Uns per triar malament els nostres representants, altres per voler treure’n un rèdit electoral. I així ens quedarem: sense local, sense escola de música, sense res. Bé, sempre podrem passar per l’Ajuntament i assistir a un dels plens que s’hi fan. Es veu que és tot un espectacle. Però veure com actuen els nostres vint-i-un representants fa una mica de pena. La legislatura dedicada a la cultura ha acabat essent dedicada a l'afrontament. Preguem!

Kristallnacht i el mur de Berlín

2008-11-09T13:04:00.000+01:00

La nit del 9 de novembre és una data que cal recordar. L’any 1938 hi va tenir lloc la Kristallnacht, l’any 1989 va caure el mur de Berlín.

Fa setanta anys els jueus van rebre fort. Uns foren assassinats, altres –uns 30.000-- van acabar a camps de concentració. Les sinagogues alemanyes, més de 1500, van ser destruïdes; els negocis dels jueus, també. El cost econòmic dels aldarulls provocats pels nazis el van haver d’assumir els que n’havien patit les conseqüències. El més trist és que l’antisemitisme és ben viu, tot i que sovint és disfressat d’antisionisme, un terme políticament correcte per actuant de la mateixa manera.

Uns anys més tard vaig poder viure una nit màgica en directe: la gent podia sortir sense problemes de Berlín Oriental. Curiosament, el darrer 14 d’agost –data en què es commemorava la seva construcció— jo era a Berlín Oriental. M’havia semblat el paradís. Es veu que la meva capacitat d’observació és ben minsa. Estava convençut que la gent que hi vivia era feliç. Fins i tot vaig fer com l’antic Papa. Va ser una mena de broma, però vaig besar el terra de la ciutat, ben davant d’una antiga catedral. Hores més tard, quan ja havia tornat a l’altre Berlín deia als meus companys que volia travessar el riu i ser el primer que fugia d’Occident i demanava asil polític: així m’hauria fet famós. Pecats de joventut.

Ha mort Suharto

2008-01-27T11:28:00.000+01:00

Es mor Suharto i pràcticament ningú no diu res. He tornat vell? Els joves ja no el recorden? Què passa? Hem perdut l’oremus, la memòria? És cert que gràcies al seu cop d’estat va fer fora un altre dictador, Sukarno
–bé, en Sukarno no parlava de dictadura, sinó de “democràcia dirigida”— però també ho és que Suharto va ser un assassí del grossos. La Guerra Freda va donar poder a massa gent sense escrúpols. El més lamentable és Occident callava i amagava els desastres comesos pels “seus” dictadors, mentre la Unió Soviètica i Xina –barallades entre elles—feien el mateix quan governaven els dictadors als quals elles havien ajudat a aconseguir el poder.

No sé quin cantó va provocar més morts durant la Guerra Freda, el que sí tenc clar és que cap dels dos es preocupaven per la gent, només de millorar la seva posició estratègica davant un possible conflicte. L’economia d’Indonèsia va millorar amb Suharto, és cert, però... i què? Massa gent va patir tortures i va perdre la vida per culpa seva. Aquesta manera d’actuar no em convenç. Mig milió de morts? Un milió?

George Habash

2008-01-26T11:41:00.000+01:00

La “palma” George Habash i ni CAIB, ni CIM, ni l’esquerra declaren dia de dol. Açò no es fa. Ha mort un dels terroristes més bèsties de la història, el fundador del FPAP (FPLP, en castellà). Si més no el seu portaveu i ideòleg Ghassan Kanafani va rebre dia 2 de febrer de 2002 l’homenatge del Pacte de Progrés de les Illes. Del Pacte i d’algun menorquí més. Feia goig veure la foto que va publicar el Menorca. Encara la guard.

L’herència de l’heroi encara dura. Gràcies a ell, molts de palestins van ser expulsats part de la seva pàtria –cal recordar que el 77 d’aquesta és ocupada per Jordània (on no hi ha jueus, per cert)--. Bé, alguns, ni açò. Qui aleshores era rei de Jordània, Hussein, se’n va carregar entre 10.000 i 15.000... i ningú no va badar boca. Arran de la carnisseria es crea el famós grup terrorista “Setembre Negre” que actuà arreu. El nom del grup es referia precisament als fets esmentats.

Gaza/Egipte/Israel

2008-01-24T12:24:00.000+01:00

Un article magnífic, publicat en el diari Avui dia 24 de gener. No hi afegiré cap comentari.

Guerra de propaganda?

*Jordi Argelaguet / Politòleg

Des del setembre del 2005, quan Israel es va retirar de Gaza, els palestins li han llançat més de 2.800 míssils i projectils de morters. Els atacs es van incrementar amb la presa de control de la franja per Hamàs (juny del 2007) i, sobretot, a partir d'aquest gener. Els atacs obliguen la població israeliana que viu a prop de Gaza a estar pendent de les alarmes i els refugis i, en correspondència, a la resposta dura, però continguda, d'Israel. Amb la represa del procés negociador entre àrabs i israelians, les provocacions de Hamàs s'han doblat fins que han aconseguit que Israel tanqués encara més Gaza. Amb això, Israel pretén assolir dos efectes: disminuir els atacs que rep i esperonar el desgast de Hamàs.

La resposta de Hamàs no s'ha fet esperar. Quan Israel va barrar el pas dels camions que porten fuel a la central elèctrica de Gaza i altres béns, Hamàs va tancar interruptors per fer més gran l'apagada i, pensant en les opinions públiques europees, ha dit que estava a punt de produir-se un desastre humanitari. Alhora, Hamàs remarcava que Israel calia que deixés de controlar les fronteres de Gaza. Tanmateix, tot i que les condicions de vida a Gaza s'han endurit, cal exposar que no tot és com sembla. Israel controla les seves fronteres amb Gaza, però no la de Gaza amb Egipte. Israel no vol causar cap crisi humanitària, per això deixa passar aliments bàsics i medecines a la franja. I el govern israelià continua subministrant més del 50% de l'energia elèctrica que Gaza consumeix. La guerra de propaganda continua, així com Israel continua sent l'únic Estat del món que, com assegura el seu ministre d'Infraestructures, ven electricitat a qui li llança míssils. Una altra paradoxa del conflicte.

Les dones ja poden conduir a Aràbia Saudí

2008-01-23T11:36:00.000+01:00

Notícia sorprenent: a Aràbia Saudí les dones podran conduir automòbils i llogar habitacions a hotels sense anar acompanyades del marit, el pare o el germà. Fa goig? Fa riure? Fa plorar?

Encara no fa massa anys, a Espanya les dones no podien obrir un compte bancari ni obtenir un passaport sense el permís del seu marit. Supòs que si eren viudes o fadrines les circumstàncies eren diferents, però Déu n’hi do!

Ara mateix record algunes de les experiències que vaig viure a l’Iran. Curiosament, el país islàmic—juntament amb Tunísia— on he vist més llibertat entre les dones. Pot sobtar que digui açò de l’Iran, un país que ens han venut com a tancadíssim No voldria ser dona i viure-hi, però també he de dir que allà condueixen i que vaig cobrir alguns trajectes en automòbils conduïts per dones. Val a dir que estava obligat a seure darrere, fins i tot una vegada que m’acompanyava el pare de la xofer. Supòs que per evitar que ens aturassin i haver de donar explicacions: dubt que en aquest cas hi hagi cap prohibició.

S’està movent alguna cosa als països musulmans més fonamentalistes? Possiblement. Fa uns mesos un dels més tancats va autoritzar les dones a votar. Hi ha molta feina a fer. Poder anar soles a un hotel és una gran passa. Açò sí, convé que hi vagin soles de veritat.

Eleccions a Cuba

2008-01-21T09:58:00.000+01:00

Reobre el Diari. Les eleccions a Cuba en tenen la culpa. Em sembla un fet extraordinari. Qui guanyarà? Fa de mal dir. De fet, hi havia 614 candidats per ocupar 614 escons. Imaginem-nos que un s’equivoca... És possible fer-ho?

El problema de fer coincidir candidats i nombre d’escons no és solament la manca de democràcia tal com l’entenem a Occident. El problema pot venir si a algú se li acut fer una putada a una persona que no li caigui bé. La broma és la broma. O la revenja. Qualsevol cubà pot escriure el nom d’un candidat no proposat i, aleshores, què li passaria, al candidat? Sospit que tindria certes possibilitats de patir represàlies.

Aquesta mena de democràcies: l’orgànica, la popular, la dirigida... no deixen de ser un engany o una dictadura encoberta. Una altra cosa és que hi hagi gent que s’hi senti còmoda. Segur que n’hi ha. Ara bé, com hi pot ser feliç un que sap que mai no podrà ser dirigit com voldria o per qui voldria?

Complicat. Molt complicat.

La religió de la pau?

2008-01-20T12:03:00.000+01:00

Mentre uns commemoraven l’Aixura –xiïtes que recorden la derrota i el martiri de Hussein— altres, en aquest cas sembla que sunnites eren detingut a Barcelona, acusats de preparar un atemptat.

És cert que ni PSOE ni PP són responsables del que hagin fet o volgut fer quatre extremistes –de fet, el col·lectiu musulmà tampoc no ho és--, però la seva actuació durant els darrer anys ha estat massa encertada. La d’EU, tampoc.

No sé si tenim un problema, però sospit que sí. Només que hi hagi un 0’5 % de radicals entre els musulmans que han vingut a residir entre nosaltres , tenim un problema. No sé com es pot resoldre. A les bones, és complicat. A les males, no em semblaria correcte.

Part de l’islam sempre té alguna excusa per predicar la violència... tot i que després proclamen que són la religió de la pau. Quina pau? Des de sempre s’ha escampat a garrotades –cosa que també va fer el cristianisme durant segles—i negar-ho és absurd. És possible que sigui la religió de la pau, però es veu que només hi haurà pau absoluta quan tots ens hàgim convertit.

Polònia

2007-07-08T12:49:00.000+02:00

La bessonada polonesa continua la seva particular croada contra tot. Juga amb foc? Probablement. Això de criticar els que et paguen no és gaire intel·ligent. Aznar ja a fer el mateix amb Alemanya. Estirava d’aquest país els fons de cohesió i el criticava perquè tenia un dèficit que superava el 3%.

Polònia fa el mateix que feia Espanya fa pocs anys. En aquest cas, la situació és molt més greu ja que part de Polònia ocupa territori alemany. I per si no n’hi havia prou, encara hi ha alemanys i descendents d’alemanys que viuen a Polònia. Algun ha arribat a ser alcalde.

Fa uns anys, el 1989, vaig anar a Wroclaw (l’antiga Breslau alemanya) i mai no havia vist una ciutat més trista. M’agradaria tornar-hi, més que res per veure les reformes que s’hi ha fet des que va caure el comunisme. Quan surt per la tele no la reconec.

La frontera que els soviètics van fixar entre Alemanya i Polònia és absurda. No ho feren per afavorir els polonesos, a qui cediren Silèsia i altres zones, sinó per quedar-se Galitzia, Prússia Oriental... La famosa frontera amb Alemanya, la que talla pels rius Oder-Weisse, és avui travessada per l’economia. Hi ha pocs alemanys a Polònia, però n’hi ha. El que m’agradaria saber és quant n’hi ha a Königsberg, actualment una ciutat russa (Kalinigrad) on el gran Putin vol instal·lar míssils. Entre aquest i els germans Kaczynski (dos feixistes), Europa ho té polit.

La mesquita Vermella

2007-07-07T13:01:00.000+02:00

I ara el perill ve del Pakistan. És un país que gairebé no conec. En sé poques coses, però n’hi ha una que la tenc molt clara. És un país molt perillós. La Guerra Freda li va servir per aconseguir armament nuclear i ara, quan hi augmenta la influència dels islamistes radicals, aquestes armes poden acabar apuntant a qualsevol lloc.

Quan es va dividir el país i el Pakistan Oriental va passar a denominar-se Bangla Desh, la part occidental, avui Pakistan i prou, va restar poderosa si ens referim a la seva capacitat bèl·lica. Si abans les seves bombes només tenien com a objectiu la Índia, avui la cosa no és tan simple. Occident ha donat suport a un dictador, militar, per intentar que frenàs aquests radicals. Musharraf mai no ha gaudit de suport popular.

Si els radicals aconsegueixen el poder, tots podríem tremolar. Cada dia hi són més a prop. En aquest cas, què faria la Índia? Què passaria amb el Caixmir? Cal recordar que aquesta regió natural és dividida entre els dos estats esmentats i que una part és actualment xinesa. Poca broma. Ja hem pogut veure com són capaços d’emprar escuts humans i de refugiar-se en llocs “sagrats”. A Islamabad deuen estar preocupats. Aquí, a Occident, també hi hauríem de començar a estar.

El PP de Ciutadella vol provocar UPCM?

2007-07-03T11:51:00.000+02:00

M’és indiferent tot el que faci qualsevol corporació, tanmateix, la decisió de nomenar Antònia Salord cm a primera tint de batle, em sembla una miniprovocació. No per a mi, que no em provoca gens, sinó per a l’oposició; i més concretament a UPCM. Tot sembla indicar que incloure-la en les llistes va ser un dels motius que van provocar que Joan Triay es presentàs a les eleccions. Enfrontar-s’hi d’una manera gratuïta no sé si és el millor que pot fer el PP. Si en Joan és tan honest com sembla --i que ho és, n’estic ben segur--, la caparrutada pot sortir cara al PP. M’agradaria tenir un conversa amb en Triay, sincerament.

La resta de la distribució de les àrees era l’esperada. Solament m’ha sorprès que n’Antònia Gener hagi acceptat de continuar sent la responsable dels comptes. Si durant els darrers anys no va saber amortitzar cap dels deutes contrets –tot i disposar de més diners que mai--, com s’ho farà ara, sense tantes llicències d’obres? És valenta, sens dubte.

Urbanisme ha anat a parar en qui m’ensumava. Si no fos perquè ara el PP no gaudeix de majoria, l’àrea continuaria en les mateixes mans que fins fa unes setmanes. Cultura, l’estrella dels propers quatre anys –segons l’alcalde—ha recaigut també en qui tothom deia.

Hi ha molta lluita dintre del PP. Qui semblava arraconat, ha reviscolat amb força. I qui era presentada com l’esperança del futur, pot haver perdut empenta. I no ha acabat el combat. Qui tombarà primer, la secretària insular o el cap del partit a Ciutadella? Admet apostes.

Atemptat a Marib

2007-07-02T11:14:00.000+02:00

De tots els països que he visitat, cap no m’ha impressionat tant com el Iemen. Tanmateix, hi vaig anar amb por. Fins i tot havia deixat una carta de comiat per si de cas. Avui, en sentir que hi havia hagut un atemptat, el primer que he dit ha estat: “Segur que ha estat a Marib”. Ho he encertat de ple.

Durant la meva estada, la por va desaparèixer. Bé, la por als atemptats, ja que vaig patir prou per altres motius: condueixen d’una manera terrible –pitjor que a altres llocs en què ja ho fan de qualsevol manera— i perquè em va aplegar una tromba d’aigua impressionant. Feia tres anys que no plovia, però l’aigua arribava a cobrir mig vidre del 4x4.

Al Iemen, hi ha una situació difícil d’entendre. En un país superpobre, la gent gasta molt en qat –la droga amb què s’estimulen— i en armes. Diuen que hi ha una mitjana de tres kalaixnivovs per habitant. De fet, tret d’encens, mirra, mocadors i ganivets, no pots adquirir més que armes.

Hi ha radicals? No ho sabria dir. El país no és monolític. Hi ha una branca curiosa de xiïtes, la zaydita (o com s’escrigui en català), la principal característica de la qual és que és més moderada i que qualsevol pot esdevenir l’imam. De fet, tot i que s’hagi unit, hi continua havent dues nacions. La gent del sud és molt més oberta pel que fa al seguiment de la religió, probablement perquè va pertànyer a l’òrbita soviètica. En qualsevol cas, no convé viure-hi si ets una dona. Com a mínim vaig aprendre a disparar una metralladora.

Josep Maria Quintana

2007-06-29T13:03:00.000+02:00

De vegades hi ha notícies que sense ser terribles, no són bones. Ahir en vaig rebre una: el semitancament del bloc d’en Josep Maria Quintana i l’adéu als seus comentaris setmanals al Menorca.

Ja he dit altres vegades que el primer que feia cada matí era llegir aquest bloc i el de Lluís Foix. Ambdós em servien, a vegades, per reflexionar. I dic a vegades perquè gairebé sempre estava d’acord amb el que hi deien. Si opinava d’una altra manera que ells, més d’un cop modificava la meva postura. Sortosament, encara em restarà en Lluís Foix, però hauré de cercar-me algú altre que suplesqui en Josep Maria. Tanmateix, el bloc no es tanca del tot, només anuncia que no hi introduirà un comentari diari. Si això serveix perquè disposi –em referesc a ell-- de més temps per llegir, almenys ens restarà el consol de poder llegir els seus comentaris. De qualsevol manera, enyoraré els seus escrits: aquells que omplien, i era més que just, el bloc més visitat de l'illa.

Abu Mazen

2007-06-27T11:34:00.001+02:00

Abú Mazen, nom de guerra del president de l’ANP, pretén que solament els “oficials” portin armes a la zona que controla. És una bona notícia. A vegades llig comentaris sobre ell, en què li retreuen el seu passat terrorista. Em semblen una mica injusts. Si ha canviat, caldria oblidar el seu passat si això serveix per aconseguir la pau. També Shamir i Beguin van ser terroristes.

Sovint es carrega contra el passat de la gent. No és estrany i si això pot ser un motiu lògic per excloure segons qui de la política –quan un país gaudeix d’una democràcia consolidada--, no ho és tant en tractar-se d’un que necessita algú prou carismàtic per aconseguir algunes fites per al seu poble. Si Abú Mazen és definitivament Mahmoud Abbàs, mereix que li concesquin crèdit. La seva proposta de retira les armes als milicians és una bona notícia. La llàstima és que Iasser Arafat els vagi armar en començar la segona Intifada i que els vagi treure de la presó. Qualsevol cosa que permeti acabar amb la gerra civil serà bona. El que no veig possible és que un estat dividit en dues zones separades per 45 km sigui viable. Tenim el cas de Pakistan, que tampoc no va acabar bé.

Zapatero i Europa

2007-06-26T10:13:00.000+02:00

De tant en tant, el president del Govern em sorprèn gratament. L’acceptació del nou Tractat de la Unió Europea promogut per Merkel i Sarkozy és una decisió correcta. Com ja he dit altres vegades, em fa l’efecte que el PSOE en té prou a fer funcionar la repartidora: no exigeix gaire exaltació nacional. I això és així tan quan aquesta es refereix als símbols de l’Estat per sobre dels pobles que l’integren, com quan l’Estat perd pes perquè s’integra en una unitat superior.

El PP, contràriament, prefereix tot el contrari, o gairebé. Posa la nació, la seva, gairebé per damunt de tot. Val a dir que també exigeix els fons de cohesió i que alguna cosa tindrà a dir quan Espanya passi a haver de pagar i no cobrar. En valorar el “vot espanyol” més que no el vot polític, es contradiu, ja que critica que els nacionalistes d’aquí (catalans i bascos) facin el mateix que ells volen aplicar quan es tracta d’un tema relacionat amb Europa. El PP pot ser primer espanyol que no liberal o democratacristià, però no entén que el PNB o UDC vulguin fer el mateix --al Congrés—que ells fan al Parlament europeu. Una contradicció.

Tanmateix, aquest nou document europeu ha enterrat la Constitució europea. D’una banda estic content (no m’agraden gaire les constitucions), però també em sent una mica trist. Em feia certa il·lusió arribar a formar part d’una Europa realment unida. Aquesta possibilitat sembla que s’allunya.

Alí el Químic

2007-06-25T10:45:00.000+02:00

Hi insistesc, mai no vaig entendre el clam de “No a la guerra”. I no perquè no hi estàs d’acord, sinó perquè el lema era incomplet. En realitat, l’havien d’haver susbtituït per “No a la guerra. Sí a l’extermini kurd”.

Massa vegades hi ha molt d’interès a salvar col·lectius tot sacrificant-ne d’altres. En el cas de la invasió anglo-americana de l’Iraq, va succeir talment així. Ja havia passat el mateix durant la II guerra Mundial, quan el Papa en voler protegir els catòlics va callar davant de l’Holocaust.

Els més de 180.000 kurds que van ser exterminat per Alí el Químic, no van provocar ni una llàgrima de moltes persones d’occident. Tampoc no es plorar gaire pels xiïtes ni pels caldeus ni pels àrabs de les maresmes.

Va guanyar Hamas

2007-06-22T12:37:00.000+02:00

La meva simpatia per Hamas és nul·la. Entenc perfectament que els israelians no hi vulguin parlar. De fet, és complicat de mantenir una relació amb aquella persona que tampoc no vol tractes amb tu. És més, és impossible fer-ho amb qui et vol destruir, cosa que no sempre és entès per part dels europeus, més ocupats a justificar el seu antisemitisme que a aplicar una política lògica. Tanmateix, no entenc que alguns governs vulguin mantenir relacions amb un partit al-Fatah que va perdre les eleccions.

Que la major part del món doni suport a Mahmoud Abbas em sembla raonable, però no que ho faci com ho està fent. Qui va guanyar les eleccions fou Hamas. No parlar-hi és legítim, però actuar com si les hagués guanyades un altre, com a mínim és discutible. El president és Abbas, però el govern ha de ser de Hamas. Si cal trencar les relacions amb l’ANP mentre comandi aquesta tropa de terroristes, es fa i punt, però sense fer veure que el govern dels islamistes no és legítim.

Un Barça ofensiu

2007-06-21T12:13:00.000+02:00

Poques vegades m’he sentit tan dolgut amb el Barça. El paperot que va fer la institució en no acudir a la cita amb en Mandela, em fa més mal que no el fet que no vagi guanyar la lliga.

Cada dia tenc més poc respecte pels futbolistes. De tots els esportistes, sent dubte que integren el col·lectiu més patètic. Mandela haurà comès molts d’errors durant la seva vida, però qualsevol d’ells és perdonable perquè va saber fer allò que no tothom és capaç de fer: guanyar. Guanyar és molt més complicat que perdre. N’hi ha que mai no ho saben fer. Nelson Mandela, el pres núm. 46666, va demostrar, en assolir la Presidència de la República Sud-africana, una grandesa que mereix un elogi general. Res de revenges, res d’imposicions. El seu cas és ben contrari al de Robert Mugabe.

Quan Sud-àfrica va guanyar el mundial de rugbi de 1995, Nelson Mandela acudia als partits de la seva selecció. Ho feia amb la samarreta verda que porten els seus jugadors i aquesta duia el 46664. Gràcies a ell, alguns dels jugadors (pocs) eren negres, ara ja n’hi ha més. Feia goig veure com els afeccionats s’abraçaven entre si, sense que els importàs el color de la persona del costat. Aleshores s’havia decidit que una part dels jugadors havien de ser negres. Em sembla que l’havien fixada en un 15 %. Hi havia queixes, perquè els negres eren molt inferiors als blancs. Ara ja no és així. Poden jugar pels seus mèrits, però encara hi ha un mínim fixat.

L’esport pot separa o pot unir. A Sud-àfrica va unir. A Alemanya, també. Nixon va calcigar Xina gràcies al ping-pong. El Barça havia donat una passa important en lluir propaganda d’UNICEF, però els seus jugadors, excepte cinc, va caminar com els crancs.

Refugiats

2007-06-20T12:33:00.001+02:00

Quants de refugiats hi ha al món? Bastants més del que diuen. No sé com treuen els comptes, però és evident que n’exclouen col·lectius. Així, hom no hi inclou els acadis i caldeus que can fugir d’Iraq mentre governava Saddam Hussein, ni els armenis que viuen a la diàspora de s de fa dècades, etc. La manipulació del concepte de refugiat és una cosa bastant comuna.

Un dels principals problemes dels refugiats és que no obtenguin la nacionalitat del país que els acull. Açò pot ser raonable en el cas dels “primers” refugiats, però és molt discutible que els fills d’aquests, que ja han nascut en sòl estranger, no puguin optar a ser ciutadans d’un nou estat. Quan vaig anar a l’Iran vaig provocar un petit embull perquè havia donat diners a uns refugiats afganesos. La cosa va anar així. Havia canviat 200 dòlars per la moneda legal iraniana, pels quals em van donar un feix de bitllets que feia prop d’un pam. En total, la quantitat que n’havia obtingut era d’1.430.000 dinars (ara no record si era aquesta la moneda, però sí la quantitat). Uns dies després, encara em sobrava més d’un milió, així que cada cop que veia un pobre li donava un “verdon”, que era com coneixien els “guiris”, com jo, els bitllets de 20.000. Mentre els vaig repartir entre els súbdits del país, cap problema; ben al contrari, solament rebia somriure’s d’agraïment. Ara bé, quan els vaig donar a un al·lot que va resultar que era afganès, em van començar a cridar i em deien que en aquell no n’hi havia de donar. Em va molestar i els vaig dir que també eren persones i en tost de donar-los un bitllet, n’hi vaig donar uns quants (tampoc no tants). Va acabar malament, però no em van agredir.

Els refugiats destorben això és un fet. I també destorben els desplaçats: aquelles persones que pertanyen al mateix grup ètnic que les acull: fan nosa. Durant unes setmanes, no hi sol haver gaire problemes, després la cosa empitjora. No sempre és així, els albano-kosovars van ser ben acollits i això que eren molts: moltíssims.

La pregunta que em torna fer és: quan deixa una persona de ser un refugiat?

Divorci a CiU?

2007-06-19T12:00:00.000+02:00

S’arribaran a separar CDC i UDC? Algun dia, supòs que sí. El fet que l’actual líder de Convergència no tengui, encara, el carisma de Jordi Pujol confereix a la unió entre ambdues forces una debilitat que abans no tenia. Artur Mas és un bon líder, però el pujolisme sense Pujol és difícil de sostenir. Tanmateix, em doldria la separació de CiU.

A hores d’ara, ningú no sap què aconseguirien ambdues forces per separat. Tot sembla indicar que CDC disposa de més oportunitats de ser la força més poderosa. Hi acull un grau de pluralitat superior: liberals, socialdemòcrates... Unió té al seu favor la història. Juntament amb Esquerra Republicana de Catalunya, Unió és el partit més antic entre els que encara s’asseuen al Parlament o a les Corts (Congrés i Senat). Això pot no ser suficient. Mancat de figures com Manuel Carrasco i Formiguera o, més recentment, de Miquel Coll i Alentorn, el lideratge de Duran i Lleida mai no ha estat tan poderós com per poder amenaçar de trencar l’acord entre Convergència i Unió.

Unió continua recorrent un camí erràtic. A vegades pesa més el seu component democratacristià que no el nacionalisme . Algunes vegades s’ha escampat el rumor que substituiria el PP a Catalunya, que faria el que fa el PSC respecte del PSOE. No em semblaria malament si el PP no acuàs com actua a la resta de l’Estat. Seria trair la història d’UDC però... Unió dóna la sensació que té massa interès a ocupar un Ministeri. No hi estic del tot en desacord. El que no tenc tan clar és si ha arribat el moment.

El futur del Sàhara Occidental

2007-06-18T12:36:00.001+02:00

Reconec que mai m’he endinsat en l’afer del Sàhara Occidental. El que en sé és més bé poc. Tenc molts de dubtes. En algunes qüestions, això no obstant, ho tenc bastant clar. Sempre recordaré una magnífica entrevista del Loco de la Colina a un representant del Front Polisario, ja fa més de vint anys. Era la primera vegada que sentia a parlar d'Ahmed Bujari. Em va caure molt bé. Quan contava com eren les nits al desert, em va empeltar de ganes de viure-les. Tal vegada per això he visitat tants de països amb desert.

Els saharians han comptat sempre amb la simpatia dels menorquins. Si més no amb la simpatia de la majoria. Fins i tot els més conservadors no han dubtat a posar-se a favor d’un moviment tant d’esquerres com el Polisario i han estat engrescats per aquest. Això diu molt. Quan una causa sembla justa, la divisió desapareix.

El conflicte entre els saharians i el Marroc ja fa prou anys que dura i serà difícil de resoldre. La política dels reis del Marroc ha estat, simplement, aplicar el “qui dia passa, any empeny” i els ha anat prou bé. A més a més, el pare de l’actualva treure profit de la Guerra Freda. Els pagans han estat un poble abandonat per l’Estat espanyol, que va desatendre les seves obligacions, i totes aquelles persones que Hassan II va enviar a colonitzar el territori que reclamava com a propietat seva. El fill no és millor que el pare i actua com un dictador absolut, amb unes miques de democràcia vigilada que deixa al seu poble. És cert que el Polisario també ha comès prou barrabassades, però no aquestes són ínfimes comparades amb les del poderós veí del nord. Dubt molt que s’arribi a trobar una solució que satisfagui tothom.

José Tomás

2007-06-17T11:24:00.000+02:00

El retorn de José Tomás ha estat apoteòsic. No hi ha cap torero com ell. Si a més fos un matador, la glòria seria exclusivament per a ell. Hi ha hagut una mica de provocació en el fet que aquesta reaparició tingués lloc a Barcelona. La gent que va tornar a omplir La Monumental després de més de vint anys, no era barcelonina. Els toros, vulguem o no, estan donant les darreres passes cap a la desaparició. A Catalunya i a la resta de l’Estat.
Hi quedaran algunes fires importants, en què el públic continuarà responent, però poca cosa més. Han entrat en una corba descendent a places importants com València, etc.

Barcelona tenia, fa unes dècades, tres places de toros. Avui no és capaç d’omplir-ne ni una. Això pot ser bo, car tot i que som afeccionat, dubt que s’hagi de mantenir aquesta tradició. El que em dol és que s’emprin argument absurd contra les corrides a Catalunya –sobretot quan n’hi de molt de pes--. Els toros no són un símbol espanyol, són un espectacle que pot acabar sent artístic. En el moment que hi havia les tres places esmentades, Barcelona no havia rebut l’onada d’immigració que s’hi va instal·lar. Els toros no són una cosa espanyola. Es pot ser independentista i alhora et pots emocionar amb les corrides. En som un exemple, d’açò.

Alguns catalans van caure en desgràcia diumenge passat, com ara Joan M. Serrat. En aquest espectacle, s’hi troba quelcom o no s’hi troba. Que desaparegui, ja m’està bé, però caldrà córrer per tornar a veure com un artista, José Tomás, sap torejar amb una puresa difícil de superar i amb una quietud que et fa patit durant cada segon. Les baves et cauen, quan veus el que fa aquest home. Tant de bo que no es torni a retirar. I posats a somiar, què no pagaria per veure una terna integrada per ell, Joselito i El Cid. Però, sobretot, contra uns toros realment braus i no contra bous que semblen bens. Alguns companys de Ciutadella eren a La Monumental, quina sort que han tingut!

Shimon Peres: una bona opció?

2007-06-14T11:44:00.000+02:00

Shimon Peres ha estat escollit president d’Israel. Contra el que pugui semblar, no és un jueu sefardita, sinó askenazi. El cognom Peres, que va adoptar en arribar a Israel, correspon a una paraula hebrea que defineix una au rapinyaire pròpia de la zona. No té res a veure no amb Pérez, ni amb Peris, ni amb Pires... Abans, el seu cognom era Persky.

Shimon Peres sempre ha estat valorat a Occident i, en canvi, no massa ben vist al seu país. Ha tingut algun encert indiscutible, però mai no s’ha pogut treure de sobre el rol de perdedor. El que el coneixen, no en parlen massa bé. El tracten d’instigador, poc fidel.

Supòs que pot ser un bon president, de la mateixa manera que sempre ha estat un primer ministre mediocre. Com a tal, com a primer ministre, no ha protagonitzat cap fita important. Com a representant de l’Estat, en canvi, pot ser una persona idònia. Arriba al càrrec una mica tard, ja és vell. Ha estat capaç de dialogar amb els àrabs i això pot ser bo, especialment ara quan tot apunta cap a un conflicte si Hamas desplaça del govern tots els laics. Si ho aconsegueix, ningú –dintre de Gaza-- no aturarà el llançament de coets contra territori israelià i la resposta pot ser dura.

Em neg a ser molt crític amb Peres abans d’hora. Tothom pot canviar. El mateix Abu Mazen defenia fins no fa gaires anys que la Xoà, l’Holocaust, era una mentida. Avui és una altra persona. Tant de bo Peres ja no sigui com ha estat fins ara.

Guerra civil a Gaza?

2007-06-13T13:25:00.001+02:00

Si acaba esclatant –de fet no hi manca gaire—, només es farà realitat una predicció: en elm moment que s’autogovernin, hi haurà guerra civil a Gaza. La segona part, més perillosa per altres raons, es podria donar a la Cisjordània. En aquest cas, el problema seria més greu ja que obligaria l’exèrcit israelià a intervenir-hi d’alguna forma. Això, que pot ser molt dolent, també podria ser bo. En el mateix instant que els palestins tornin a tenir un enemic comú, es pot acabar el conflicte intern.

Ras i curt: els palestins (mot equivocat, ja que els israelians també són palestins) no s’han sabut autogovernar. Això és terrible. No és que els altres pobles de la zona ho hagin fet molt millor –els mateixos jueus han tingut enfrontaments interns i els libanesos, etc.—, però és una realitat tossuda comprovar que alguna cosa no funciona. Fins ara, solament hi havia hagut uns palestins maltractats pel seu mateix poble. La població cristianopalestina és a punt de desaparèixer, mentre tothom calla. Ara, l’enfrontament és més greu, ja que els altres responen.

Els fonamentalistes islàmics s’estan enfrontant als laics. I no s’ha sabut resoldre l’afer. A Israel també hi ha discrepàncies prou fortes entre ortodoxos i laics, però no es resolen a trets. Mols de comentaristes culpen Israel d’aquesta guerra civil. No ho veig molt just. Que carregui amb les seves culpes, no amb les dels altres. És cert que la situació a Gaza no convida a l’esperança, però la culpa la té qui la té. Cap poble no ha rebut tant d’ajut al món. Si entost d’invertir-lo en armes, s’hagués dedicat a millorar l’economia, el problema no seria tan greu. No em val l’excusa de la tanca de separació entre Israel i els palestins. No em val dir que no poden anar a treballar. Que jo sapi, Mèxic no arma una guerra contra els EUA perquè aquests posin peques als mexicans a l’hora de deixar-los travessar la frontera i servir de mà d’obra barata. Cada estat s’ha d’ocupar dels seus súbdit, no enviar-los a treballar a ca d’altri.

Prostitució a la força

2007-06-12T10:09:00.000+02:00

Al món hi ha massa gent forçada a prostituir-se. Dones i infants bàsicament. En el cas dels infants, hi hem d’incloure fillets i filletes. La cosa no solament no s’atura, sinó que sembla que està augmentant. Una part de les prostitutes exerceix l’activitat com a ofici. Tot i les consideracions morals que hi puguem fer, és la seva elecció. Altres són empeses a fer aquest treball per raons econòmiques. Les podríem qualificar de semiesclaves. Finalment, hi ha el grup de persones esclavitzades directament.

Si fins no fa massa anys, les xarxes de tracta de blanques es nodrien bàsicament de sud-americanes i africanes, avui hi ha una bossa important d’eslaves. Sembla que als EUA també hi ha una part de forçades que provenen de Xina i a Xina mateix hi ha coreanes del nord que són raptades i dutes a la Xina, atès que la política de natalitat impulsada pel PCX ha fet reduir dràsticament el nombre de dones i els “mascles” tenen dificultats per trobar parelles.

Deia Umberto Eco que si es legalitzaven les drogues, els traficant traurien els diners d’un altre lloc: segrestos, prostitució... Al final tindrà raó. De moment, la transició al capitalisme que ha tingut lloc a l’Est s’ha fet tan malament que l’única cosa que ha comportat és el naixement d’unes màfies sense escrúpols. Atès que a Turquia, a Occident i a altres països hi ha clients a dojo, les esclaves sexuals s’han convertit en una tara de la nostra societat.

Els flamencs volen més autogovern

2007-06-11T11:34:00.000+02:00

Una vegada més, el flamencs de Bèlgica exigeixen d’incrementar el seu autogovern. Ja fa anys que molt d’analistes consideren que el primer estat de la Unió Europea que es pot dividir és el belga. Hi estic d’acord, tot i que altre parlen més de la possibilitat que Escòcia se separi de Regne Unit. En aquest cas no ho tenc tan clar. A Escòcia no li ha anat malament la unió amb els anglesos –els gal·lesos són residuals en tots els sentits--. Tant la bandera, com les seleccions esportives, com altres foteses els han permès de mantenir viu l’esperit escocès.

Bèlgica és un cas diferent. D’una banda, és una unió sense sentit. Una de les comunitats que en formen part, la flamenca, habita diversos estats: els Països Baixos, França, la mateixa Bèlgica... Això és un problema. De fet, Flandes no forma part dels Països Baixos per una qüestió religiosa: els flamencs belgues són catòlics. Que la unió dels belgues és feble, ho demostra que la mateixa selecció de futbol és denominada Belgium: ni en flamenc (neerlandès), ni en francès.

Per què no se separa, doncs, Flandes de Bèlgica? Tothom ho sap, però hi insistiré: per culpa de Brussel·les. La capital de l’Estat, que hauria de ser flamenca per una qüestió geogràfica, és poblada per una majoria de francòfons, valons, que tenen por de quedar separats de la resta de la seva regió natural. La majoria de flamencs parles també francès, però aquest bilingüisme no és correspost. Com que a més a més, econòmicament els flamencs hi surten perdent, el desig d’esdevenir independents és obvi. Al final, els pobles europeus demanen dues coses: símbols i euros.

Un dia assenyalat

2007-06-07T11:42:00.000+02:00

Avui és un dia en què commemor moltes coses. Un 7 de juny va tenir lloc, el 1640, la revolta dels segadors a Catalunya. Un 7 de juny, el de 1967, els jueus van poder tornar a pregar davant del Mur de les Llàgrimes. I un 7 de juny, vaig fixar –justament per aquests dos motiu anteriors—la meva residència a Ciutadella de Menorca.

Arran de la revolta del Corpus de Sang, Catalunya va començar a donar les passes per perdre part del territori, tot i que la secessió no seria efectiva fins dinou anys després, el 7 de novembre de 1959. El Rosselló i la Cerdanya passaven a ser francesos. Solament Llívia continuà formant part de la gran Catalunya, tot aprofitant que era una vila i no un poble i que el tractat especificava que tots els pobles de les dues comarques passarien a estar sota la sobirania francesa. El cas és que encara avui Llívia pertany a Espanya. Amb la supressió efectiva de les fronteres gràcies a l’acord de la Unió Europea, la vida dels seus habitants deu ser molt més senzilla. Supòs que, abans, cada cop que sortien del terme devien travessar la frontera. Un embull. Amant com som del rugbi, cada setmana m’interés pels resultats dels equips de la Catalunya Nord, la USAP –que té un bon equip de rugbi a 15— i els Catalans Dragons (o a l’inrevés), també de la mateixa vila i que participa en competicions de rugbi a 13.

La recuperació de la possibilitat de pregar davant del Mur, va fer que els jueus recobressin el símbol més gran del judaisme. Durant dinou anys havien substituït aquest lloc de pregària per la tomba de David que és fora de la ciutat vella de Jerusalem. Curiosament, Dayan va tenir la valentia de no plantar la bandera jueva dalt el Mont del Temple, o Esplanada de les Mesquites, i el control efectiu d’aquesta escara recau en el Waqf. D’una banda, Israel es declara sobirà del lloc, de l’altra també ho feia el rei de Jordània, descendent dels antics custodis dels Sants Llocs de l’Islam, la Meca i Medina. Els haixemites, que van ser expulsats d’Aràbia per la família Saüd, havien perdut l’honor de vetllar per aquests llocs, però els permeteren de fer-ho pel tercer lloc sant per als musulmans: Jerusalem o al-Quds. Durant aquesta guerra, els jueus van poder tornar a Hebron, on des de feia més de trenta segles sempre hi havia hagut jueus, excepte a partir de 1929, quan van patir un “pogrom” i en van ser expulsats . Actualment, encara no poden entrar del tot al seu segon lloc sant, la Cova dels Patriarques, ja que tenen barrat al pas a una de les tombes, la de Jacob.

Moviments a ERC

2007-06-05T13:41:00.001+02:00

És molt probable que un 10 % dels vots que va perdre Esquerra Republicana de Catalunya vagi anar a parar a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Això, en si, és una bona notícia, però només relativament.

Per als que ens sentim catalans, tot i que als menorquins no ens ho deixen ser, l’ensopegada d’ERC, si només és temporal, pot servir per fer que els actuals dirigents redrecin el rumb del partit. Si hi sumem la reflexió que sobres de les passades eleccions va fer Jordi Portabella –que en va treure una deducció que l’honora— i el naixement de corrents dissidents com el de Joan Carretero i, a partir d’ahir d’Esquerra Independentista, tenim la possibilitat de forçar el tàndem Carod-Puicercós a canviar de política. Si, pel contrari, tots aquests moviments esmicolen el partit, tots hi sortirem perdent.

De moment, tot sembla indicar que la direcció es veurà obligada a modificar la seva estratègia. La van vessar en acceptar de ser membre del segon tripartit. No solament no han aconseguit engolir-se part del PSC, sinó que li han permès de comandar a canvi de res. Alguns analistes comenten que la decisió de Portabella ha descol·locat del tot Iniciativa. Hi estic d’acord. Tot plegat ha fet, o farà canviar el mapa polític de Catalunya. El tripartit està condemnat i la seva feblesa és evident. Tant de bo acabi amb noves eleccions o, si més no, amb un canvi de socis. Em faria molt feliç veure que ERC i CiU s’aliaven i es plantaven davant el president més incapaç de la història recent d’Espanya. Em cau bé, Rodríguez Zapatero, però m’obliga a creure que no serveix. Qui no té un programa clar, no pot governar. Qui vol fer content tothom, acaba decebent tothom. Qui no se sap imposar al seu propi partit, com ha de comandar la resta de ciutadans?

Bush s’ha tornat ecologista?

2007-06-04T10:41:00.001+02:00

Encara que sigui per no perdre la seva posició de superpotència, Bush ha decidit de proposar de reduir un 50 % l’emissió dels gasos que provoquen l’escalfament global. És una bona notícia. Com era d’esperar, part de la premsa occidental l’ha criticada. HI ha la mania de Qúestionar qualsevol cosa que facin o surti dels Estats Units i això em sembla absurd. Fins no fa gaires setmanes, se’ls criticava –i d’una manera justa— perquè havien intentat de frenar l’aplicació dels Protocols de Kyoto Ara, quan fan exactament el contrari, també reben, tot cercant raons ocultes en la seva proposta.

Fa poques setmanes era Europa qui volia encapçalar la lluita contra el canvi climàtic. Aleshores ningú no va dir que, rere la decisió europea, s’hi amagàs un intent de reduir la distància entre nosaltres i els americans a l’hora de ser competitius.

Que Bush, que fins ara no havia destacat per aplicar una política respectuosa cap al medi ambient –més bé al contrari— hagi canviat, és un bona notícia. Si ho fa per un interès econòmic, és secundari. D’una banda, veim clar que els que neguen la influència de l’home en l’escalfament queden en pilotes i, de l’altra, s’obre un llumí d’esperança que la cosa canviï. Dubt molt que russos, indis i xinesos s’afegesquin al pla, però de moment el país més responsable de l’endemesa ha rectificat. I ho ha fet a través d’una persona que volia eliminar boscos per evitar que es cremassin i també volia extreure petroli d’Alaska, cosa extremadament perillosa en el cas que hi hagués un abocament d’un petrolier al mar si hi havia un accident. Ecologista radical com som, tant me fa quina raó l’ha empès a canviar de postura: el que m’importa és que ara van a les meves.

Una altra d’en Chávez

2007-06-01T13:02:00.001+02:00

Com pot ser que part de la societat occidental encara defensi Chàvez? Sincerament, no ho entenc. Aquest senyor és un dictador que cada dia em resulta més fastigós. Al fet que hagi tancat les televisions no afins al seu projecte, ara hi afegeix l’amenaça de tancar les universitats privades per evitar qualsevol mena d’oposició.

Qualsevol dictador és lamentable, tot i que en alguns casos i, de manera temporal i per un període molt breu, els podria arribar a admetre. No és el cas de Chávez. Aquest, a més a més de voler comandar durant molt de temps, és un mal gestor. Fa uns mesos TV3 va passar un reportatge en què se’l posava bastant bé. El reportatge també contenia les opinions dels opositors i em va semblar prou equànime. Fins i tot juraria que vaig escriure alguna cosa en què em plantejava si les meves anteriors crítiques no havien estat una mica desafortunades. Ara tenc clar que no. A més de ser un dictador, no ha estat capaç de resoldre cap dels problemes del seu país. No ha solucionat el tema de l’atur, la pobresa continua... i està regalant el petroli a altres dictadors amics.

En reportatge esmentat, ens van donar a conèixer alguns bons projectes duts a terme pel personatge: fum de formatjada. Pura propaganda.

Portabella

2007-05-31T10:05:00.001+02:00

Ja era que algú d’Esquerra Republicana tingués una mica de seny. Jordi Portabella sembla decidit a passar a l’oposició. La sagnia de vots que va perdent ER és cada cop més clara. No entenia que continuassin pactant amb el PSC, si més no amb aquest PSC.

No som dels que hagi criticat Montilla pel fet d’haver nascut fora del Principat. Més bé tot al contrari: consider que és bo que el president dels catalans sigui un dels nous catalans. No dubt que s’estima Catalunya, però dubt que sigui un bon president. Entre els nous catalans hi sentim reflexions interessants, com ara la de Manuela de Madre al Congrés en presentar l’Estatut. Som indepndentista, sí, però també veig que la situació de Catalunya fa molt complicat d’aconseguir un objectiu pel qual opt clarament.

Estic convençut que Esquerra es va errar quan va decidir de ser un dels components del segon tripartit. Podia entendre que participàs en el primer, però vist com va anar –les trampes que els va posar el PSC— no entenia que volgués reeditar-lo. Zapatero ha enganyat els catalans. Potser no ha pogut fer cap altra cosa- L’evidència, això no obstant, és que, ja sigui perquè així ho vol, ja sigui perquè no té cap altra sortida, ajuntar-se amb el PSC no és una bona idea. Portabella ho ha entès: les bases del partit respiren alleujades.

Pasqual Maragall

2007-05-30T09:36:00.000+02:00

A vegades pens si el fet que una persona es convertesqui en expresident no és la millor cosa per estar d’acord amb ell. Maragall, amb no hi estava gaire, d’acord, fa uns anys, s’ha convertit en un referent interessant. Val a dir que durant la seva presidència també vaig sentir certa simpatia cap a ell.

La cara que avui publica a La Vanguardia conté un seguit de reflexions que s’acosten molt al meu pensament. Això no vol dir que ni ell, ni jo, tinguem raó: solament significa que cada dia que passa coincidim més. L’expresident, segurament perquè es va haver d’enfrontar a una tasca impossible, cada cop manté una postura més realista sobre la relació Catalunya-Espanya. Aquesta presa de postura és, també, cada cop més pujolista. Es diferencien, Maragall i Pujol, en la ideologia dreta-esquerra, però acaben coincidint bastant que és difícil entendre’s amb qui no ens vol tal com volem ser, sinó que vol que siguem d’una manera determinada.

El federalisme asimètric que proposa em semblaria recomanable. Això és pujolista. Si cada cop que Catalunya exigeix un reconeixement ha de caldre que la petició es concedesqui a tothom, és complicat encabir els catalans en el conjunt de l’Estat. És cert que políticament els catalans gaudeixen de molta autonomia i que aquesta és una de les més grans d’Europa, però no va acompanyada d’un sistema de finançament just. El País Basc el té, els länder alemanys també. Fins i tot Matas el demana.

Nou míssil rus

2007-05-29T13:56:00.000+02:00

Rússia segueix tibant la corda i no sé ben bé per què. Avui, tot sembla indicar que l’enemic dels russos ja no són els americans ni els seus aliats, sinó que el té als pobles del sud. El nou míssil RS-24, amb ogives múltiples, és de llarguíssim abast. La prova sembla que ha estat un èxit ja que el coet s’ha disparat des d’una base situada a 800 km de Moscou i ha arribat a la península de Kamxatka, prop del Japó i relativament propera a territori americà, concretament a Alaska.

Fóra bo que d’un vegada Rússia fos admesa en el “club” occidental. Necessitam els russos i ells també ens necessiten. A part de disposar de gas i petroli imprescindible per a Occident, per cultura, etc., els consider gairebé germans. Però és que ells també necessiten Occident. Com ja he dit mantes vegades, Rússia perd un milió d’habitants cada any. Actualment, ja només són 140 el milions de persones que hi viuen. Semblen molts, però és que l’any 2050 hom calcula que només en seran 90. Al sud de la seva frontera hi ha, en canvi, uns pobles que cada dia creixen més, que pateixen misèria i que veuen una Sibèria pràcticament despoblada. I a més a més, són de religió musulmana i, per tant, enemics de Rússia. El motiu bàsic és conflicte amb Txetxènia.

La nova Ciutadella

2007-05-29T11:23:00.001+02:00

Aparentment, el PP ha guanyat les eleccions a Ciutadella. És evident, si més no, que el seu cap de llista continuarà com a alcalde i que probablement ho serà durant quatre anys. Nogensmenys, la seva gestió serà bastant més complicada que durant el mandat. Per començar, només disposa d’un possible aliat quan, fins ara en tenia dos per poder triar.

L’acord PP–UPCM no sembla que hagi de costar-li poc. Si hem de fer cas a Joan Triay –i tots els que el coneixen diuen que és un home de paraula--, el PP hauria de canviar d’actitud. Diuen, també, que dues peces de l’equip popular ho tindrien magre amb el representant d’UPCM. És prou evident que la proximitat ideològica entre ambdós partits és elevada, però mentre uns han afavorit els amics, l’altre es nega a continuar per aquest camí.

Tot sembla indicar que hi podria haver discrepàncies en dos temes bàsics: la redacció del nou PGOU i la contenció de la despesa. En ambdós camps em sent més proper a UPCM, partit que, d’altra banda, no votaria mai de la vida. La situació financera de l’ajuntament no és òptima, ni bon, ni tan sols regular: és delicada. Si durant els darrers quatre anys no solament no ha saldat part del deute, sinó que a més a més l’ha engreixat --tot i travessar una època daurada pel que fa als ingressos per llicències d’obres--, se’m fa difícil entendre com s’hi enfrontaran en aquesta legislatura, si és que volen dur a terme tants de projectes culturals, projectes que exigiran un fotimer d’infraestructures noves i cares. Res no surt de franc. Mentrestant, qui fan ara duia els comptes, diuen que es dedicarà –exclusivament o parcial?— a fer-se un nom al Parlament. La intenció és òbvia: acaba essent la presidenta del CIM.

Conflictes oblidats

2007-05-28T09:51:00.000+02:00

I continuam ignorant què passa a Darfur. Els periodistes, alguns, solament ens informen sobre els conflictes en què ells pateixen poc perill. No els exigesc que s’arrisquin més del compte, car fóra una petició injusta, però em sembla intolerable que ens venguin com a únics aquells que ells consideren importants.

Darfur no ven. Iraq i Palestina sí. Qualsevol conflicte en què una de les parts implicades és França o Rússia o Xina és tapat. Sempre és més senzill criticar exclusivament els Estats Units i Israel. El cas de Darfur i el del Grans Llacs de l’Àfrica, és un dels més greus dels darrers anys i, tanmateix, gairebé no se’n parla. Tampoc no sentim a dir gairebé res de les barrabassades que fa a Zimbabwe el gran Mugabe. Aquest genocida sembla com si comptàs amb immunitat

Robert Mugabe està provocant una autèntica carnisseria al seu país. Si no compta amb el vistiplau dels mitjans de comunicació, almanco s’aprofita del seu silenci. Mentre el règim de la República Sud-africana va ser racista sí que rebíem informació, insuficient, molt insuficient, però la rebíem. Mugabe ha fet matar uns dos milions de persones, segons afirmen algunes fonts. També és un règim racista, encara que els morts no són només blancs. Que hi van anar, al seu país, a colonitzar-lo, a explotar-lo i a fer-se’l seu, ningú no ho dubta. Que es van apoderar de terres que no eren seves, tampoc. Ara bé, això no és motiu per anihilar-los. A Zimbabwe hi ha gana. El sistema polític del dictador ha fracassat: això és una evidència. Però també ha fracassat part d’Occident. Concretament tots aquells que ho consenten.

Escuts antimíssils

2007-05-25T13:59:00.000+02:00

Una de les coses que més em sorprenen darrerament és l’oposició de Rússia que Europa disposi d’un escut antimíssils. Fins ara, quan hom plantejava la qüestió de l’armament, se solia exigir de desarmar el contrari o de proposar un desarmament mutu. Les coses han canviat.

Em costa d’entendre que un bàndol exigesqui al contrari que es deixi colpejar. És cert que si un dels dos contrincants disposa d’una defensa impenetrable estarà en disposició d’atacar en voler. Si atacar vol dir dominar, no és recomanable lloar l’escut antimíssils; ara bé, si hom solament pretén de protegir la població pròpia, aquest escut és una bona mesura.

Per sort o per desgràcia, geogràficament som on som. Estam condemnats a pertànyer a un bloc. Ser membres de l’OTAN té avantatges i desavantatges prou evidents. Desplegar aquest paraigües amb què ens volen protegir em fa feliç, no ho negaré. El bàndol a què pertany no és l’òptim, però és molt millor que altres alternatives. Si a més a més em protegeix, molt millor. Em sap greu pels contraris –els suposats enemics--, però com més em garantesquin la seguretat, molt millor

Un tren uneix els pobles coreans

2007-05-18T09:09:00.000+02:00

Ahir, un ten va recórrer la distància que hi ha entre les els estats en què es divideix la península de Corea. Això és una bona notícia. La millor seria que ambdós països tornin a ser un de sòl.

El règim comunista amb vocació monàrquica de Corea del Nord, l’únic cas de la història –val a dir que a Romania el “conducator” pretenia de fer el mateix i garantir que el seu fill el succeiria--, ha estat un exemple absolut del fracàs d’un sistema. Tots recordam que no fa gaire anys va haver de manar ajut a tot el món per alimentar la població que el pateix. El règim continua aïllat i tot just Xina, i per raons geoestratègiques hi manté una bona relació. Corea del Sud, en canvi, ha progressat molt des que va acabar la guerra entre ambdues Corees. La renda dels darrers és disset vegades més alta que la dels del nord. Això, en si mateix, no vol dir massa cosa, ja que més que de renda disponible, hauríem de parlar de capacitat de compra. Però és que també en aquest camp la diferència és abismal. Val a dir que en acabar la guerra que enfrontà Nord contra Sud la butxaca dels súbdits de cada estat pesava pràcticament el mateix.

És cert que el règim del Sud fins no fa massa era dictatorial, però avui ja no és així, la qual cosa és utilitzada pels defensors del liberalisme com a exemple que aquest sistema acaba conduint sempre a la democràcia. Ho deix així.

S’arribaran a ajuntar els dos països? Complicat. Si les dues Alemanyes van patir prou en fusionar-se –i la renda dels habitants de la Federal només era quatre vegades superior a la dels de la Democràtica--, aquí el problema pot ser més greu. Als del sud, els fa por haver-se d’unir. En tenen ganes, car són un sol poble, però... Que acabaran junts, n’estic segur; també m’agradaria saber com i quan. I no és poca cosa.

Guerra civil a Gaza

2007-05-17T11:08:00.000+02:00

Els pronòstics més pessimistes sembla que al final acabaren essent reals. Per als qui hem seguit els esdeveniment del Pròxim Orient, la guerra civil entre els palestins –una denominació que consider errònia— era quelcom previsible. Dic que la denominació de palestins no em sembla encertada perquè exclou bona part dels habitants de Palestina. Convé recordar, una vegada més, que Jordània “també” és Palestina. És per això que aquesta denominació geogràfica, d’arrel jueva, també cal recordar-ho –i així ho manifestaven encara no fa cinquanta anys els àrabs que habitaven a l’oest del riu Jordà, és desafortunada i interessada.

A Gaza, un territori que tot just ocupa la meitat de la superfície de Menorca, ha esclatat una guerra civil. A la Cisjordània –o Judea i Samària— els pronòstics auguren que prest o tard passarà el mateix. I, per si no en teníem prou, és dubtós que d’aquí uns quants d’anys no hi hagi un altre conflicte entre membres d’un mateix grup. La guerra civil entre jueus també està cantada. El dia que no hagin d’enfrontar-se a un enemic comú –els àrabs—la divisió entre comunitats té molts de nombres per acabar en guerra civil

Joan Carles I

2007-05-14T10:37:00.000+02:00

Per raons que no tenen res a veure amb la institució monàrquica, he de reconèixer que no som cap “fan” del rei d’Espanya. El fet que es tapin tantes coses de la seva vida, no em sembla tolerable. I no em referesc a la seva intimitat: això és el seu problema i de el de la seva dona. El que em fa mal és que quan en fa una, tothom calli. Estic parlant de infraccions per superar els límits de velocitat, etc. Amb això no vull dir que corri, que no ho sé; simplement parl d’infraccions per coses normals.

Tanmateix, he de reconèixer que de tant en tant ha demostrat tenir pebrots. Això ho ha fet palès diverses vegades: en admetre de restaurar la democràcia, probablement el 23-F, i darrerament en referir-se al procés de pau al País Basc.

Consider que aquest rei és un intrús i que no li pertocava assumir la Corona, però és un bon professional. Al cap i a la fi, la seva funció és la d’un professional. Aquí, li he de donar el meu vistiplau.

És això un motiu prou sòlid per ser monàrquic? Probablement no. Però el fet és que fa la seva feina i la fa bé. De totes maneres, qui millor la fa és la seva dona. Aquesta encara té més pebrots que ell. M’encanta quan suporta les crítiques per no voler anar als toros. El seu fill, no és així. Ha estat incapaç de demostrar que sap assumir la feina per la qual l’havien preparat. Fins i tot abans de ser coronat, ja ho ha demostrat. Mal futur té la monarquia a Espanya. Tenim un príncep mediocre i una princesa sobre la qual el millor que poden fer és no dir res.

SÈRBIA

2007-05-13T10:11:00.000+02:00

Torna el cremat. S’acabaren les vacances, la meditació, el silenci. Ja en tenc prou de descans i em neg a continuar defugint la realitat. Torna amb Sèrbia.

A més amés del problema, no resolt, de quin estatus jurídic han de rebre les nacions sense estat, Europa té alguns reptes pendents. Em fa l’efecte que aquests són –l’ordre no m’importa— Rússia, Hongria, Xipre, Albània, Sèrbia, Moldàvia i la part europea de Turquia.

Hagi fet el que hagi fet Sèrbia des de la mort de Tito, i fins i tot durant la seva vida, em sembla transcendental recuperar les relacions de tots amb aquest país. Em costa d’acceptar un supraestat europeu que n’exclogui els serbis. Si hom hi accepta els croats, com podem rebutjar els seus cosins? I més que cosins hauria de dir germans.

A vegades tenc la sensació que, als europeus, ens costa massa d’anar a pescar a països de religió cristiana ortodoxa. És cert que els búlgars han estat admesos a compartir un projecte comú, però tenc la sensació que ho han estat, sobretot, pel fet que és un país que disposa de frontera amb Turquia. La por, o respecte, al món islàmic, ha afavorit l’admissió dels búlgars. El cas del romanesos és diferent, però també hi veig interès estratègic. Ja veurem.

Carod-Rovira i Otegi

2007-02-08T12:36:00.000+01:00

Dos dies moguts pel que fa al nacionalisme. Les declaracions de Carod-Rovira i d’Otegi són prou importants.

Carod –que, cal recordar-ho, no va donar suport al nou Estatut de Catalunya— ha manifestat que si aquest Estatut és aprimat pel Tribunal constitucional, a Esquerra no li restarà cap altra sortida que optar pel sobiranisme.

Otegi ha proposat que els pobles bascs i el navarrès siguin els que han de decidir si volen caminar junts. Les crítiques de part de la “caverna”, han estat importants, com era previsible. Tanmateix, cal recordar que la disposició addicional quart de la Constitució, diu, textualment, açò. “1. En el caso de Navarra, y a efectos de su incorporación al Consejo General Vasco o al régimen autonómico vasco que le sustituya, en lugar de lo que establece el artículo 143 de la Constitución, la iniciativa corresponde al Órgano Foral competente, el cual adoptará su decisión por mayoría de los miembros que lo componen. Para la validez de dicha iniciativa será preciso, además, que la decisión del Órgano Foral competente sea ratificada por referéndum expresamente convocado al efecto, y aprobado por mayoría de los votos válidos emitidos”. I, seguidament, diu així: “2. Si la iniciativa no prosperase, solamente se podrá reproducir la misma en distinto período del mandato del Organo Foral competente, y en todo caso, cuando haya transcurrido el plazo mínimo que establece el artículo 143”. Em sembla que qualsevol comentari sobra.

Serà discutible, constitucionalment, la postura de Carod-Rovira –fins i tot puc acceptar que de cap manera no és constitucional--, però mai no ho pot ser, de discutible, la d’Otegi. I a mi, m’entren unes ganes esbojarrades de ser com els navarresos. Sé que a Menorca, de moment, no ens podríem unir a Cvatalunya, car la federació de comunitats –excepte en el cas de la basca i la navarresa— no és permesa per l’actual Llibre Sagrat, però, almanco, aquess poden votar si volen caminar junts amb els bascos, cosa que a nosaltres no ens deixen fer amb els catalans.

Informació parcial sobre Jerusalem

2007-02-07T18:34:00.000+01:00

Informació parcial sobre Jerusalem

He visitat 44 països i una burrada de ciutats d’Europa i Àsia especialment. Avui ja no em moc de casa, per raons que no vénen al cas. Cap ciutat no m’ha impressionat tant com Jerusalem.

Aquest setmana la premsa espanyola –no he llegit la internacional per manca de temps— repeteix que els jueus estan fent obres il·legals prop de l’Esplanada de les Mesquites o la Montanya del Temple (Har haBayit per als hebreus). També aprofiten l’ocasió per recordar que fa pocs anys els jueus van obrir un túnel que passa per sota de l’Esplanada i que això posava en perill l’estructura de la mesquita d’al-Aqsa (tercer lloc sagrat dels musulmans) i la Cúpula de la Roca (lloc sagrat per a musulmans, jueus i cristians). La informació és molt tendenciosa.

En primer lloc, he de dir que el túnel que van obrir fa pocs anys no era una obra nova, sinó que era destapar l’entrada d’un túnel construït fa molts de segles i anterior a l’arribada dels àrabs a la zona.

En segon lloc, em sembla parcialíssima la denúncia que han fet els diaris sobre les obres a l’escala per accedir a Har haBayit. I ho és per diverses raons. L’escala ja existia i era la que permetia que qualsevol que no fos musulmà pogués pujar a visitar l’Explanada. Els musulmans ho poden fer per diversos llocs. Cal recordar que quan Dayan va reconquerir la Ciutat Vella, ell i el govern israelià van decidir que l’Esplanada de les Mesquites (e-haram esh-Sarif, en àrab) romangués sota la sobirania del Waqf, un organisme religiós exclusivament musulmà. La decisió tenia la seva lògica, ja que així s’eliminava una possibilitat de conflicte i, a més a més, els jueus més ortodoxes mai no hi pugen per evitar trepitjar el lloc on hi havia el Sancta Santorum, que se sap aproximadament on era, però no d’una manera exacta. El sobirà de l’Esplanada continua essent el rei de Jordània, cosa que gairebé mai no se sol publicar.

Jerusalem és curiosa. Una ciutat dominada per Israel i amb sobiranies compartides en alguns llocs. Així, el rei de Jerusalem és Joan Carles de Borbó i Borbó, l’única persona que hi pot accedir dalt d’un cavall. I no és una broma.

Però el que em sembla tendenciós és que la UNESCO i la premsa no hagin publicat mai que el lloc sagrat dels jueus està sent destruït des de fa uns anys. Que tones i tones de material del primer i el segon temples s’hagin llençat als fems perquè el Waqf hi vol construir una altra mesquita. A www.har-habayt.org hi trobareu la informació necessària. També la podreu trobar a moltes altres pàgines web que hi ha a la xarxa. D’açò, ni piu. Com tampoc no diuen ni piu del fet que el Mur de les Llàgrimes pateix un greu perill d’ensorrament i que el Waqf no permet que s’hi facin les obres necessàries per consolidar-lo. No acabaria de citar exemples.

Ara que els musulmans demanen de pregar a la mesquita de Còrdova –amb una part de raó--, seria un bon moment per aconseguir reciprocitat. Podrien permetre a cristians i a jueus no temorosos de trepitjar el Sancta Santorum de visitar la famosa Roca del Dom que hi ha al mig de l’Esplanada (no és una mesquita com se sol afirmar), o accedir sense entrebancs a Machpelah, o a altres llocs sagrats. I, per suposat, no tallar el coll als que porten una Bíblia a Aràbia Saudita.

Guerra civil a Gaza

2007-02-06T13:32:00.000+01:00

Que les coses al món canvien, és un fet evident. Cada cop sembla més possible que el Japó disposi d’armament nuclear. Occident no hi dirà res. Estratègicament, tot sembla indicar que el gran aliat d’Occident en aquella zona ha de ser, per lògica, el Japó. Els altres “països amics”, Taiwan, Tailàndia, Singapur i fins i tot Corea del Sud, només assumiran un paper secundari. L’enemic, forçosament, serà Xina que rep l’ajut de Corea del Nord.

Ja és ben curiós que el Japó, que va envair --i hi va fer autèntics desastres- Xina fa seixanta anys, ara s’hagi de defensar del nou “gran”.

En canvi, ahir es publicava una notícia de les que donen moral: militants d’al-Fatah han estat atesos a hospitals israelians. Més enllà del que hom pugui pensar sobre el fet –la majoria dirà que Israel només ajuda als seus aliats, o enemics no tan perillosos--, el cert és que demostra que la pau és possible. No cal oblidar que no fa gaire anys al-Fatah era un grup exclusivament terrorista.

Aquest fet, això no obstant, fa evident que Iasser Arafat va cometre una gran imprudència en permetre que Hamàs s’armés i, posteriorment, en treure la majoria dels seus militants de la presó. Ara, a Gaza –un bocí de terra que ocupa la meitat de l’extensió de Menorca—hi ha una autèntica guerra civil o, si més no, el preludi d’un conflicte d’aquest tipus. El pare d’un dels milicians atesos a l’hospital d’Asskelon, manifestava textualment: “Mai no vaig patir així amb els jueus. Mai no ens van fer res com el que està passant”. Sobren el comentaris. I ja em podeu a tornar a dir que som un merda i un sionista. Sí, som sionista i n’estic orgullós.

Partits errats de comptes

2007-02-05T10:50:00.000+01:00

Esquerra Republicana passarà a la història. La seva estratègia suïcida està duent a les penyes el nacionalisme català. Segons una enquesta publicada fa uns dies en “El Periódico de Catalunya”, per primera vegada en més de 20 anys, els nacionalistes (ells i CiU) serien minoria en el Parlament català: brillant!

Sovint hi ha partits errats de comptes. Els casos més clars són el d’Esquerra, d’IU i dels Verds. Els objectius d’IU m’importen ben poc, però els dels Verds i els de qualsevol força nacionalista me’ls faig meus. Així, bona part de la responsabilitat que comandi el PP a les Illes recau en els Verds, i que ho faci a Ciutadella recau en el Fòrum, és a dir EU amb una altre nom. És evident que ambdues forces tenen dret a concórrer a unes eleccions i també ho és que els seu programa és diferent als dels altres. Ara bé, tenen en compte que en presentar-se poden afavorir el partit que més es decanta dels seus principis? No ho tenc clar. En el cas d’EU, hom diria que és un partit que s’ubica entre PSOE i PSM. Són més a l’esquerra que el PSOE i no són tan nacionalistes com el PSM.
Amb els Verd passa una altra cosa: en presentar-se no aconsegueixen més que restar vots als partits més propers a la seva ideologia i, així, afavoreixen el PP.

Esquerra Republicana és un cas diferent. Em cau simpàtica, tot i que ja no som d’esquerres ni republicà, pel seu nacionalisme, però no entenc que es presenti fora de Catalunya, on aquest espai ja és cobert i on la seva presència resta més que no suma. Estic d’acord amb ells pel que fa a la reivindicació dels Països Catalans, però aquest mateixa demanda la podrien fer a través de forces locals. Pel que fa a Catalunya, no només no ha crescut en pactar amb el PSC, sinó que cada cop perd més força el seu projecte. Fins i tot la tele catalana i la ràdio són cada cop menys “nacionals”. Ja té mèrit el que aconsegueixen. Quin fracàs!

Fraus electorals

2007-02-02T10:43:00.000+01:00

Quan em centr en el tema nacional Hi ha partits que em cauen molt bé: el BNG, el PNB, EA, Esquerra Republicana, el PSM, UCM, Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica i fins i tot UM. Altres parcialment bé: IC, algunes coses del PSC... i finalment n’hi ha que no m’agraden gairebé gens.

El PSC està acabant amb la idea de Catalunya com a país. Curiosament, Esquerra Republicana hi col·labora. Resulta tràgic que uns independentistes es convertesquin amb els destructors del sentiment nacional de Catalunya, que siguin ells els que la rematin com a país. Aquests, que teòricament havien d’insistir a eixamplar el camí iniciat per CiU, quan han tingut poder l’han destrossat. El que han fet amb Televisió de Catalunya i les emissores de Catalunya Radio no té nom.

Però no és d’açò que volia parlar, sinó de l’engany al votant. En pocs mesos n’hi ha hagut dos: a Catalunya i a Veneçuela. Carod-Rovira no va dir en cap moment que reeditaria el pacte amb el s PSc i amb IC. Chávez mai no va parlar d’atogar-se poders especials. Aquests ocultament de les intencions és fer trampa. És possible que si ho haguessin anunciat els resultats haurien estat el mateixos –fins i tot és possible que millor, encara que ho dubt--, però em sembla evident que van amagar què pensaven fer i això els desqualifica.

Ali el Químic

2007-01-30T09:39:00.000+01:00

Només hi ha un tipus de persona pitjor que un genocida: aquella que ho és i no se’n penedeix. Açò és el que ha passat amb Ali el Químic. El responsable directe –tot i que va actuar empès per les ordres de Saddam Hussein—de la mort de 182.000 kurds, admet la matança i afirma que “no va cometre cap error” en provocar-la.

Alguns nazis es van penedir i demanaren perdó pels seus crims; altres no ho van fer. Demanar perdó no és suficient, però és una passa per evitar que es repetesquin fets com aquests. La carnisseria provocada per tal personatge, Ali el Quimíc, no va ser l’única que hi va haver a l’Iraq de Saddam. Organitzacions independents fixen en dos milions el nombre de persones assassinades pel règim, unes quatre-centes cinquanta per dia. Vist així, la guerra d’en Bush ha salvat vides. La diferència és que ara sabem quantes persones moren cada dia, ja sigui per atemptats contra membres d’altres clans, ja siguin víctimes dels bombardejos.

Fa uns anys, moltes persones portaven a sobre la llegenda “No a la guerra”. Ho feien amb bona intenció, però tampoc no és estrany que alguns diguessin que el text era incomplet, ja que la frase correcta havia d’haver estat “No a la guerra. Sí a l’extermini kurd”. En realitat van morir més de 182.000 kurds. I el nombre de xiïtes assassinats també va ser prou important. I de marsh, els habitants de les maresmes que hi ha prop de Bàssora. I encara més, una gran quantitat de kuwaitians i iranians van perdre la vida com a conseqüència de les guerres promogudes per Saddam. La guerra mai no és bona, però al Kurdistan iraquià estan més que satisfets amb la “feineta” que hi han fet els ianquis.

Un àrab que serà ministre a Israel

2007-01-29T10:17:00.000+01:00

Havia d’arribar. Un àrab ha estat nomenant ministre a Israel. És just. Fins ara hi havia hagut àrabs israelians que havien guanyat el premi nacional de literatura i rebut altres distincions, però mai no havien assolit el càrrec de ministre.
Abans de l’arribada dels jueus russos, un 20% dels israelians eren àrabs. Aquest percentatge s’ha reduït pel motiu explicat més amunt. Sovint la gent desconeix que a Israel la llengua àrab també és oficial i que, com he comprovat personalment, les pel·lícules i sèries que passa la televisió estan subtitulades en àrab i hebreu. L’àrab també s’estudia a l’escola: és obligatori.
Amb tot, la situació dels àrabs israelians –tant si són musulmans com si són cristians—no és idíl·lica. Molts consideren que són ciutadans de segona i no els manca raó. És cert que gaudeixen de més llibertat que la majoria d’àrabs que són ciutadans d’altres països. També ho és que tenen llibertat religiosa i que hi ha diputats a la Knesset i fins i tot partits exclusivament àrabs. Parlant amb alguns d’ells, em deien que tot i sentir-se palestins, preferien viure i ser ciutadans d’Israel. Segurament n’hi haurà que discrepen d’aquesta afirmació. Tant de bo aquest nomenament servesqui per a alguna cosa.

La realitat segons Batasuna

2007-01-04T17:28:00.000+01:00

Poques vegades m'havia sentit tan insultat. El fet que, com he dit diverses vegades, sigui un exvotant de l'esquerra abertzale, em fa sentir bastant pitjor. Més enllà que el govern sigui dèbil, que estigui presidit per una persona que no se sap imposar –tot i que em cau simpàtic--, la realitat és la que és.

Reconec que aquest cop no he seguit la televisió basca i ho lament. Ho lament perquè sovint he comprovat que les altres televisions extreuen frases d'un discurs i així en manipulen el contingut. Tanmateix, les afirmacions de Joseba Álvarez i de Pernando Barrena, em semblen una ofensa. En referir-se a l'atemptat a la T-4 (aquesta que és una prova que Madrid només ens xucla), el primer va afirmar que hi ha una intenció evident de continuar avançant , de buscar la solució i els compromisos; el segon va afirmar que Batasuna no tenia constància expressa que s'hagués trencat l'alto el foc. En açò, jo li dic barra. Si contemplar la destrucció de la terminat i un munt de cotxes fets puré per una càrrega d'explosius descomunal, no és prova suficient del trencament de l'alto el foc, no sé què punyetes ho deu ser.

Estic gairebé segur que ETA no volia matar sinó que solament volia demostrar que si vol pot fer mal, però el fet és que ha tornat a matar i que ha comprovat que els atemptats sempre són perillosos. La reacció de Batasuna és inadmissible. Tenien una ocasió d'or de dir alguna cosa positiva i han obert la boca per negar l'evidència. Del PP, millor no dir res. Del PSOE, poca cosa. De Batasuna... no sé, tal vegada és que es pensen que tots estam sonats i que ens ho creim tot. Probablement, els únics que no viuen en aquest món són ells. Viuen una ficció i volen que els altres hi participem. I jo els votava! Il·lús!

Imatges de Saddam penjat

2007-01-02T13:03:00.000+01:00

Era previsible. A Youtube es pot veure com va morir Saddam. No em referesc a les imatges que vam poder veure per la televisió, sinó tot el procés. Va morir instantàniament, el botxí sabia fer la seva feina. Ja m’ho semblava, en veure la llargària de la corda i la posició del nus. Els nazis el col·locaven just a l’altra banda per perllongar l’agonia dels penjats. Hi ha molta diferència entre morir estrangulat a fer-ho desnucat.

El fet que Youtube pengi aquestes imatges no sé si està gaire bé. Diria que no. I si afirm això, per què m’ho vaig mirar? Bona pregunta. Tot sembla indicar que som morbós i que no tenc entranyes. Per culpa de gent com jo, les imatges s’han fet públiques.

Per què ho va filmar algú? Per què no s’han retirat? Massa preguntes i poques respostes que demostrin que el seny encara existeix. Saddam va morir immediatament, em sembla bé. Bé, que morís ràpidament, vull dir: la seva execució em sembla una errada. El millor càstig era ficar-lo en una cel·la no massa gran fins a la seva mort. Cadena perpètua. Sense els diner que va robar, sense els seus fills –que va perdre— i sense res de res, hauria purgat els seus crims: 450 morts diaris de mitjana durant el seu mandat.

Reconvertir la mesquita de Còrdova?

2006-12-28T14:13:00.000+01:00

Musulmans i Esquerra Unida han demanat de compartir la mesquita de Còrdova i transforma-la en un temple ecumènic. La iniciativa parteix de Mansur Escudero, un militant d’EU convertit a l’Islam. El Papa, ha negat l’autorització.

La petició em sembla raonable, ara bé el que no m’ho sembla és que els drets que reclamen els musulmans –amb tota la raó del món—no els concedesquin quan són ells els propietaris dels temples. No fa massa anys, Hans Küng proposava que la cúpula de la Roca a Jerusalem també es convertís en un lloc de pregària per a qualsevol tipus de creient monoteista. Val a dir que el lloc no és una mesquita, encara que sovint sentim a qualificar-la d’aquesta manera. Els musulmans s’hi van negar. Tornaré a recordar que el Mont del Temple o Esplanada de les Mesquites no està sota sobirania israeliana, com llegim sovint, sinó Jordana –perquè així ho va decidir Moshe Dayan en reconquerir la Ciutat Vella i que la màxima autoritat en afers religiosos del lloc correspons al Waqf que no ha aturat mai la destrossa de l’antic Temple de Jerusalme. El silenci de la UNESCO davant l’agressió arqueològics, fa empegueir

La reconversió d’alguns temples en ecumènics és una bona iniciativa i serviria per resoldre alguns conflictes. Cal que tots cedesquin una mica. Els musulmans podrien donar exemple i deixar compartir com cal alguns indrets com la tomba de Nabi Shmuel, la tomba dels Patriarques, Santa Sofia a Constantinoble... L’Església podria imitar-los. De fet, a Menorca cedeix alguna església als anglicans i, a la vegada, empra un antic temple ortodox. Tot es pot aconseguir amb diàleg.

Quinze anys sense la Unió Soviètica

2006-12-25T09:26:00.000+01:00

Avui fa quinze anys que va desaparèixer la Unió Soviètica. Aleshores vaig tenir un gran disgust. Ara estic content, però a mitges. Sempre he estat un fan del equips esportius soviètics, per la qual cosa m'emprenyava molt quan sentia a dir que tal jugador era rus. Sovint no era. Avui, som seguidor dels equips russos i em dol veure que no guanyen tantes vegades com jo voldria.

En visitar Rússia, no vaig trobar cap persona que em lloàs Gorbatxov. No ho entenia. Com era possible que aquell home, tan estimat a Occident fos malvist al seu país? La resposta era que, per culpa seva, s'havia dissolt un gran estat. En trobar un pobre pels carrers, i no era difícil de trobar-ne, li demanava si vivia millor aleshores o durant l'època comunista. Tots em deien que amb el comunisme estaven millor, però que preferien malviure que no tornar enrere. Així mantenien l'esperança que les coses milloressin. En dir-los que jo era comunista, em tractaven de boig. Però com és possible?, em demanaven. Fins i tot un va tornar cap enrere i va insistir: “Però, n'estàs segur?”. El lament i la fòbia a Gorbatxov venia d'una altra banda. Rússia no havia estat com Madrid amb tractar amb les repúbliques. Els havia ajudat i ara ningú no reconeixia l'esforç del russos. A més a més el desastre econòmic de la planificació era immens. Els autocars, per exemple, solien tenir el vidre de davant trencat. Era increïble que totes les llunes estàssin trencades. No les podien canviar perquè eren fabricades Iugoslàvia i la situació era la que era. Els avions també tenien problemes. Una república fabricava les rodes, una altra els motors... La flota d'Aeroflot s'havia repartit entre tots. A Uzbequistan li va tocar un sol avió. Mentre no era ple, no sortia. A vegades trigava hores. Jo vaig tenir sort i solament vaig esperar una hora i mitja per anar a Urguenx.

Acabaré. En dissoldre's, entre vint-i-cinc i trenta milions de russos van passar a ser ciutadans d'un altre país. Si tenim en compte que Rússia perd un milió d'habitants per any, açò era i és molt greu.
Hom calcula que cap a 2050, solament hi haurà noranta milions d'habitants a un país enorme.
En canvi les repúbliques asiàtiques creixen i creixen. Què passarà? Pakistan sol, prest els passarà. Un país hiperpoblat, i molt armat, veu tot Sibèria semibuit. La situació pot esdevenir perillosa.

Les eleccions profanades, segons Matas

2006-12-22T10:15:00.000+01:00

Puc disculpar Matas? En segons què, sí. El que no entenc és que el PP Balear, que ha fet de tot per comandar, es vulgui espolsar com ho fa. Acceptem que no sabien res del que passava a Andratx –i cal ser molt indulgents per acceptar-ho--, encara que si haguessin fet un tomb per la vila s’haurien adonat de què hi passava. Ara bé, que em diguin que no està bé l’oposició se n’aprofiti per capgirar el resultats de les properes eleccions, em sembla intolerable.

Fer fora el PP de les Illes, almanco aquest PP, és un dret que tenim, però sobretot un deure. O ells mateixos fan net, o la tintoreria l’hauran de muntar els ciutadans. Comparar la corrupció amb l’11-M, em sembla vergonyós. Quan un partit, els seus membres, s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, és lògic que l’oposició ho empri per fer-los fora, per guanyar o recuperar vots. És que ells no van fer el mateix quan al PSOE hi havia corrupció? No van aprofitar el cas Guerra, el cas Roldán i el del president de Navarra? Aleshores tenia raó el PP, ara la té l’oposició.

A vegades, només hi ha sospites sobre la corrupció dintre del PP. Seria el cas de Ciutadella. Si tinguessin seny i honestedat amb el que predicaven fa uns anys, haurien d’esborrar de les llistes les persones sospitoses. No ho fan, per tant no tindran dret a queixar-se quan tot es destapi, si s’arriba a destapar. Per desgràcia, la justícia espanyola és molt lenta i això afavoreix la corrupció. Açò i el votant. Com ja vaig dir fa unes setmanes, tots en tenim la culpa. Tothom sap què passa i molts tanquen els ulls.

També exigesc sinceritat al PSOE, a EU i a resta de l’esquerra. Insistir que l’11-M el va provocar el suport d’Aznar a la invasió d’Iraq, és mentir. Aquests dies n’hem tingut una prova més, a Ceuta. Encara hi ha islamistes radicals que pretenen cometre atemptats a Espanya. Les amenaces eren molt anteriors a l’entrada en guerra, només cal repassar la premsa publicada abans dels atemptats que hi va haver a Madrid. Països que no van donar suport a la guerra també les han patit i les pateixen: França, Alemanya, Rússia... Em direu que el darrer país és considerat enemic pel tracte que dóna als txetxens. D’acord. Però, què ha fet Alemanya?

M'agraden els toros. I què?

2006-12-21T17:19:00.000+01:00

Fa uns anys vaig criticar les corrides de toros davant un afeccionat –i bon amic-- que ja tenia més de seixanta anys. Em va dir que parlava d'un tema que desconeixia. Em va picar el que em va dir. Picar en el bon sentit. Aleshores vaig començar a llegir tot el que trobava sobre la “fiesta nacional”. El resultat em va sorprendre. Em vaig convertir en un afeccionat, fins i tot –i sé que sona fatal-- en un entès.

Com que som rar, dec ser l'únic afeccionat de l'Estat que prohibiria les corrides. Reconec que hi he vist art, que m'hi he emocionat, veient-les. També vull aclarir que solament he experimentat aquesta emoció en les que tenen lloc a Madrid, la capital dels veïns, les que es fan a França i un xic amb les de Sevilla. Ara sé distingir tots els “lances”, totes les “suertes” i fins i tot sé quina diferència hi ha entre cada tipus de toro. M'agrada veure torejar i consider que és un art i que té molt, moltíssim de mèrit el que fa un matador davant de l'animal, quan fa les coses com exigeix el purisme de la festa. Malgrat tot, torn a dir que les prohibiria.

El fet que una cosa m'agradi, no em dóna dret a exigir-la. He de violar una actriu que em rebutgi perquè m'agrada tenir orgasmes? A vegades sent a defensar el “rejoneo” i el fet que a Portugal no matin els toros. Idò bé, torejar a cavall, per molta plasticitat que generi veure un cavall que dribla un toro brau, és molt més cruel que torejar a peu. Pel que fa a Portugal, em sembla indignant que no es mati el toro. Consider que, després del càstig que ha rebut, el millor que li pot passar al toro és que el matin. Per si no ho sabeu, no tots reben la “puntilla” al corral. La majoria de les vegades passen la nit patint fins que a l'endemà se'ls sacrifica. Quant a Espanya, tots els defensors parlen de la conservació de l'espècie gràcies a les corrides i destaquen que és un animal brau, etc. La realitat no és tan polida.

El toro és possible que no patesqui tan com sembla –personalment, ho dubt que no patesqui-- ja que en estar calent i emprenyat no sent tant de dolor com pot semblar. És cert que un boxador està més fotut quan es refreda que sobre el ring, i que quan et baralles no sents el dolor d'una manera tan intensa com quan ha acabat el combat. Però també ho és que hi ha un convidat que només pateix: el cavall. Per començar, tot i la protecció, rep unes envestides d'un animal de 500 quilos a la panxa. I n'hi ha més: les oïdes. Per tal que no hi senti, li posen paper de diari banyat dintre de les orelles. Açò, ho havia sentit a dir i ho havia llegit. Ho vaig comprovar personalment al “Patio de Caballos” de “Las Ventas”. Al terra hi havia una burrada d'aquests papers molls. En estar banyats, les gotes provoquen mal d'oïda al cavall. A la infermeria hi havia mitja dotzena d'animals que no estaven en condicions de ser utilitzats com a “cabalgadura” del picador.

Podria dir moltes coses més. No cal. Em sembla intolerable que la “fiesta” encara no s'hagi prohibit. Com m'ho sembla que s'interpretin peces de música mentre, a la bèstia, se la toregi –a Madrid no hi ha música durant l'acte, però és per un altra motiu-- i que se li clavin “banderilles” sense exposar-se gens. És una art, sí, i m'agrada, també, però això no és suficient. Cal que respectem els animals.

Podria deixar l'escrit així, però no ho faré. També em sembla indignant bullir musclos i caragols vius i matar alguns animals de manera cruel perquè són més saborosos (truites de riu, llamàntols...). Ens podem alimentar de carn i peix, però no cal matar de mala manera

Corrupció només al PP?

2006-12-20T10:43:00.000+01:00

Que a l’Estat espanyol governi el PSOE o que ho faci el PP, m’importa ben poc. Són dos partits centralistes i fan el que poden per imposar l’espanyolitat. Els partits nacionals –vull dir nacionals espanyols— són així i cal acceptar-ho. Certament, hi ha l’excepció d’Esquerra Unida, partit que només en cau simpàtic quan aplica l’ecologisme o quan, precisament, explica la seva idea de l’Estat. És amb l’únic partit d’àmbit estatal amb què em sentiria còmode en aquesta qüestió.

En parlar de qui preferia que governés a les Illes, no hi ha color. En aquest cas, em quedaria amb el PSOE, malgrat tot. I em dol. Ara bé, com que no comandaria amb el meu vot, cap problema. Però em dol més que el PP s’hagi convertit –probablement no ho ha fet, sinó que ho estat sempre— en una immobiliària que només pretén enriquir part de la població a base de totxana, totxana i totxana. Primer aplicaven aquest sistema i ens el venien amb l’excusa de fomentar el turisme, ara ja directament a les ciutats. Preferesc el segon cas, evident, ja que la destrossa no és tan gran.

El PP, algunes persones del PP, no han tingut cap escrúpol a cometre els delictes que fossin necessaris per comandar. Que molts no han fet res malament i són honrats, ho sabem, però també sabem que no han fet res per treure’ls de les llistes. També ho saben els votants i això és el que fa pena. El PP ha governat a les Illes amb trànsfugues (i no una vegada) i han continuat reben suport dels votants. La corrupció al PSOE, els va costar que Aznar derrotés Felipe. També va rebre massa vots el PSOE, el càstig no va ser suficient. En va prendre, d’allò, el PSOE? No ho sé. El PP sembla que no n’ha après.

MANIPULACIÓ INFORMATIVA

2006-12-19T13:48:00.000+01:00

El grau de manipulació informativa a què han arribat alguns professionals frega l’absurd. Ahir mateix, als telenotícies de TV3 tenien una curiosa manera de divulgar la notícia de la presa de possessió de Robert Gates com a secretari de Defensa dels EUA
–a veure si ens acostumam d’una vegada a no escriure EEUU en català--, en substitució de Rumsfeld. Segons els professionals de la casa, el nou secretari recomanarà avui
–justament avui-- al president d’aplicar una nova estratègia a Orient Mitjà.

Francament, dit així, em sembla una estupidesa. En sentir la notícia feia la impressió que tot el personal de TV3 estava assabentat de les intencions de Gates, mentre que a Bush la nova política li vindria –avui-- de nou. Així va el món. Jo diria que el cas deu ser exactament el contrari. Només cal aplicar la lògica. Deu ser Bush (o com a molt el seu partit) qui, conscient del seu fracàs i del de Donald Rumsfeld, ha escollit una persona que pot capgirar la situació. Dubt molt que hagi triat un republicà a l’atzar, sense saber com és i què pensa i que aquest li dirà que fins ara s’havia equivocat.

Però no són únicament els periodistes els que manipulen. L’altra dia llegia una carta publicada als mitjans de premsa menorquins i signada pel Comitè de Solidaritat amb “Part” dels Pobles d’Amèrica Llatina –els misquitos mai no compten— en què destacaven el gir a l’esquerra d’Amèrica Central i del Sud. Tot i que això és bastant cert, no ho és en dos dels casos: Nicaragua i Xile. A ambdós països hi ha presidents, però només presidents, que podríem qualificar d’esquerres. A Nicaragua la dreta té majoria a la cambra parlamentària (49 diputats contra 41, és a dir majoria absoluta) i a Xile no hi ha hagut més que un relleu a la Presidència. El govern segueix essent el mateix que l’anterior, l’única diferència és que basant-se a l’acord a què van arribar fa uns anys, ara corresponia a la socialista de presentar-se com a cap del govern. En realitat hi ha una coalició entre democratacristians i socialistes. La mateixa que hi havia fins ara. Solament han canviat de president: Ricardo Lagos per Michelle Bachelet. Aquesta, abans era ministre de Defensa --i prèviament de Salut entre 2000 i 2002-- i ara és presidenta. Val a dir que Lagos també pertany a un partit d’esquerres, però cal especificar que des que Xile va recobrar la democràcia, la major part dels partits moderats han governat plegats. I el sistema ha funcionat prou bé. Tant que continua. Així, abans l’esquerra va donar suport a democratacristians com Patricio Alwyn i Eduardo Frei Ruiz-Tagle (fill de l’històric Eduardo Frei) i ara aquells fan el mateix. Afirmar que l’esquerra ha avançat a Xile, em sembla tan absurd com assegurar que en fer fora l’assassí de Pinochet, va guanyar la Democràcia Cristiana. Sense els vots socialistes, no ho hauria fet, no hauria governat.

Estic embullat?

2006-12-14T11:51:00.000+01:00

Embull mental? Probablement sí. Insistesc que només tenc clares dues bases: l’ecologisme i el nacionalisme. Tot el que se’n surti, és variable, depèn del moment. Açò no significa que giri per conveniència, crec –només crec— que els canvis d’oponió, en el meu cas, són provocats per noves informacions. Pretendre que el món no barata i mantenir-se estàtic, em sembla una equivocació. Ara bé, hom pot valorar això com a fermesa en les conviccions i tampoc no li manca raó. Personalment, però, som partidari de debatre i deixar-me convèncer.

Vull aclarir això que m’agradaria poder votar una vegada (i prou!) el PP. Descart d’entrada votar opcions més radicals. M’agradaria votar els Populars per treure’m una fòbia de sortida. Evidentment, el vot no podria ser a les nacionals –que no m’interessen— ni a les de l’Ajuntament de Cabildolàndia... mentre hi hagi segons qui. Em queden poques opcions. A les europees és impossible perquè ells volen circumscripció única i això no ho puc acceptar. Al CIM, tampoc no ho puc fer per allò que no vull votar les que em puguin comandar –hi faig feina--. Em queden dues opcions: la nova (Parlament de les Illes) o –encara que es contradiu amb la negativa a votar en les nacionals— al Senat. En qualsevol cas, hauria de ser un vot perfectament inútil. Què més inútil que el Senat actual? Si es refés del tot... podria obviar la fòbia. Si fos una cambra que representés de veritat les nacions del ‘Estat...

Som anarquista? Probablement. També cal aclarir que en fer anys he vist cada cop més clar que l’anarquia és utòpica. Dit això, on se sent més còmode un anarquista? Triant una opció comunista, evidentment que no. Una d’extrema dreta, tampoc. Hi resten la conservadora, la socialista, la liberal, la democratacristiana i la socialdemòcrata. Teòricament, aquestes tres darreres són les que permeten atracar-s’hi més i, dintre d’elles, consider que el liberalisme és la que exigeix o ofereix més poc govern. Amb tot, el liberalisme té un defecte gran. En defensar al màxim la iniciativa privada, consent que hi hagi certes agressions a la col·lectivitat. Un cas evident és el de la destrossa del medi ambient, que és un bé de tots i que no es pot furtar ni als d’ara ni als que vindran darrere. No ho sé, però em sembla que no estic tan embullat com pot semblar.

Em direu que nacionalisme i anarquisme són contradictoris. Hi estic d’acord. Però també pens que el nacionalisme no agressiu, permet la supervivència de pobles amenaçats. No sé què n’opinarien Darwin i sa Monea d’illencs.com, sobre això. Tal vegada s’hagi de permetre que el procés sigui natural i que una nació desaparegui per selecció natural, repetesc la paraula “natural”. No ho sé. Em dol que desaparegui una espècie i un poble. Estic convençut que es fonen amb ajut extern. Animal i plantes desapareixen sobretot per la intervenció de l’home, i les nacions ho fan perquè una de més forta l’anihila. Please, que tornin els ecolingüistes! Vull defensar el meu poble! O els meus pobles, si en tenc més d’un. Els tenc?

SOBRE EL MEU VOT A BATASUNA

2006-12-13T12:26:00.000+01:00

Com deia ahir, vaig votar dos cops –tal vegada tres— per Herri Batasuna. Ho vaig fer el 1987 i el 1989. Les dues vegades el candidat era Txema Montero. El poble on més vots treia HB era Ferreries. Jo votava a Alaior i em sembla recordar que el primer cop la llista va obtenir uns 7 o 8 vots. El segon va baixar.

No sé si som valent en dir que vaig prendre aquesta decisió. L’única cosa que sé és que la vaig vessar. Si és intel·ligent proclamar-ho... probablement no. Però som així, no ho puc evitar. Assumesc la meva errada. Ara m’agradaria que PP, PSOE i Batasuna fessin el mateix. Record una entrevista a Montero, quan ja havia deixat la coalició abertzale, on explicava els motius pels quals l’havia abandonat. Tant de bo tothom pensés com ell.

Quant al comentari d’en Bernat, on afirmava que a Menorca només s’havia pogut votar HB una vegada, he de dir que s’erra –però no passa res--. Ho pot comprovar en voler. Com que en aquestes eleccions només hi ha un districte, el menorquí que ha volgut donar el seu suport a HB, ho ha pogut fer. Txema Montero va obtenir escó les dues vegades que s’hi va presentar, el 1987 i 1989. En aquest cas les convocatòries van ser tan seguides perquè Espanya votava per primer cop i ho va fer fora de termini, per dir-ho d’alguna manera. Els anys 1994 i 1999, s’hi presentaren com a Euskal Herritarrok. La primera vegada no van obtenir cap escó i la segona, amb Koldo Gorostiaga (em sembla) el van recuperar.

He votat poques vegades. A les nacionals, només una, el 1982, i ho vaig fer pel PSOE. Seguidament, vaig votar contra la permanència d’Espanya a l’OTAN (avui votaria a favor) i mai més no he votat a les nacionals, ni crec que ho faci.

Quant a les municipals, només he votat tres vegades: una al Sr. Navas a Alaior (un vot personal per a ell), una altra vegada a l’esquerra, també a Alaior, i a Ciutadella vaig votar en Pau Lluch. Al CIM només he votat un cop i a l’Entesa. No vot en aquestes eleccions perquè no vull tenir remordiments si encertava el meu cap a la feina i no m’agradava com ho feia.

Per higiene personal, m’he plantejat dipositar una vegada una paperina del PP encara que no estigui gens d’acord (o gairebé) amb ells. Però em costa tant que mai no ho he fet.

Tenc les idees clares? No ho sé. Cada dia crec més en els liberals (que prediquen una utopia), però probablement som un anarquista i no me n’adon, no ho sé. Solament puc garantir que som ecologista radical i nacionalista.

Vaig votar HB, i ho lament

2006-12-12T10:14:00.000+01:00

Tenim un president que té iniciatives però que mai no les desplega fins al final. És un indecís, la pitjor cosa que pot ser un president. Em dol, especialment, que hagi tingut més decisió per fer avançar el procés de pau. Val a dir que, del fracàs, n’és tan culpable ell com l’esquerra abertzale. Aquesta tampoc no l’ha ajudat massa. Quan Otegi declara que podria aturar la kale borroka, em sent decebut. Per què no ho fa? Em neguiteja la poca col·laboració de Batasuna. Em sembla que Zapatero mereixia més suport, però també que havia de fer algun gest.

Fa molts d’anys vaig votar Herri Batasuna a les eleccions europees. Ho vaig fer dues vegades –és possible que tres, no n’estic segur— i me n’he penedit sovint. El primer cop, el candidat era Txema Montero. En aquella ocasió el resultat obtingut per HB a tot l’Estat va ser espectacular. El candidat era bo. Es va passar setmanes estudiant euskera per ser un candidat idoni. Posteriorment va deixar la coalició en considerar que cali acabar amb el terrorisme, oc la “lluita ramada”, com la defineix part dels bascos. Encara els vaig tornar a votar, en les eleccions següents Com he dit, em penedesc d’haver-los votat. Estic cansat que deixin perdre oportunitats per aconseguir la pau. No els votava perquè donessin suport a ETA, evidentment, sinó perquè creia en la independència d’Euskal Herria i de retruc em semblava que també donava suport al poble català. Anava errat. Es pot defensar el mateix d’altres maneres.

No crec que el PSOE s’equivoqui en voler ser generós. El mateix Aznar va dir, quan va encetar el seu procés, que “sin armas se puede hablar de todo”, encara que més tard va afegir que “todo es possible dentro de la Constitución”. Aleshores, Otegi era catalogat com un home de pau, aire nou dintre de Batasuna. El PSOE mai no va aprofitar la política del PP per radicalitzar l’opinió pública i guanyar vots. Tampoc no crec que ho pogués fer, ja que cal tenir en compte que al País Basc, es socialistes es van unir a Euzkadiko Ezquerra, que bàsicament era integrat per una escissió d’ETA (la branca Político Militar) El PP no ha actuat de la mateixa manera, no ha estat generós. I açò que alguns exetarres ocupen càrrec a llocs per als quals van ser designats pel PP.

Millor sense Pinochet

2006-12-11T17:15:00.000+01:00

Ahir va ser una gran dia, tot i que em vagi precipitar i escriure un text irònic que malauradament s'ha publicat a UH. Tant me fa. La resta del contingut la subscric igualment. Pinochet ha mort. És un bona notícia... a mitges. M'ha faltat el judici i l'empresonament per estar del tot content. Ha mort una bèstia, un corrupte i un assassí. De moment ja he fumat la meitat del que normalment fum. Ara que es mori l'altra bèstia i em fumaré un havà ben gros.

Alguns no critiquen Pinochet, altres callen davant Kim Jong Il, com callaven davant de son pare, i tampoc no piulen sobre Castro. Els dictadors d'Amèrica del Sud van morint poc a poc. Stroesner ens va deixar fa uns mesos... El món està millor sense aquesta tropa. Lentament els personatges de la Guerra Freda es moren. Per desgràcia ha començat un enfrontament nou: Occident contra l'Islam. O l'Islam contra Occident. O millor encara: part de l'Islam contra part d'Occident.

Em fa l'efecte que hi ha massa silencis còmplices. Com es pot alegrar algú que Daniel Ortega sigui president de Nicaragua? Puc entendre que hi hagi persones que estiguin satisfetes per la victòria d'un president sandinista, però no que es decantin per aquest líder en concret, un assassí. Pinochet no ha estat jutjat, com tampoc no ho van passar pels tribunals ni Arias Navarro, ni Girón de Velasco ni Carrillo... De fet, només volen empresonar els contraris i no volem ni investigar sobre els mites que ens hem creat. Qui està disposat a estudiar la vida de Gandhi?Qui ho faci, hi trobarà moltes coses fosques. Val a dir que no era cap assassí, però el tracte que va dispensar a la seva família no va ser massa modèlic.

Dictadors democràtics

2006-12-06T17:45:00.000+01:00

Mai no votaria Chávez, però no entenc com se'l pot tractar de dictador. De moment, no ho és. Se'l pot qualificar de moltes coses, ara bé, entre aquestes, no hi entra l'esmentada. La seva victòria ha estat clara i legítima i, per tant, als que no ens agrada no ens resta cap altra cosa que lamentar-nos i punt.

Se'l pot qualificar de demagog –i jo ho faig--, de brut i de mal gestor –amb més d'un encert prou evident--, però no de trampós. Denunciar la manipulació dels mitjans informatius és un argument falaç: o és que a l'Estat espanyol no hi ha manipulació informativa? On més discrep amb Hugo Chávez és en el fet de voler modificar la Constitució i fer-ne una a mida. Això tampoc no és nou, altres ho han fet abans: aprofitar la democràcia per esdevenir dictadors. Donaré dos exemples: Hitler i Mugabe, un feixista i l'altre d'esquerres. Sovint sentim a dir que Hitler va ser escollit pel poble alemany, quan de fet no va anar ben bé així. Va arribar al poder d'una manera legal, certament, però tenia minoria a la cambra parlamentària. Només quan, poques setmanes després va concórrer a unes segones eleccions va obtenir la majoria absoluta... i la va emprar per erigir-se en dictador. I encara més, en aquestes segones eleccions –en què arrasà-- no hi va poder participar tothom.

Canviar les regles, com vol fer Chávez, no és acceptable. La qüestió és: com podem oposar-nos a modificar una constitució si el vot es lliure? No ho sé, però em sembla legal. El que no ho és, és fer com alguns partits islamistes (no dic islàmics), que un cop guanyen volen implantar la xara i no permetre que qui vulgui opti a guanyar les properes convocatòries: això sí que és una dictadura

Chávez

2006-12-04T13:45:00.000+01:00

Anit passada, el programa de TV3 “30 minuts”, va estar dedicat a Hugo Chávez.Frías. No és una persona que em caigui gens simpàtica, el trob una mula demagoga. Personalment, desitjava que hagués perdut les eleccions, però la veritat és li he de reconèixer alguns mèrits.

Que a Veneçuela alguna cosa fallava, em sembla una afirmació indiscutible. Que a un país ric hi hagi tanta gent que viu en la misèria, resulta incomprensible. No em sembla del tot just carregar les culpes contra els Estat Units, també hi ha molta responsabilitat atribuïble a la corrupció dels que han governat aquell país, i molts altres d'Amèrica del Sud. Per tant, part dels programes que ha endegat Chávez, em semblen fins i tot lloables. Tanmateix, Lula no ha caigut en el parany de voler ser un populista grillat i també ha aplicat, amb prou èxit, alguns reformes.

Chávez regala part del petroli i això no és bo per al seu país. Entenc que en doni a Cuba, com a pagament a Cuba pels metges que aquest país li cedeix: això em sembla fabulós. Ara bé que aquest pagament sigui excessiu i sigui un regal destinat a permetre que el castrisme perduri, em sembla lamentable. Després sentirem a dir que s'ha de perdonar el deute extern, etc. Estic d'acord que es condoni, però també hem de tenir present que allò que es manlleva s'ha de tornar.

No sé qui és el culpable de la situació veneçolana, però al continent passen coses rares. ¿Com pot ser que un país productor i exportador de petroli, com Mèxic, no compti amb refineries i hagi de comprar el combustible als Estats Units? Qui és el responsable d'aquesta mala gestió? Fer-ho pagar tot als ianquis és molt còmode, però hi ha més merda pel mig.

Paraula de Fidel

2006-11-30T12:19:00.000+01:00

En Fidel Castro ha parlat. Segons ell, el poble dels EUA no permetrà que Bush esgoti la legislatura. Quina sort! Vull dir que quina sort que té poble americà de poder prendre aquesta decisió. Ja m’agradaria que el cubà tingués aquesta oportunitat. De fet, només fa quaranta-set anys que el gran Fidel no els deixa opinar –abans era Batista qui tampoc no ho permetia--. Em sembla que la quantitat de barra que té el “comandante” no cap a les seves galtes.

Record que en un dels seus monòlegs –tenia el costum de mirar el divendres la televisió cubana--, va sentir com deia que els cubans no necessitaven votar perquè ja van decidir d’optar per un sistema basat en la “democràcia popular”, que ve a ser una cosa tan representativa i lliure com la “democràcia orgànica” franquista. Segons ell, no cal anar-los demanat cada cert temps si volen canviar de sistema perquè estam parlant d’un poble granadet, que no canvia d’opinió i que per tant no és necessari de plantejar-los si voldrien un altre tipus de govern. Curiós.

Fins i tot les dictadures perden plebiscits o eleccions. No passa gaire, però succeeix. Recordaré una sèrie de casos: Uruguai, Xile, Nicaragua i Turquia. Uruguai va tenir l’honor de ser la primera a perdre un plebiscit, que lògicament fou anul·lat perquè el gran Goyo va trobar que la gent no havia entès la pregunta que li feien en la consulta. Record amb satisfacció aquella votació. El que va fer el poble va tenir molt de mèrit. No podia fer propaganda a favor del NO, així que van emprar la imaginació. El dia abans van omplir Montevideo amb adhesius que deien coses coma ara: “Mañana NO circula el autobús”, etc. Però els millors rètols van ser els que penjaren a botigues de queviures: “Mañana HUEVOS, hasta agotar las existencias”. Sublim!

La valentia de Benet XVI i la llibertat religiosa a Turquia

2006-11-29T12:11:00.000+01:00

Sens dubte, Benet XVI –el cardenal Ratzinger va deixar d’existir en ser escollit com a papa-- és un home valent. El fet que hagi visitat Turquia, un país que podem considerar musulmà malgrat que hi proliferin els laics, així ho demostra. Més enllà del que cadascú pugui pensar sobre el cap de l’Església catòlica, sobre la seva ideologia i sobre com guia la comunitat, em sembla indiscutible que és una persona cèlibe amb dos...

A Turquia, si no hi ha persecució religiosa, hi ha quelcom que s’hi assembla. Les dificultats que tenen els cristians, els jueus i els membres d’altres confessions són evidents. N’hi ha prou a fer un tomb per la part turca de Xipre per veure què ha passat amb les esglésies ortodoxes, en què les han convertit. Només l’Islam es pot escampar a Turquia. Particularment no tenc cap interès que cap religió s’escampi, però sí que el tenc que no es freni el seu creixement. I amb matisos. Tal com algunes persones entenen la seva fe, dubt molt que convengui aclocar els ulls. Els militars turcs vigilen permanentment el creixement de l’Islam, tasca per a la qual no han estat escollits. De fet, cap militar no ha de decidir qui comanda a cap estat. Que hi hagi partits islamistes en hauria de preocupar relativament. A Occident hi ha democratacristians i fins i tot hi ha hagut algun intent seriós de crear el que fou conegut “Cristians pel Socialisme”. Són casos comparables? Crec que no. Encara que les arrels cristianes són, en part, el fonament de la nostra manera de veure el món, és evident que els partits amb una soca cristiana no canvien les normes del joc democràtic. Si els islamistes no pretenguessin eliminar l’alternança política, quina obstacle podríem posar al reconeixement internacional dels països que governen?

Benet XVI, qualificat de “retro”, d’integrista i de mil coses més, ha donat suport a l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. Si fa uns mesos alguns polítics volien que la Constitució (que no es va arribar a aprovar) europea contingués una referència clara al llegat judeocristià d’Europa, ara em meravella que el cap dels catòlics accepti ampliar la Unió amb Turquia. Què en diran protestants? I els ortodoxos?

Drets d’animals i plantes

2006-11-28T13:06:00.000+01:00

Fa uns anys el Consell Insular de Menorca recollia signatures –en un llibre enquadernat- no sé ben bé per a què. A més a més de signar, també hi podies deixar un comentari. Els funcionaris ens tornaven per evitar que ningú no fes malbé el llibre. Durant el meu torn, un dels que van signar –col·laborador a Illencs (www.illlencs.com)-- va escriure una referència que em va semblar molt encertada i agosarada alhora. Més o manco, deia que tant de bo que a més a més dels drets de les persones, l’any següent hom començassin a tenir en compte els drets dels animals i de les plantes. Aquest comentari, que a molts que el llegiren els semblà extravagant, contenia una veritat per a mi inqüestionable; segurament perquè també dec ser extravagant.

Ahir dilluns, el diari Avui publicava un article sobre el Pi d’en Xandri, un arbre de 230 anys que en fa deu va patir una agressió increïble. Uns forassenyats el van intentar tallar. No van arribar a aconseguir-ho ja que la seva soca feia (fa?) 3,60 metres i es veu que es van cansar abans. L’arbre encara és viu, però necessita crosses i en necessitarà fins que es mori. Sembla ser que pot viure fins als 300 anys. De moment només un 15% de la ferida ha cicatritzat. Arran de llegir-ne la història vaig recordar el comentari del suposat “extravagant”. Només era un pi. Només era un moix, només... L’home es considera un ésser superior. Esper que algun dia tracti millor animals i plantes. Sembla utòpic i una “boutade”, però encara no fa dos-cents anys tampoc no es considerava la possibilitat d’atorgar drets als negres. I a alguns països les dones encara no tenen gaires drets. Ara que els científics diuen que no som molt diferents d’altres animals i que fins i tot compartim més d’un 90% dels gens d’insectes, tal vegada estam més prop de ser més delicats amb els altres éssers vius. D'animals, en podem menjar, el que no entenc és que se'ls mati de qualsevol manera.

UN ALTRE GEMAYEL ASSASSINAT

2006-11-22T10:43:00.000+01:00

L’assassinat de Pierre Gemayel pot comportar greus conseqüències al Líban i de passada a tota la zona. Record com si fos avui el dia que van matar el seu oncle Bechir Gemayel, president del Líban des de feia poc. Jo estava escoltant un partit de competició europea del Barça per la ràdio, quan van interrompre la transmissió per donar la notícia. Mitja hora més tard es va repetir la història. En aquest cop, la notícia era la mort de Grace Kelly, la princesa de Mònaco. És per això que ho record tan bé. Em sembla recordar que poques hores després s’escollia Amin Gemayel, germà de l’assassinat, com a president.

Uns dies després d’aquella mort. La Falange libanesa es revenjava. El resultat d’aquesta revenja va ser que 328 homes palestins, 15 dones i 20 al·lots de la mateixa nacionalitat, a més a més de 109 libanesos, 21 iranians, 7 sirians, 3 pakistanesos i 2 algerians. Aquestes xifres són les que va donar la Creu Roja. Els morts vivien a Sabra i Xatila.

Pierre Gemayel, l’assassinat ahir, era un dels dirigents de la Falange, per la qual cosa la situació pot acabar malament.

Per cert, tres anys més tard de la matança detallada més amunt, durant maig de 2005, van ser milicians musulmans els que van entrar a un camp de refugiats palestins. Curiosament el camp era Xatila. Segons l’ONU van matar 635 persones i en van ferir més de 2500. Ningú no va piular.

Resistència pacífica

2006-11-20T17:54:00.000+01:00

Aquest cap de setmana va tenir lloc un fet extraordinari. Fa anys que em plantejava què passaria si la resistència dels àrabs de palestina esdevenia pacífica. Idò bé, ja ho he comprovat. Ho han intentat i els ha sortit bé. Aquest nou sistema de lluita serà molt perillós per a Israel: no hi poden combatre. Si l’haguessin emprat des de fa temps, la situació seria molt diferent a l’actual. De fet, els jueus la van emprar contra els anglesos i els va anar prou bé, més bé que la lluita terrorista de l’Irgun i de l’Stern.

És cert que la resistència pacífica no és absoluta, ja que alhora segueixen llençant coets “qassam” contra Israel, però és una passa important. Sí, a més amés, les dues tàctiques s’empren alhora, la situació d’Israel resultarà més que perillosa. El contraatac de les forces israelianes seria gairebé impossible: els àrabs haurien donat un cop propagandístic molt important. Si, pel contrari, només empren la via pacífica, el cop seria definitiu.

Mantenc el dubte sobre quina seria la reacció contra el llançament de coets si envoltaven les bases que els tiren de civils. Francament, no voldria ser qui ha de decidir quina ha de ser la resposta.

Fornells a punt de caminar sol.

2006-11-17T11:12:00.000+01:00

Fornells camina cap a la independència. No sé si serà el novè municipi de Menorca, o no. El que sí em sembla evident és que no hi ha massa estima entre Fornells i es Mercadal. I això no és nou. El fet que es pugui segregar des Mercadal, tampoc no seria un fet nou. Ja ho van fer es Migjorn Gran, fa pocs anys, i Ferreries. En aquest cas parlam de fa dècades. Precisament, en el cas de Ferreries, qui va iniciar aquest procés va ser un avantpassat meu: Josep Bocco Morell (mig piamontès, mig suís), del qual som el darrer mascle que en descendeix.

Si Fornells s’independitza, caldria que no ho fes contra es Mercadal. El problema, en realitat, serà la delimitació del seu terme municipal. Quan els promotors de la independència van presentar el projecte de terme, crec que van fer llarg. I dic crec, perquè el meu bon amic Miquel Àngel Marquès defensa una postura contrària a la meva i ho ha estudiat molt millor que no jo.

El que no entenc és que no demani la independència Sant Climent. Consider que en el aquest cas hi hauria molts més motius. Primer, per població; segon, per mitjans econòmics; tercer perquè, com em va comentar un cop Josep Xabuc, no rep prou de l’Ajuntament de Maó. A Ciutadella estarien molts contents que Sant Climent i Maó es divorciessin, car llavors el poble més gran de Menorca estaria ubicat a Ponent. Us imaginau les queixes i reclamacions dels cabildos? No ho vull ni pensar. O sí, car segur que xalaria molt.

Friedman ha mort

2006-11-17T09:59:00.000+01:00

Ha mort Milton Friedman, una persona que fins no fa massa em queia malament. Com sempre sol succeir, en llegir algunes de les coses que va escriure, l’opinió es modifica; aquell a qui censuràvem passa a rebre elogis, i aquell a qui admiràvem cau del pedestal.

Reconec que Friedman defensa un tipus d’economia que frega l’excés, gairebé un campi qui pugui: el liberalisme fins a les darreres conseqüències. El liberalisme té un defecte important, vist de la meva òptica, i és que no té en compte els que queden enrere. Tanmateix, a la llarga genera més benestar i més llibertat. I aquest és el problema: a la llarga. Tampoc és que a la llarga sigui un segle, sinó uns anys, però cal passar aquests anys. Els que viuen en aquesta època són els que han de patir les conseqüències.

Sovint sentim a parlar de solidaritat i, aplicant aquest lema, molts es decanten per unes teories econòmiques més social, més intervencionistes. Això estaria bé si no generessin dèficit. No veig que deixar deutes a les generacions futures es pugui qualificar com a “solidaritat”. Però tampoc no és, de solidari, un liberalisme incontrolat, ja que en posar el mercat per damunt de tot, també carrega contra els que no han nascut. Un exemple, el tenim en l’abús dels recursos naturals. Si com deia fa uns dies, l’home gasta en deu mesos allò que la Terra triga dotze a produir, és evident que el liberalisme no és solidari, excepte que la gent s’autocontroli. És per això que molts de liberals qualifiquen d’utòpic el seu sistema preferit.

ÉS UN MARXISTA, NO UN CAPELLÀ

2006-11-13T12:14:00.000+01:00

La frase de Pinotchet “No és una capellà, és un marxista”, referida al sacerdot Antoni Llidó, no sé ben bé com es menja. Aquest prevere i Joan Alsina, entre d’altres, van patir la repressió del general després del cop d’estat a Xile. Com que eren marxistes, el militar se sentia justificat a torturar-los. És el que sol passar quan els militars es dediquen a una tasca per a la qual no han estat triats.

Resulta curiós que aquests dos capellans vagin ser torturats i assassinats per ser marxistes, mentre que el polonès Jerzy Popieluszko vagi rebre el mateix tracte per no ser-ho. Aquestes tres morts, i moltes més, no es poden justificar. Tanmateix, em sembla recordar que qui va eliminar Joan Alsina se’n va penedir i em sembla que fins i tot volia conèixer la família de qui va matar.

L’Església, tan criticada per molts –jo mateix--, ha estat niu de molts reductes antidictadures i això també cal que l’hi reconeguem. És cert que s’ha oposat més a les dictadures marxistes que no a les altres i que quan s’ha oposat a una d’aquestes no ho ha fet com a Església, sinó que han estat preveres individuals (o bisbes) els que s’han enfrontat al poder. En qualsevol cas, cal admetre la seva tasca. Record que quan vaig visitar Polònia –durant l’etapa comunista—els dos llocs més visitats de Varsòvia eren la tomba del cardenal Wyzinsky i l’ambaixada dels Estats Units. En el primer cas per retre-li homenatge com a símbol anticomunista i en el segon per demanar visats per fugir del país.

Entenc que ser marxista i capellà no lliguen gaire, però això no una excusa que es pugui emprar per torturar ningú. La feina d’un militar és defensar el seu país d’un enemic exterior i sempre sota les ordres dels seus superiors. Moltes vegades he insistit que Jaruzelski ha estat dels pocs militars que no s’han aprofitat del seu càrrec. El seu cop d’estat a Polònia va evitar la invasió de les tropes soviètiques per acabar amb Solidarsnoc. Ara bé, sota el seu comandament uns policies van matar Popieluszko. Pinochet va provocar 3000 morts, Jaruzelski les va evitar, però ambdues dictadures són condemnables.

ECOLOGISTES

2006-11-09T09:54:00.000+01:00

Som ecologista radical, ho admet. Malgrat tot, encara comet qualque infracció contra les normes que crec que hauria de seguir. També és cert que des de fa uns anys no intent d’imposar-les a ningú: cadascú és responsable dels seus actes i la llibertat s’ha de respectar, fins i tot quan perjudica, a la llarga, els altres. Com que l’agressió a la col·lectivitat és una cosa molt subtil i mala de definir i provar, no podem culpar els que no actuen d’una manera protectora contra el medi ambient: ALGUNS NO SÓN CONSCIENTS DEL MAL QUE FAN. Això no els exonera, però no els podem considerar criminals. Tanmateix, s’imposa de reeducar-nos per fer compatible el benestar amb el respecte a la natura i amb l’obligació de deixar un llegat suficient als que encara han de néixer.

Llegia fa uns dies que el món –hauríem de dir l’home—consumeix en deu mesos allò que la Terra triga un any a crear. I aquests deu mesos cada cop són menys. És a dir que aquell terme tan repetit de la “sostenibilitat”, fa figa. Estam acabant amb el planeta, som uns inconscients.

Per tot el que he escrit més amunt, i per moltes coses més, em sembla evident que cal canviar la nostra manera d’actuar. Una de les coses que podríem fer és aprendre a viure amb i de les energies renovables. Si aquestes no generen prou energia, caldrà disminuir el consum o bé millorar-les. Avui els molins produeixen més energia que fa uns anys. En haver aconseguit que amb un vent més fluix siguin capaços de generar energia
–bàsicament perquè cada vegada les pales són més amunt— disposam d’una eina sostenible. Però sempre hi ha pegues. Una de les que més em costa entendre és que cada vegada que es vol fer un parc eòlic o un d’instal·lacions de plaques solars, hi ha queixes d’ecologistes sobre la seva ubicació. D’una banda reclamen la implantació d’aquest tipus de plantes generadores i, d’altra banda, mai no accepten on ubicar-les. La conseqüència és terrible: continuam emprant carbó i combustibles fòssils. Continuam escalfant el planeta. Accept que els ecologistes –repetesc que ho som—triïn el lloc on fer aquestes plantes, però, per favor—que en triïn algun d’una punyetera vegada. Som un mal-llenguat

PRESIDENTS

2006-11-08T13:52:00.000+01:00

Hi torn a insistir: és un error que els presidents de les repúbliques tenguin massa poder. Aquesta setmana, en tenim un bon exemple amb en Bush i –no n’estic segur— amb Daniel Ortega. Dos tipus d’eleccions diferents, poden acabar provocant amb dificultats legislatives a EUA i Nicaragua. Bush ha perdut poder perquè ja no dominarà a les cambres; són les cambres les que dominaran. I Daniel Ortega és president –aquest cop legítimament— amb un 52 % del poble en contra. En aquest no sé quina és la distribució dels escons parlamentaris.

Ignor com funciona Nicaragua, però em fa por que el sistema sigui el mateix que el de Xile quan va guanyar Allende. Aquest va ser president amb prop de dues terceres parts del país en contra, la qual cosa va provocar el que tots sabem. Tenc i mantenc la teoria que el president d’un país ha de ser un “florero”, una mena de rei constitucional. Si disposa de poder però no domina les cambres legislatives, el poder no li serveix de res. Aquesta meva teoria és fàcilment desmuntable. El país més poderós del món ha arribat a aconseguir aquesta força sense canviar el sistema que jo critic. Dec estar equivocat, segurament. A més a més, mai no hi ha hagut cap cop militar, etc. Sempre ha estat democràtic. Donar dret de veto al president no em convenç. Que les cambres puguin tombar les seves propostes, em fa l’efecte que no té sentit.

A Europa, excepte a França, els presidents són “floreros” o reis –una altra manera de disposar d’un cap d’estat sense poder--. Les eleccions més importants són aquelles en què s’escull –indirectament— el president del govern o el primer ministre –el nom depèn del país—i no les que serveixen per triar el cap d’estat. Als EUA, el cap de l’exèrcit és Bush, i aquest pot actuar sense tenir en compte el parer de la Cambra de Representants. Algú pot dir que amb el sistema que defens Aznar va fer el mateix. És cert, però també ho és que si hagué demanat el suport del Congrés per decidir si Espanya estava a favor de la invasió d’Iraq, com que tenia majoria absoluta, l’hauria obtingut. Això no passa als EUA. En Bush podria atacar Mèxic sense encomanar-se a ningú. Ho trob absurd.

EL PSC

2006-11-07T10:58:00.000+01:00

Fantàstic! El portaveu del PSOE no sap què significa PSC. És greu, si tenim en compte que el partit es presenta a les eleccions catalanes coma a PSC-PSOE. S’hi va referir diverses vegades com a Partido Socialista de Cataluña. No és que la vagi dir molt grossa, però el nom autèntic és Partit dels Socialistes de Catalunya.

Em sap greu que torni a comandar el Tripartit, encara que ara adopti el nom d’Entesa. Personalment em sent més atret per Esquerra Republicana i Convergència i Unió. No sé ben segur a qui votaria, encara que probablement ho faria per CiU. També he de reconèixer que durant els tres darrers anys he senti una atracció pel discurs de Joan Saura, sobretot en temes ecològic i en la seva manera d’entendre l’Estat. Malgrat que em sent independentista, m’avindria a cohabitar en un estat entès com l’entén Iniciativa (o Esquerra Unida) o CiU. En Saura, que no em queia massa bé, s’ha guanyat el meu respecte. Val a dir que no gens de pes el que jo en pensi.

Com que no em sent ni balear i espanyol, sinó català, el meu president sembla que serà Montilla. El fet que sigui un immigrant és destacable. Se sentirà més o manco català, açò és una altra qüestió, però és una persona integrada a Catalunya i parla l’idioma del país. Hi ha molta gent amb nom i llinatges catalans que no ho fan. Reclamar-li més puresa en la pronúncia de l’idioma em sembla lleig: n’hi ha prou a sentir com parlam els altres.

Saddam condemnat a mort

2006-11-06T11:18:00.000+01:00

Condemnar a mort Saddam Hussein em dol. Jo preferiria que el tanquessin fins que es morís. Aquesta personatge sinistre, que va provocar una mitjana de 425 morts diaris durant el seu mandat (segons algunes fonts els morts arribaren a 450), acabarà penjat d’una forca i no afusellat, com ell volia. En el judici actual només li imputen una mínima part dels seus crims. En va fer de molt grosses sense que ningú no obrís la boca. El que ban patir kurds, xiïtes i els habitants de les maresmes de Bàssora és molt greu. D’aquest darrer cas, se n’ha parlat poc. Va dessecar les maresmes per fer fugir els que no va ordenar matar. El paisatge de la zona era extraordinari i d’un gran valor ecològic.. Les construccions, fetes amb jocs, eren impressionants: vertaderes catedrals.

També va aconseguir fer minvar substancialment la població autòctona de les terres iraquianes: els assiris i els caldeus. Aquests i els marsh, els pobladors de les maresmes citats abans, pràcticament van ser expulsats del seu país, lentament ocupat pels àrabs. I posteriorment arabitzat culturalment. El tema de l’arabització ha estat comú a molts d’indrets conquerits per aquest poble.

La guerra no ha resolt el conflicte entre les ètnies de l’Iraq. És ben possible que l’Estat es dividesqui en tres, cosa que m’agradaria, sobretot pel que fa als kurds, a qui deuen un estat des de 1920 i que per culpa de França no es va arribar a formar. Tanmateix, la divisió no arranjaria els problemes d’assiris i caldeus. País, estat, nació... termes que no són el mateix. Un Kurdistan independent seria percebut com una provocació per als altres estats que ocupen el territori kurd: Síria, Turquia, Iran...

En definitiva, Saddam, com Ceucescu, haurà mort massa prest. Aquest, tot just va patir unes hores de captiveri. Ell i la seva esposa, una analfabeta funcional que es feia passar per una científica, no van pagar pel mal fet; Saddam tampoc. Solament patirà la humiliació que representa la forca per a qui es considera un gran militar i darrerament es fa passar per un bon musulmà. Ja sol passar. Els grans criminals de la història de la humanitat no reben el càstig que mereixen.

Imposts: rebaixa i frau

2006-11-03T10:08:00.000+01:00

Rebaixen els imposts. És una bona notícia. Amb aquesta mesura, recaptarà més l‘Estat? Hi ha economistes que ho afirmen. Fins i tot citen el cas de Reagan com a exemple. L’Administració d’aquell cowboy tan criticat va promoure una baixada històrica i brutal i va recaptar el doble que Carter. Com vagi gastar aquests ingressos és una altra tema. Certament, va descuidar la protecció dels desvalguts o dels més necessitats i la major part de la despesa la va abocar a incrementar el poder bèl·lic dels EUA, la qual cosa va suposar que l’URSS fos incapaç de seguir-li el ritme i es va acabar enfonsant.

Dels imposts, se’n pot parlar molt. Això no obstant, resta un tema pendent: l’IVA. Aquest impost, que ens venien com a difícil de defraudar, ha acabat engreixant butxaques alienes a les de l’Estat. Tot i que sigui greu el cas de les factures en negre
–de les quals tos abusam de tant en tant--, el més pervers és que més d’un consumidor final abona la taxa al venedor i aquest no la liquida a l’Agència Tributària. No em fa res pagar un impost que gravi el consum a la bossa comuna, però que m’augmentin el preu i que es quedi amb una part –que no li correspon-- un venedor... és un robatori.

Supòs que no ha calat la cultura de liquidar imposts. Si quan compres unes sabates qui te les ven actués correctament, dipositaria en un compte separat la part corresponent a l’IVA. Com que ho mesclen tot (preu de la compra més la part incrementada que correspon a TOTHOM), cada tres mesos els agafa un “patatús” i hala, a córrer per no pagar allò que els hem abonat i no era seu. Em fa pena.

En definitiva, el mateix dia que em sentia satisfet per una rebaixa fiscal, es va publicar que hi havia una altra gran trama per blanquejar diners, evadir imposts, etc.

La utopia del liberalisme

2006-10-31T10:38:00.000+01:00

Com que sovint m’ho demanen, i encara que ja ho he explicat –em sembla— aclariré per què ja no som d’esquerres.

En realitat, no ho he deixat de ser quant als objectius. Si una cosa em fa feliç és que el PSM, partit al qual vaig estar afiliat, tregui bons resultats. És més, preferiria que la proporció de vots que obtenen PSM i PSOE es capgirés: em sent molt nacionalista. Però encara que mantengui estima pel PSM, estic convençut que els plantejaments econòmics de l’esquerra no són eficaços. Quin país poden oferir com a mostra? On han aconseguit un èxit absolut? La resposta és que a cap. Només quan han defugit dels plantejaments teòrics propis de l’esquerra han assolit un èxit relatiu. És a dir quan deixen de ser esquerra.

També podríem dir que el plantejament dels liberals –el liberalisme és una utopia, deia Revel--, tampoc no ha obtingut un èxit rotund. És cert. Per què, idò, em decant pel liberalisme? És ben senzill: com més s’atraca un país al comunisme, més fracassa. Em decant pel liberalisme per oposició. Així de simple. El problema es que hom confon conservadorisme i liberalisme, i no tenen res a veure. El PP no és gens liberal. I un altre problema és que la competència no és lleial –per això és que el qualific d’utòpic--, car les persones som com som i feim trampes. I opin que no hi ha dret que per un liberalisme mal entès es consumesqui tant de territori.

Quan explic això, em solen retreure la solidaritat com un valor de l’esquerra. Discrep. És una solidaritat parcial: fonamentada sovint en el dèficit. Deixar deutes als que vindran no és solidari. Resta parlar de la solidaritat sense dèficit. Si es pogués aconseguir, seria fantàstic. Crec que mai no s’ha aconseguit. Podríem augmentar els impostos sobre els rics per aconseguir eliminar aquest dèficit, però l’experiència demostra que així no es recapta més. Només es castiga els emprenedors i tampoc no trob just. Per no deixar ningú desatès, cal ser solidaris. Però la solidaritat hauria de ser més un model de comportament. Vist com està l’arròs, continuaré sent utòpic.

Nacionalista i liberal

2006-10-30T11:25:00.000+01:00

En el món polític, Menorca camina coixa. La meva dèria és aconseguir de crear un partit liberal i nacionalista. No cal trencar relacions amb ningú El grau de nacionalisme no hauria d’excloure’n els integrants.. El sentiment de pertinença a una nació més gran, tampoc. Hom es pot sentir ciutadà alhora espanyol o balear. Altres, solament menorquins o fins i tot poden sentir que formen part –és el meu cas— dels Països Catalans.

Estic convençut que amb una opció nacionalista milloraria l’economia de la Roqueta. Ni PP ni PSOE ens tenen prou en compte. No comprenc que ens estimem tant qui ens decanta, qui només ens xucla. En crear-se l’Estat espanyol, tal com ara el coneixem, no ens hi van voler. En Felip V ens va fer fora. Malgrat que, amb la Constitució, l’Estat ens ha retornat cert poder de decidir, aquesta cessió és insuficient. I encara gràcies que tenim el PSM. Tanmateix, no n’hi prou.

Un estat que destina un 58 % de les despeses en aeroports al de Madrid (sense comptar la T-4), no mereix que l’adorem. Un estat que ens decanta dels països a què estam lligats culturalment, tampoc. Ens estan furtant la capacitat de competir econòmicament amb Espanya, amb Europa i amb Àsia. L’economia menorquina fa massa temps que ha deixat de ser sòlida. El turisme ens ha fet perdre l’equilibri i ara que ha entrat en crisi ens abocam a la totxana. I feim més cases i més i pisos, mentre hi hagi espai. I aquests habitatges són una indústria i els ocuparan persones que vénen de fora. Tenen dret a venir i nosaltres l’obligació d’acollir-los. Malauradament, la cultura pròpia, no ho suportarà .

Hi ha murs i murs

2006-10-29T10:00:00.000+01:00

En opinar sobre un mateix tema, els mitjans de comunicació i la gent normal i corrent no són imparcials. Aquests dies en tenim un bon exemple. El mur que construeixen els Estat Units per impedir l’entrada mexicans en aquell país ha estat criticat i ridiculitzat, mentre que sobre el que fan els xinesos per evitar l’entrada de ciutadans de Corea del Nord no diuen ni piu. És per això, justament per aquesta dualitat en el tractament d’un mateix fet, que vaig deixar de votar l’esquerra.

De murs, al món n’hi ha molts. A la llarga tots cauen: en realitat els tiren. El dia que m’he sentit més emocionat va ser el 9 de novembre de 1989, quan la gent va tombar. El de Berlín El 14 d’agost del mateix any, jo era a Berlín Est. En arribar-hi, estava tant convençut que trepitjava un país que demostrava que comunisme i pobresa no anaven lligats que em vaig agenollar –per fer broma— i vaig besar el sòl d’una plaça propera a Alexander Platz. Aquell dia es commemorava l’aniversari de l’aixecament de la paret. En tornar a Berlín Oest i veure el lloc dedicat a les persones que l’havien volgut creuar, tenia ganes de fer la ruta inversa. Hauria esta el primer a fugir cap a l’Est? M’hauria fet famós. El novembre vaig entendre que la propaganda m’havia enganyat.

Hi ha murs per evitar l’entrada, sobretot l’entrada múltiple de gent. Altres són per evitar la sortida. Aquests són els pitjors. Converteixen un país en una presó. Corea del Nord està aïllada per terra. És un cas trist. Em fa pena recordar que Carrillo deia que la tanca que separava les dues Corees havia estat construïda per evitar que els de Sud anessin al Nord, on –segons ell-- es vivia millor. Ja s’ha vist. I ben vist.