EN CASTRO ESTÀ MALALT
En Fidel Castro està greu. És una gran notícia. Em confés excastrista i em dol haver-ho estat. Em va enganyar. Res de nou, va fer el mateix amb el seus companys de revolució Camilo Cienfuegos y Huber Matos. L’octubre de 1959, dia 19, enviava Cienfuegos a empresonar Matos qui havia denunciat la influència comunista en el govern de Castro. El resultat: 20 anys de presó per a Matos. Ho descriu perfectament en el seu llibre “Cómo llegó la noche”. Onze dies després desapareix Cienfuegos, probablement assassinat.
Anteriorment, Castro ja s’havia desfet de Urrutia i Dorticós. Poc a poc es convertia en un dictador. Castro és una persona que podríem definir, emprant les paraules de Vallejo Nájera com a “loco egregio”. Gràcies al satèl·lit l’he pogut seguir durant els darrers anys. He escoltat els seus discursos inacabables, he vist els seus actes d’inauguració i, sobretot, les entrevistes que li feien. Bé, açò d’entrevista és un dir. Cada vegada que l’entrevistador intentava fer-li una pregunta, ell aixecava la mà per indicar-li que no havia acabat i cercava unes dades en els paper que portava. Continuava parlant. La gent somreia. Era una situació molt trista. Un senyor major amb una mirada que semblava odiar i viure en un altre món, parlava i parlava. Contra tots.
Un bon dia es van reunir en un teatre Castro, Chávez i el futur president de Bolívia. El cas de Chávez era d’estudi. Van parlar hores tots dos. El pobre Evo, uns minuts. Fa uns mesos hi va haver una manifestació retransmesa en directe contra els Estats Units.La gent repetia consignes a favor de Fidel i de Raúl. Alguns paraven i pujaven a una mena de tribuna per parlar pel micròfon. Va durar hores.
Quan es reunia amb el jovent, semblava que conegués tots els que parlaven. Un dia parlava de la instal·lació de “Bombillos” de baix consum. Un jove ho explicava i intentava dir quelcom, però al final deia “Y no puedo decir nada nuevo porque ya se le ha ocurrido todo al comandante”. Aplaudiments.
Està malalt, sí, però ho està des de fa molts d’anys. Un dia contaré dades d’una amiga de 73 anys, que el va conèixer quan ell en tenia 18 a Mèxic. Se’n va enamorar, fins que el va conèixer bé.
Anteriorment, Castro ja s’havia desfet de Urrutia i Dorticós. Poc a poc es convertia en un dictador. Castro és una persona que podríem definir, emprant les paraules de Vallejo Nájera com a “loco egregio”. Gràcies al satèl·lit l’he pogut seguir durant els darrers anys. He escoltat els seus discursos inacabables, he vist els seus actes d’inauguració i, sobretot, les entrevistes que li feien. Bé, açò d’entrevista és un dir. Cada vegada que l’entrevistador intentava fer-li una pregunta, ell aixecava la mà per indicar-li que no havia acabat i cercava unes dades en els paper que portava. Continuava parlant. La gent somreia. Era una situació molt trista. Un senyor major amb una mirada que semblava odiar i viure en un altre món, parlava i parlava. Contra tots.
Un bon dia es van reunir en un teatre Castro, Chávez i el futur president de Bolívia. El cas de Chávez era d’estudi. Van parlar hores tots dos. El pobre Evo, uns minuts. Fa uns mesos hi va haver una manifestació retransmesa en directe contra els Estats Units.La gent repetia consignes a favor de Fidel i de Raúl. Alguns paraven i pujaven a una mena de tribuna per parlar pel micròfon. Va durar hores.
Quan es reunia amb el jovent, semblava que conegués tots els que parlaven. Un dia parlava de la instal·lació de “Bombillos” de baix consum. Un jove ho explicava i intentava dir quelcom, però al final deia “Y no puedo decir nada nuevo porque ya se le ha ocurrido todo al comandante”. Aplaudiments.
Està malalt, sí, però ho està des de fa molts d’anys. Un dia contaré dades d’una amiga de 73 anys, que el va conèixer quan ell en tenia 18 a Mèxic. Se’n va enamorar, fins que el va conèixer bé.
posted by Francesc Sintes Giménez | 7:47 a. m.
2 Comments:
felicitats, idò, company.
A veure si acaba com en Sahron. Sens dubte que això sería el summum de la teva miserable felicitat.
el que t'odia.
bones, sóc un visitant freqüent d'aquest bloc. La veritat és que les opinions són ben encertades.
L'única cosa que ho espatlla són els comentaris del "que t'odia".
Tristament, d'aquest tipus de persones n'hi ha un grapat. Es permeten el luxe de criticar i tractar-te de "miserable", però sempre des de l'anonimat. Molt valents, però més covards.
Francesc, segueix amb les teves opinions i no et preocupis per aquestes persones que "t'odien". Això sí, des de l'anonimat. Faltaria més.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home