El torn de Bombai

Dia negre a l’Índia. Cent deu morts, per ara, i açò que és un dels països on he vist un control policial més fort. Diuen que han estat militants islamistes. Islamistes radicals. Hi ha un problema greu en aquest país. Ni la separació del Pakistan i de Bengala (Bangla Desh) no el va resoldre.

Tanmateix, Déu ni do del grau d’entesa que hi ha a l’Índia. Un país democràtic –bastant democràtic— on podem trobar uns cent cinquanta milions de musulmans, la majoria pacífics. Com arreu. Em deman, però, què fan els musulmans per combatre aquests esclats que provoquen algunes de les persones que comparteixen les seves creences. Hi ha altres minories a l’Índia que no provoquen escabetxades com aquesta. Tot plegat, però, em fa creure que conviure és complicat. Al final cadascú opta per aferrar-se al seu clan. Açò pot ser bo o dolent. Si t’hi ajuntes per simpatia, no hi res a dir. Si és perquè et creus superior o per defensar-te o atacar, anam malament. Sí, hi he afegit per defensar-te i ho he fet conscientment i expressa. Si necessites defensar-te és que algú t’ataca o que passeges certa paranoia.

La societat tendeix a tornar a un estat natural. Els pobles grans no ho són. Un cop aconseguida la unitat, tot d’una comencen a renéixer les ganes de separar-se. La germanor és desitjable, però molt mala d’aconseguir. Fins i tot juraria que és impossible. Religió, creences, gustos, llengua... sempre hi haurà coses que ens separaran. Em conformaria que fossin capaços d’entendre’ns. Ens podem entendre i continuar essent diferents. Hem d’intentar de respectar-nos per evitar que es repetesquin atemptats com els d’ahir a Bombai (o Mumbai). Hauria de ser possible i ho serà si ens hi esmerçam a aconseguir-ho.