Són injusts els imposts?

Un amic, circumstancialment del PSOE i bastant assenyat, em parlava del imposts i ho feia amb tota la raó del món. Una de les coses que plantejava és que no hi ha cap impost just. Hi estic d’acord. Jo tampoc no en conec cap, de just. Tanmateix, si tenim en compte que la solidaritat que jo pregon, la voluntària, no deixa de ser quimèrica, hem de convenir que els impost continuen essent necessaris per intentar de resoldre els problemes de subsistència de molta gent.

No tenc res --ho he dit moltes vegades— contra els rics. Els que em molesten són els rics que s’hi fan contra meva. En aquest sentit, els pitjors són els especuladors urbanístics o els que atempten contra el medi ambient. Però també fan ma, i molt, tots els que aprofitant que els seu poder adquisitiu és gran abusen d’aquesta superioritat. Així, per exemple, massa vegades hom creu que quan “han pagat” han resolt el problema. No ho veig així. Certament jo puc pagar per l’aigua que consumesc, però si en malgast estic provocant que els cost d’aquesta augmenti. Això comporta que qui en necessita l’hagi de pagar més cara. Tenim l’exemple de la dessaladora, L’aigua obtinguda després de decantar la sal de la de la mar és més cara. Uns la poden pagar, els altres... Aquest augment de preu seria innecessari si tothom fos conscient que “aunque usted pueda pagarla... alguno no puede”. El mateix passa amb l’electricitat i amb moltes altres coses. Un consum abusiu en calefacció i aire condicionat, però també una velocitat excessiva fan augmentar significativament el preu del petroli, cosa que obliga a pagar-lo més car a qui pot i a qui no pot.

Cal reduir el pes de l’estat, em sembla evident. Com? No ho sé. La despesa social continua essent necessària. Que hi ha gent que se n’aprofita, dels ajuts públics, és un fet; però també ho és que alguns en depenen. No podem abandonar-los. L’impost no és un robatori. Desgraciadament és l’única manera que hi ha per maldar de resoldre la nostra insolidaritat. Si tots ens ajudessin tal vegada els podríem suprimir, però de moment –i em tem que el moment serà etern— no hi ha cap més sistema per evitar que més d’un a qui no ha acompanyat la sort pugui sobreviure dignament.