Hi ha murs i murs

En opinar sobre un mateix tema, els mitjans de comunicació i la gent normal i corrent no són imparcials. Aquests dies en tenim un bon exemple. El mur que construeixen els Estat Units per impedir l’entrada mexicans en aquell país ha estat criticat i ridiculitzat, mentre que sobre el que fan els xinesos per evitar l’entrada de ciutadans de Corea del Nord no diuen ni piu. És per això, justament per aquesta dualitat en el tractament d’un mateix fet, que vaig deixar de votar l’esquerra.

De murs, al món n’hi ha molts. A la llarga tots cauen: en realitat els tiren. El dia que m’he sentit més emocionat va ser el 9 de novembre de 1989, quan la gent va tombar. El de Berlín El 14 d’agost del mateix any, jo era a Berlín Est. En arribar-hi, estava tant convençut que trepitjava un país que demostrava que comunisme i pobresa no anaven lligats que em vaig agenollar –per fer broma— i vaig besar el sòl d’una plaça propera a Alexander Platz. Aquell dia es commemorava l’aniversari de l’aixecament de la paret. En tornar a Berlín Oest i veure el lloc dedicat a les persones que l’havien volgut creuar, tenia ganes de fer la ruta inversa. Hauria esta el primer a fugir cap a l’Est? M’hauria fet famós. El novembre vaig entendre que la propaganda m’havia enganyat.

Hi ha murs per evitar l’entrada, sobretot l’entrada múltiple de gent. Altres són per evitar la sortida. Aquests són els pitjors. Converteixen un país en una presó. Corea del Nord està aïllada per terra. És un cas trist. Em fa pena recordar que Carrillo deia que la tanca que separava les dues Corees havia estat construïda per evitar que els de Sud anessin al Nord, on –segons ell-- es vivia millor. Ja s’ha vist. I ben vist.