Religió contra democràcia
Com ja he manifestat alttres vegades, tenc una dèria per veure alguns programes de K3/33, concretament Àgora i Millènium. Si el tema m’interessa els grav i els conserv. El debat de la setmana passada a Àgora va ser molt instructiu. Els convidats parlaven sobre el tema “Religió: por de l’integrisme”.
Particularment, em decant per la postura que defensaven Francesc-Marc Álvaro i Salvador Paniker. També em va encantar la convidada Patricia Almárcegui. Un dels temes debatuts va ser si era més important respectar la religió o la democràcia. Tenc clar que els estats han de ser laics. El tema religiós és un fet íntim. Jo mai no faria res que anés contra les meves creences, però això és el meu problema, no puc imposar la meva manera de viure als altres.
Un dels convidats, Mohammad Iqbal, pakistanès que parla el català bastant bé, mantenia que quan un partit religiós guanya unes eleccions –com Hamàs a Palestina o el FIS a Algèria— s’ha d’acceptar aquesta decisió i que Occident no ho admet. Té part de raó, però només part. La democràcia mai no ha de deixar de banda les minories, no s’ha de convertir en la dictadura de la majoria; i, d’altra banda, l’experiència ens demostra què ha passat a qualsevol país (a Europa també ho van patir durant segles) quan s’hi instaura una teocràcia. El cas de l’Iran és paradigmàtic. El “líder suprem” (rahbar en farsi, l’idioma del país) és qui en realitat comanda. Això, que en principi seria tolerable, esdevé un entrebanc a la democràcia, ja que a través de l‘Assemblea d’Experts i del Consell de Guardians decideix quins partits es podran presentar a les properes eleccions. És a dir que, democràticament, imposen unes idees a la gent que tindrà vot deu o vint anys més tard. Això no és just.
Qui vulgui complir la Xara o la Torah ho ha de poder fer, però no imposar-les. Si una dona vol dur un mocador pel cap que el dugui, però que respecti la que vol mostrar els seus cabells. Ha costat molt aconseguir de poder votar cada tres, quatre o sis anys
--depèn del país— i l’alternança en els governs és cabdal per poder gaudir de la llibertat.
Els valors d’una persona són igual de vàlids sigui creient o ateu. Un estat ha de tolerar les religions, però la gent religiosa també ha d’acceptar que hi ha persones que no combreguem amb el per a ells és vital
Particularment, em decant per la postura que defensaven Francesc-Marc Álvaro i Salvador Paniker. També em va encantar la convidada Patricia Almárcegui. Un dels temes debatuts va ser si era més important respectar la religió o la democràcia. Tenc clar que els estats han de ser laics. El tema religiós és un fet íntim. Jo mai no faria res que anés contra les meves creences, però això és el meu problema, no puc imposar la meva manera de viure als altres.
Un dels convidats, Mohammad Iqbal, pakistanès que parla el català bastant bé, mantenia que quan un partit religiós guanya unes eleccions –com Hamàs a Palestina o el FIS a Algèria— s’ha d’acceptar aquesta decisió i que Occident no ho admet. Té part de raó, però només part. La democràcia mai no ha de deixar de banda les minories, no s’ha de convertir en la dictadura de la majoria; i, d’altra banda, l’experiència ens demostra què ha passat a qualsevol país (a Europa també ho van patir durant segles) quan s’hi instaura una teocràcia. El cas de l’Iran és paradigmàtic. El “líder suprem” (rahbar en farsi, l’idioma del país) és qui en realitat comanda. Això, que en principi seria tolerable, esdevé un entrebanc a la democràcia, ja que a través de l‘Assemblea d’Experts i del Consell de Guardians decideix quins partits es podran presentar a les properes eleccions. És a dir que, democràticament, imposen unes idees a la gent que tindrà vot deu o vint anys més tard. Això no és just.
Qui vulgui complir la Xara o la Torah ho ha de poder fer, però no imposar-les. Si una dona vol dur un mocador pel cap que el dugui, però que respecti la que vol mostrar els seus cabells. Ha costat molt aconseguir de poder votar cada tres, quatre o sis anys
--depèn del país— i l’alternança en els governs és cabdal per poder gaudir de la llibertat.
Els valors d’una persona són igual de vàlids sigui creient o ateu. Un estat ha de tolerar les religions, però la gent religiosa també ha d’acceptar que hi ha persones que no combreguem amb el per a ells és vital
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home