LA GUERRA CIVIL

Ciutadella torna a estar esgavellada. Ara es barallen pels homenatges als assassinats durant la Guerra Civil. Fins fa poc encara hi havia cert respecte entre els favorables i els contraris a retre homenatge a les víctimes del Front Popular. Ja no. Ara ja comencem a insultar.

Avui hi ha un article en els diaris insulars en què es tracta el regidor del Fòrum de neci.
Fa dos dies, en aquest mateix bloc –que admet comentaris sense censura—em van dir pocavergonya i, textualment “maleït siguis”. Em fa l’efecte que el tema és massa conflictiu. Tenen raó, crec, els que argumenten que l’homenatge als d’un bàndol no és correcte. I és possible que sigui cert que durant el període democràtic mai no s’ha fet homenatges als del bàndol nacional. Val a dir que durant anys, n’hi van fer prou. Encara record com quan era petit, a Alaior –on vaig viure dels sis als vint-i-vuit anys-- ens feien anar davant de la creu de “los Caídos” a cantar “Cara el Sol”, etc., cada 9 de febrer. Juraria que era aquest el dia escollit, però és possible que fos l’1 d’abril o el 18 de juliol o el “Día del Caudillo”. I també record com ens feien odiar els “rojos” a l’escola. Ens deien que eren uns assassins. És per això que quan tenia uns vuit anys, en sortir d’escola, me’n vaig anar corrent a veure l’avi Joan –que havia estat republicà i per tant el qualificaven de roig— a dir-li, molt emprenyat: “I tu, quanta gent vas matar?”. Es va posar a plorar.

Anys més tard em contava la seva experiència a La Model, on dormien tretze persones a cada cel·la i patien tanta fam com a fora. L’altra avi havia estat tancat per ser catòlic. Tot plegat, una merda i massa víctimes. En el meu cas, cap de mortal, excepte un rebesavi afusellat pels nacionals.

Sincerament, preferiria que el tema ja no es toqués. Però sobretot que no es repetís un enfrontament com aquell. Els insults hi duen. Qui m’ha pretès insultar, s’equivoca amb mi. Cal estudiar la Guerra per evitar-la- tal vegada així no tindríem històries tristes a contar. Particularment, la que més m’ha dolgut és la que he explicat i que el mateix avi vagi conèixer la seva filla, ma mare, a la presó. Bastants d’anys més tard , sempre em deia: “Ningú no va fer res, però tot va quedar capolat”.