La utopia del liberalisme

Com que sovint m’ho demanen, i encara que ja ho he explicat –em sembla— aclariré per què ja no som d’esquerres.

En realitat, no ho he deixat de ser quant als objectius. Si una cosa em fa feliç és que el PSM, partit al qual vaig estar afiliat, tregui bons resultats. És més, preferiria que la proporció de vots que obtenen PSM i PSOE es capgirés: em sent molt nacionalista. Però encara que mantengui estima pel PSM, estic convençut que els plantejaments econòmics de l’esquerra no són eficaços. Quin país poden oferir com a mostra? On han aconseguit un èxit absolut? La resposta és que a cap. Només quan han defugit dels plantejaments teòrics propis de l’esquerra han assolit un èxit relatiu. És a dir quan deixen de ser esquerra.

També podríem dir que el plantejament dels liberals –el liberalisme és una utopia, deia Revel--, tampoc no ha obtingut un èxit rotund. És cert. Per què, idò, em decant pel liberalisme? És ben senzill: com més s’atraca un país al comunisme, més fracassa. Em decant pel liberalisme per oposició. Així de simple. El problema es que hom confon conservadorisme i liberalisme, i no tenen res a veure. El PP no és gens liberal. I un altre problema és que la competència no és lleial –per això és que el qualific d’utòpic--, car les persones som com som i feim trampes. I opin que no hi ha dret que per un liberalisme mal entès es consumesqui tant de territori.

Quan explic això, em solen retreure la solidaritat com un valor de l’esquerra. Discrep. És una solidaritat parcial: fonamentada sovint en el dèficit. Deixar deutes als que vindran no és solidari. Resta parlar de la solidaritat sense dèficit. Si es pogués aconseguir, seria fantàstic. Crec que mai no s’ha aconseguit. Podríem augmentar els impostos sobre els rics per aconseguir eliminar aquest dèficit, però l’experiència demostra que així no es recapta més. Només es castiga els emprenedors i tampoc no trob just. Per no deixar ningú desatès, cal ser solidaris. Però la solidaritat hauria de ser més un model de comportament. Vist com està l’arròs, continuaré sent utòpic.