El futur del Sàhara Occidental

Reconec que mai m’he endinsat en l’afer del Sàhara Occidental. El que en sé és més bé poc. Tenc molts de dubtes. En algunes qüestions, això no obstant, ho tenc bastant clar. Sempre recordaré una magnífica entrevista del Loco de la Colina a un representant del Front Polisario, ja fa més de vint anys. Era la primera vegada que sentia a parlar d'Ahmed Bujari. Em va caure molt bé. Quan contava com eren les nits al desert, em va empeltar de ganes de viure-les. Tal vegada per això he visitat tants de països amb desert.

Els saharians han comptat sempre amb la simpatia dels menorquins. Si més no amb la simpatia de la majoria. Fins i tot els més conservadors no han dubtat a posar-se a favor d’un moviment tant d’esquerres com el Polisario i han estat engrescats per aquest. Això diu molt. Quan una causa sembla justa, la divisió desapareix.

El conflicte entre els saharians i el Marroc ja fa prou anys que dura i serà difícil de resoldre. La política dels reis del Marroc ha estat, simplement, aplicar el “qui dia passa, any empeny” i els ha anat prou bé. A més a més, el pare de l’actualva treure profit de la Guerra Freda. Els pagans han estat un poble abandonat per l’Estat espanyol, que va desatendre les seves obligacions, i totes aquelles persones que Hassan II va enviar a colonitzar el territori que reclamava com a propietat seva. El fill no és millor que el pare i actua com un dictador absolut, amb unes miques de democràcia vigilada que deixa al seu poble. És cert que el Polisario també ha comès prou barrabassades, però no aquestes són ínfimes comparades amb les del poderós veí del nord. Dubt molt que s’arribi a trobar una solució que satisfagui tothom.