José Tomás

El retorn de José Tomás ha estat apoteòsic. No hi ha cap torero com ell. Si a més fos un matador, la glòria seria exclusivament per a ell. Hi ha hagut una mica de provocació en el fet que aquesta reaparició tingués lloc a Barcelona. La gent que va tornar a omplir La Monumental després de més de vint anys, no era barcelonina. Els toros, vulguem o no, estan donant les darreres passes cap a la desaparició. A Catalunya i a la resta de l’Estat.
Hi quedaran algunes fires importants, en què el públic continuarà responent, però poca cosa més. Han entrat en una corba descendent a places importants com València, etc.

Barcelona tenia, fa unes dècades, tres places de toros. Avui no és capaç d’omplir-ne ni una. Això pot ser bo, car tot i que som afeccionat, dubt que s’hagi de mantenir aquesta tradició. El que em dol és que s’emprin argument absurd contra les corrides a Catalunya –sobretot quan n’hi de molt de pes--. Els toros no són un símbol espanyol, són un espectacle que pot acabar sent artístic. En el moment que hi havia les tres places esmentades, Barcelona no havia rebut l’onada d’immigració que s’hi va instal·lar. Els toros no són una cosa espanyola. Es pot ser independentista i alhora et pots emocionar amb les corrides. En som un exemple, d’açò.

Alguns catalans van caure en desgràcia diumenge passat, com ara Joan M. Serrat. En aquest espectacle, s’hi troba quelcom o no s’hi troba. Que desaparegui, ja m’està bé, però caldrà córrer per tornar a veure com un artista, José Tomás, sap torejar amb una puresa difícil de superar i amb una quietud que et fa patit durant cada segon. Les baves et cauen, quan veus el que fa aquest home. Tant de bo que no es torni a retirar. I posats a somiar, què no pagaria per veure una terna integrada per ell, Joselito i El Cid. Però, sobretot, contra uns toros realment braus i no contra bous que semblen bens. Alguns companys de Ciutadella eren a La Monumental, quina sort que han tingut!