Zapatero i Europa

De tant en tant, el president del Govern em sorprèn gratament. L’acceptació del nou Tractat de la Unió Europea promogut per Merkel i Sarkozy és una decisió correcta. Com ja he dit altres vegades, em fa l’efecte que el PSOE en té prou a fer funcionar la repartidora: no exigeix gaire exaltació nacional. I això és així tan quan aquesta es refereix als símbols de l’Estat per sobre dels pobles que l’integren, com quan l’Estat perd pes perquè s’integra en una unitat superior.

El PP, contràriament, prefereix tot el contrari, o gairebé. Posa la nació, la seva, gairebé per damunt de tot. Val a dir que també exigeix els fons de cohesió i que alguna cosa tindrà a dir quan Espanya passi a haver de pagar i no cobrar. En valorar el “vot espanyol” més que no el vot polític, es contradiu, ja que critica que els nacionalistes d’aquí (catalans i bascos) facin el mateix que ells volen aplicar quan es tracta d’un tema relacionat amb Europa. El PP pot ser primer espanyol que no liberal o democratacristià, però no entén que el PNB o UDC vulguin fer el mateix --al Congrés—que ells fan al Parlament europeu. Una contradicció.

Tanmateix, aquest nou document europeu ha enterrat la Constitució europea. D’una banda estic content (no m’agraden gaire les constitucions), però també em sent una mica trist. Em feia certa il·lusió arribar a formar part d’una Europa realment unida. Aquesta possibilitat sembla que s’allunya.