Un Barça ofensiu

Poques vegades m’he sentit tan dolgut amb el Barça. El paperot que va fer la institució en no acudir a la cita amb en Mandela, em fa més mal que no el fet que no vagi guanyar la lliga.

Cada dia tenc més poc respecte pels futbolistes. De tots els esportistes, sent dubte que integren el col·lectiu més patètic. Mandela haurà comès molts d’errors durant la seva vida, però qualsevol d’ells és perdonable perquè va saber fer allò que no tothom és capaç de fer: guanyar. Guanyar és molt més complicat que perdre. N’hi ha que mai no ho saben fer. Nelson Mandela, el pres núm. 46666, va demostrar, en assolir la Presidència de la República Sud-africana, una grandesa que mereix un elogi general. Res de revenges, res d’imposicions. El seu cas és ben contrari al de Robert Mugabe.

Quan Sud-àfrica va guanyar el mundial de rugbi de 1995, Nelson Mandela acudia als partits de la seva selecció. Ho feia amb la samarreta verda que porten els seus jugadors i aquesta duia el 46664. Gràcies a ell, alguns dels jugadors (pocs) eren negres, ara ja n’hi ha més. Feia goig veure com els afeccionats s’abraçaven entre si, sense que els importàs el color de la persona del costat. Aleshores s’havia decidit que una part dels jugadors havien de ser negres. Em sembla que l’havien fixada en un 15 %. Hi havia queixes, perquè els negres eren molt inferiors als blancs. Ara ja no és així. Poden jugar pels seus mèrits, però encara hi ha un mínim fixat.

L’esport pot separa o pot unir. A Sud-àfrica va unir. A Alemanya, també. Nixon va calcigar Xina gràcies al ping-pong. El Barça havia donat una passa important en lluir propaganda d’UNICEF, però els seus jugadors, excepte cinc, va caminar com els crancs.