Friedman ha mort

Ha mort Milton Friedman, una persona que fins no fa massa em queia malament. Com sempre sol succeir, en llegir algunes de les coses que va escriure, l’opinió es modifica; aquell a qui censuràvem passa a rebre elogis, i aquell a qui admiràvem cau del pedestal.

Reconec que Friedman defensa un tipus d’economia que frega l’excés, gairebé un campi qui pugui: el liberalisme fins a les darreres conseqüències. El liberalisme té un defecte important, vist de la meva òptica, i és que no té en compte els que queden enrere. Tanmateix, a la llarga genera més benestar i més llibertat. I aquest és el problema: a la llarga. Tampoc és que a la llarga sigui un segle, sinó uns anys, però cal passar aquests anys. Els que viuen en aquesta època són els que han de patir les conseqüències.

Sovint sentim a parlar de solidaritat i, aplicant aquest lema, molts es decanten per unes teories econòmiques més social, més intervencionistes. Això estaria bé si no generessin dèficit. No veig que deixar deutes a les generacions futures es pugui qualificar com a “solidaritat”. Però tampoc no és, de solidari, un liberalisme incontrolat, ja que en posar el mercat per damunt de tot, també carrega contra els que no han nascut. Un exemple, el tenim en l’abús dels recursos naturals. Si com deia fa uns dies, l’home gasta en deu mesos allò que la Terra triga dotze a produir, és evident que el liberalisme no és solidari, excepte que la gent s’autocontroli. És per això que molts de liberals qualifiquen d’utòpic el seu sistema preferit.