La valentia de Benet XVI i la llibertat religiosa a Turquia
Sens dubte, Benet XVI –el cardenal Ratzinger va deixar d’existir en ser escollit com a papa-- és un home valent. El fet que hagi visitat Turquia, un país que podem considerar musulmà malgrat que hi proliferin els laics, així ho demostra. Més enllà del que cadascú pugui pensar sobre el cap de l’Església catòlica, sobre la seva ideologia i sobre com guia la comunitat, em sembla indiscutible que és una persona cèlibe amb dos...
A Turquia, si no hi ha persecució religiosa, hi ha quelcom que s’hi assembla. Les dificultats que tenen els cristians, els jueus i els membres d’altres confessions són evidents. N’hi ha prou a fer un tomb per la part turca de Xipre per veure què ha passat amb les esglésies ortodoxes, en què les han convertit. Només l’Islam es pot escampar a Turquia. Particularment no tenc cap interès que cap religió s’escampi, però sí que el tenc que no es freni el seu creixement. I amb matisos. Tal com algunes persones entenen la seva fe, dubt molt que convengui aclocar els ulls. Els militars turcs vigilen permanentment el creixement de l’Islam, tasca per a la qual no han estat escollits. De fet, cap militar no ha de decidir qui comanda a cap estat. Que hi hagi partits islamistes en hauria de preocupar relativament. A Occident hi ha democratacristians i fins i tot hi ha hagut algun intent seriós de crear el que fou conegut “Cristians pel Socialisme”. Són casos comparables? Crec que no. Encara que les arrels cristianes són, en part, el fonament de la nostra manera de veure el món, és evident que els partits amb una soca cristiana no canvien les normes del joc democràtic. Si els islamistes no pretenguessin eliminar l’alternança política, quina obstacle podríem posar al reconeixement internacional dels països que governen?
Benet XVI, qualificat de “retro”, d’integrista i de mil coses més, ha donat suport a l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. Si fa uns mesos alguns polítics volien que la Constitució (que no es va arribar a aprovar) europea contingués una referència clara al llegat judeocristià d’Europa, ara em meravella que el cap dels catòlics accepti ampliar la Unió amb Turquia. Què en diran protestants? I els ortodoxos?
A Turquia, si no hi ha persecució religiosa, hi ha quelcom que s’hi assembla. Les dificultats que tenen els cristians, els jueus i els membres d’altres confessions són evidents. N’hi ha prou a fer un tomb per la part turca de Xipre per veure què ha passat amb les esglésies ortodoxes, en què les han convertit. Només l’Islam es pot escampar a Turquia. Particularment no tenc cap interès que cap religió s’escampi, però sí que el tenc que no es freni el seu creixement. I amb matisos. Tal com algunes persones entenen la seva fe, dubt molt que convengui aclocar els ulls. Els militars turcs vigilen permanentment el creixement de l’Islam, tasca per a la qual no han estat escollits. De fet, cap militar no ha de decidir qui comanda a cap estat. Que hi hagi partits islamistes en hauria de preocupar relativament. A Occident hi ha democratacristians i fins i tot hi ha hagut algun intent seriós de crear el que fou conegut “Cristians pel Socialisme”. Són casos comparables? Crec que no. Encara que les arrels cristianes són, en part, el fonament de la nostra manera de veure el món, és evident que els partits amb una soca cristiana no canvien les normes del joc democràtic. Si els islamistes no pretenguessin eliminar l’alternança política, quina obstacle podríem posar al reconeixement internacional dels països que governen?
Benet XVI, qualificat de “retro”, d’integrista i de mil coses més, ha donat suport a l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. Si fa uns mesos alguns polítics volien que la Constitució (que no es va arribar a aprovar) europea contingués una referència clara al llegat judeocristià d’Europa, ara em meravella que el cap dels catòlics accepti ampliar la Unió amb Turquia. Què en diran protestants? I els ortodoxos?
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home