M'agraden els toros. I què?

Fa uns anys vaig criticar les corrides de toros davant un afeccionat –i bon amic-- que ja tenia més de seixanta anys. Em va dir que parlava d'un tema que desconeixia. Em va picar el que em va dir. Picar en el bon sentit. Aleshores vaig començar a llegir tot el que trobava sobre la “fiesta nacional”. El resultat em va sorprendre. Em vaig convertir en un afeccionat, fins i tot –i sé que sona fatal-- en un entès.

Com que som rar, dec ser l'únic afeccionat de l'Estat que prohibiria les corrides. Reconec que hi he vist art, que m'hi he emocionat, veient-les. També vull aclarir que solament he experimentat aquesta emoció en les que tenen lloc a Madrid, la capital dels veïns, les que es fan a França i un xic amb les de Sevilla. Ara sé distingir tots els “lances”, totes les “suertes” i fins i tot sé quina diferència hi ha entre cada tipus de toro. M'agrada veure torejar i consider que és un art i que té molt, moltíssim de mèrit el que fa un matador davant de l'animal, quan fa les coses com exigeix el purisme de la festa. Malgrat tot, torn a dir que les prohibiria.

El fet que una cosa m'agradi, no em dóna dret a exigir-la. He de violar una actriu que em rebutgi perquè m'agrada tenir orgasmes? A vegades sent a defensar el “rejoneo” i el fet que a Portugal no matin els toros. Idò bé, torejar a cavall, per molta plasticitat que generi veure un cavall que dribla un toro brau, és molt més cruel que torejar a peu. Pel que fa a Portugal, em sembla indignant que no es mati el toro. Consider que, després del càstig que ha rebut, el millor que li pot passar al toro és que el matin. Per si no ho sabeu, no tots reben la “puntilla” al corral. La majoria de les vegades passen la nit patint fins que a l'endemà se'ls sacrifica. Quant a Espanya, tots els defensors parlen de la conservació de l'espècie gràcies a les corrides i destaquen que és un animal brau, etc. La realitat no és tan polida.

El toro és possible que no patesqui tan com sembla –personalment, ho dubt que no patesqui-- ja que en estar calent i emprenyat no sent tant de dolor com pot semblar. És cert que un boxador està més fotut quan es refreda que sobre el ring, i que quan et baralles no sents el dolor d'una manera tan intensa com quan ha acabat el combat. Però també ho és que hi ha un convidat que només pateix: el cavall. Per començar, tot i la protecció, rep unes envestides d'un animal de 500 quilos a la panxa. I n'hi ha més: les oïdes. Per tal que no hi senti, li posen paper de diari banyat dintre de les orelles. Açò, ho havia sentit a dir i ho havia llegit. Ho vaig comprovar personalment al “Patio de Caballos” de “Las Ventas”. Al terra hi havia una burrada d'aquests papers molls. En estar banyats, les gotes provoquen mal d'oïda al cavall. A la infermeria hi havia mitja dotzena d'animals que no estaven en condicions de ser utilitzats com a “cabalgadura” del picador.

Podria dir moltes coses més. No cal. Em sembla intolerable que la “fiesta” encara no s'hagi prohibit. Com m'ho sembla que s'interpretin peces de música mentre, a la bèstia, se la toregi –a Madrid no hi ha música durant l'acte, però és per un altra motiu-- i que se li clavin “banderilles” sense exposar-se gens. És una art, sí, i m'agrada, també, però això no és suficient. Cal que respectem els animals.

Podria deixar l'escrit així, però no ho faré. També em sembla indignant bullir musclos i caragols vius i matar alguns animals de manera cruel perquè són més saborosos (truites de riu, llamàntols...). Ens podem alimentar de carn i peix, però no cal matar de mala manera