Escuts antimíssils

Una de les coses que més em sorprenen darrerament és l’oposició de Rússia que Europa disposi d’un escut antimíssils. Fins ara, quan hom plantejava la qüestió de l’armament, se solia exigir de desarmar el contrari o de proposar un desarmament mutu. Les coses han canviat.

Em costa d’entendre que un bàndol exigesqui al contrari que es deixi colpejar. És cert que si un dels dos contrincants disposa d’una defensa impenetrable estarà en disposició d’atacar en voler. Si atacar vol dir dominar, no és recomanable lloar l’escut antimíssils; ara bé, si hom solament pretén de protegir la població pròpia, aquest escut és una bona mesura.

Per sort o per desgràcia, geogràficament som on som. Estam condemnats a pertànyer a un bloc. Ser membres de l’OTAN té avantatges i desavantatges prou evidents. Desplegar aquest paraigües amb què ens volen protegir em fa feliç, no ho negaré. El bàndol a què pertany no és l’òptim, però és molt millor que altres alternatives. Si a més a més em protegeix, molt millor. Em sap greu pels contraris –els suposats enemics--, però com més em garantesquin la seguretat, molt millor