Ali el Químic

Només hi ha un tipus de persona pitjor que un genocida: aquella que ho és i no se’n penedeix. Açò és el que ha passat amb Ali el Químic. El responsable directe –tot i que va actuar empès per les ordres de Saddam Hussein—de la mort de 182.000 kurds, admet la matança i afirma que “no va cometre cap error” en provocar-la.

Alguns nazis es van penedir i demanaren perdó pels seus crims; altres no ho van fer. Demanar perdó no és suficient, però és una passa per evitar que es repetesquin fets com aquests. La carnisseria provocada per tal personatge, Ali el Quimíc, no va ser l’única que hi va haver a l’Iraq de Saddam. Organitzacions independents fixen en dos milions el nombre de persones assassinades pel règim, unes quatre-centes cinquanta per dia. Vist així, la guerra d’en Bush ha salvat vides. La diferència és que ara sabem quantes persones moren cada dia, ja sigui per atemptats contra membres d’altres clans, ja siguin víctimes dels bombardejos.

Fa uns anys, moltes persones portaven a sobre la llegenda “No a la guerra”. Ho feien amb bona intenció, però tampoc no és estrany que alguns diguessin que el text era incomplet, ja que la frase correcta havia d’haver estat “No a la guerra. Sí a l’extermini kurd”. En realitat van morir més de 182.000 kurds. I el nombre de xiïtes assassinats també va ser prou important. I de marsh, els habitants de les maresmes que hi ha prop de Bàssora. I encara més, una gran quantitat de kuwaitians i iranians van perdre la vida com a conseqüència de les guerres promogudes per Saddam. La guerra mai no és bona, però al Kurdistan iraquià estan més que satisfets amb la “feineta” que hi han fet els ianquis.