SÈRBIA

Torna el cremat. S’acabaren les vacances, la meditació, el silenci. Ja en tenc prou de descans i em neg a continuar defugint la realitat. Torna amb Sèrbia.

A més amés del problema, no resolt, de quin estatus jurídic han de rebre les nacions sense estat, Europa té alguns reptes pendents. Em fa l’efecte que aquests són –l’ordre no m’importa— Rússia, Hongria, Xipre, Albània, Sèrbia, Moldàvia i la part europea de Turquia.

Hagi fet el que hagi fet Sèrbia des de la mort de Tito, i fins i tot durant la seva vida, em sembla transcendental recuperar les relacions de tots amb aquest país. Em costa d’acceptar un supraestat europeu que n’exclogui els serbis. Si hom hi accepta els croats, com podem rebutjar els seus cosins? I més que cosins hauria de dir germans.

A vegades tenc la sensació que, als europeus, ens costa massa d’anar a pescar a països de religió cristiana ortodoxa. És cert que els búlgars han estat admesos a compartir un projecte comú, però tenc la sensació que ho han estat, sobretot, pel fet que és un país que disposa de frontera amb Turquia. La por, o respecte, al món islàmic, ha afavorit l’admissió dels búlgars. El cas del romanesos és diferent, però també hi veig interès estratègic. Ja veurem.