Atemptat a Marib

De tots els països que he visitat, cap no m’ha impressionat tant com el Iemen. Tanmateix, hi vaig anar amb por. Fins i tot havia deixat una carta de comiat per si de cas. Avui, en sentir que hi havia hagut un atemptat, el primer que he dit ha estat: “Segur que ha estat a Marib”. Ho he encertat de ple.

Durant la meva estada, la por va desaparèixer. Bé, la por als atemptats, ja que vaig patir prou per altres motius: condueixen d’una manera terrible –pitjor que a altres llocs en què ja ho fan de qualsevol manera— i perquè em va aplegar una tromba d’aigua impressionant. Feia tres anys que no plovia, però l’aigua arribava a cobrir mig vidre del 4x4.

Al Iemen, hi ha una situació difícil d’entendre. En un país superpobre, la gent gasta molt en qat –la droga amb què s’estimulen— i en armes. Diuen que hi ha una mitjana de tres kalaixnivovs per habitant. De fet, tret d’encens, mirra, mocadors i ganivets, no pots adquirir més que armes.

Hi ha radicals? No ho sabria dir. El país no és monolític. Hi ha una branca curiosa de xiïtes, la zaydita (o com s’escrigui en català), la principal característica de la qual és que és més moderada i que qualsevol pot esdevenir l’imam. De fet, tot i que s’hagi unit, hi continua havent dues nacions. La gent del sud és molt més oberta pel que fa al seguiment de la religió, probablement perquè va pertànyer a l’òrbita soviètica. En qualsevol cas, no convé viure-hi si ets una dona. Com a mínim vaig aprendre a disparar una metralladora.