Diari d'un cremat

"L'esbarzer cremava, però no es consumia" (Èxode, 3,2). Estar fet de matèria gairebé ignífuga, m'allarga el turment. Les coses de cada dia que em cal recordar, malgrat que em provoquin moltes visites a un cirurjà plàstic. La "Unitat de Cremats" s'ha convertit en la meva llar. Em començ a plantejar d'alcoholitzar-me a base de "cremadillos"

dissabte, de juliol 7

La mesquita Vermella

I ara el perill ve del Pakistan. És un país que gairebé no conec. En sé poques coses, però n’hi ha una que la tenc molt clara. És un país molt perillós. La Guerra Freda li va servir per aconseguir armament nuclear i ara, quan hi augmenta la influència dels islamistes radicals, aquestes armes poden acabar apuntant a qualsevol lloc.

Quan es va dividir el país i el Pakistan Oriental va passar a denominar-se Bangla Desh, la part occidental, avui Pakistan i prou, va restar poderosa si ens referim a la seva capacitat bèl·lica. Si abans les seves bombes només tenien com a objectiu la Índia, avui la cosa no és tan simple. Occident ha donat suport a un dictador, militar, per intentar que frenàs aquests radicals. Musharraf mai no ha gaudit de suport popular.

Si els radicals aconsegueixen el poder, tots podríem tremolar. Cada dia hi són més a prop. En aquest cas, què faria la Índia? Què passaria amb el Caixmir? Cal recordar que aquesta regió natural és dividida entre els dos estats esmentats i que una part és actualment xinesa. Poca broma. Ja hem pogut veure com són capaços d’emprar escuts humans i de refugiar-se en llocs “sagrats”. A Islamabad deuen estar preocupats. Aquí, a Occident, també hi hauríem de començar a estar.

Powered by Blogger

Free Web Counters
Free Counter