Primer Castella, després Castella i finalment... Castella

Ja fa un anys i mig que comanden i encara no han resolt el tema de la recepció dels canals de Televisió de Catalunya. Del tema de la recepció de les emissores de ràdio quan passin a emetre en format digital, ni n’han parlat... com era d’esperar. Ens governen uns inútils.

La ràdio em preocupa. Val a dir que gastant uns 300 euros pots aconseguir uns receptors que capten les emissions a través d’Internet amb l’ordinador desconnectat, però no tothom pot invertir 300 euros per poder escoltar RAC-1 i les transmissions de les quatre emissores de Catalunya Ràdio. Sortosament, el tema és en mans dels nacionalistes! Si estàs en mans del PSOE o del PP, encara seria pitjor.

Realment, vist com va l’arròs, cada cop tenc més clar que per als nostre polítics Castella és “lo único importante”. Ja ho vam comprovar ahir: tot i que solament es tractava de retornar els Pressuposts al Congrés, el senador –també senador pels nacionalistes del PSM—ens va clavar una fina ganivetada.

Mugabe

Pot ser una persona tan animal? És possible que enverini els seus abans de morir? A moltes famílies –moltes és una manera d’expressar-ho—ha passat. Pares que maten els seus fills i després se suïciden... el que passa a Zimbàbue no és el mateix, però alguna cosa hi té a veure.

Els dictadors acaben bojos De fet, per ser dictador alguna cosa no ha de funcionar prou bé al meló. Robert Mugabe ha començat a caminar per un camí sense retorn. Sempre ha estat una mala peça, ara s’està superant. Alguns han callat durant anys davant de les seves bestieses i ara ens ho trobam, Va acabar amb el colonialisme, cert, però des d’aleshores ha estat un desastre. Fam, molta fam han provocat els seus experiment i les seves decisions. Ara, quan és a punt de perdre el poder sembla que vulgui deixar un país sense habitants: els està emmetzinant? Provocar el còlera ja té nassos. Caldria intervenir-hi ja. Qui? Aquest és el problema. Si ho fan els de sempre sentirem a dir que hi ha interessos econòmics ocults. Si no ho fan ells qui ho farà? M’és igual sí algun país hi té un interès, primer cal eliminar la bèstia, després ja traurem l’ocupant.

Quin Borbó?

Ara ha estat en Joan Tardà qui l’ha vessada. Tenim uns diputats imprudents i açò no és gens bo per a la democràcia.

Tardà ha pixat fora de test. Altres vegades han estat uns altres diputats: expressions que han estat gravades per micròfons no apagats... Tardà no té defensa. Ha estat imprudent. Ara diu que es referia a Felip V. No ho dubt, però hauria de saber què diu, com ho diu, on ho diu i quan. L’Espanya actual, una Castella eixamplada, desconeix massa la història catalana. Ningú de Madrid serà capaç d’entendre que es podia referir a un avantpassat de l’actual Borbó. Un diputat és imprudent ha de plegar? Probablement mereix una targeta groga, com a mínim. La frase és violenta i lletja. Si es volia referir al que va passar fa tres-cents anys ho havia de dir més clarament. Es pot ser republicà sense tallar colls dels monarques. L’avi de l’actual va plegar perquè el poble el va fer fora a través de les urnes, no cal passar d’aquí.

Acatar la Constitució... fins a les 14’30 h

Demà els espanyols fan festa. Jo no. Demà commemoren que el poble espanyol va aprovar la Constitució. Demà fa els anys que ens van imposar un text que diuen que és legal. Els que no ens sentim espanyols encara l’estam patint.

Per a mi és un dia de dol. No la vaig poder votar, car em mancaven 28 dies per fer els 18 anys. Segurament hauria votat a favor... i m’haurien pres el pèl. A vegades és una sort no poder votar. Si més no, així no m’han estafat. Amb el temps, estic obligat a ser “constitucionalista” per dir-ho d’alguna manera, fins a les 14’30, cinc dies cada setmana. M’encanta acaba la jornada laboral i poder enviar la Constitució a prendre pel sac. Sort que també hi ha dies de festa i un mes de vacances... En definitiva, em sembla que durant 219 dies cada any, estic obligat a estimar-me la Constitució unes hores cada dia. En aquests moments me l’estim molt, la setmana que ve, que no treball, podré passar d’ella. Hi ha amors que maten i divorcis que donen vida.pambic

Hebron, una altra vegada

Vuitanta “colons” jueus han estat desallotjats per ordre judicial de la ciutat de Hebron. Ja sé que en català se sol apostrofar Hebron, però jo no ho faig car el nom de la ciutat s’ha de pronunciar com a Jebron, amb jota castellana.

Sobta veure el que passa a Hebron. Una ciutat on els jueus van residir ininterrompudament durant més de 3000 anys. Solament després de la matança de 1929 la van abandonar. La premsa espanyola sempre ha parlat del dret dels musulmans a continuar habitant a les terres dels seus avantpassats, però en aquest cas el tractament és diferent. Es veu que aquestes persones, qualificades de colons tot i que algunes provenen dels expulsats l’any 1929, no tenen dret a habitar on vivien els seus avantpassats.

Amb Hebron hi ha un dels problemes més mals de resoldre entre àrabs i jueus. La Cova de Machpelah, on hi ha enterrats sis patriarques jueus –un dels quals, Abraham-Ibrahim-- és l’origen del conflicte. En aquesta tomba, on hi ha enterrats, a més a més, Isaac, Jacob, Sarah, Rebecca i Leah --els cinc darrers no tenen res a veure amb els musulmans—fa uns anys un jueu fanàtic va matar molta gent, em sembla que unes 29 persones. L’única dels patriarques que no és enterrada aquí és Rachel, que reposa prop de Betlem. Altres com Josep descansen a altres indrets. Aquest que acab d’esmentar ho fa prop de Shekem, Nablús per als musulmans. En començar la segona intifada, (em sembla que era la segona), el primer que van destruir els musulmans va ser aquesta tomba. Pocs dies després l’Autoritat Nacional Palestina ordenà que la reconstruïssin. Ho van fer... però la transformaren en una mesquita.

A Machpelah, una de les tombes no pot ser visitada habitualment pels jueus i la gent calla. Quant els croats van abandonar Terra Santa van cedir la tomba (tot el recinte) als musulmans amb la condició que els jueus no poguessin entrar-hi. S’havien de conformar a pujar fins al setè escaló anterior a l’entrada. Una solució acceptable fora una entesa entre ambdós bàndols, però és complicat. Explicar tot l’afer de Hebron seria massa llarg i superaria amb escreix l’extensió de les notes que apunt en aquest diari.

En Bush no estava preparat

El president dels Estats Units no estava preparat per a la guerra. A favor d’ell podem dir que durant la seva campanya havia predicat l’aïllament... cosa típicament republicana, fins l’11-S

Record les crítiques que va rebre en guanyar. Uns el maleïen perquè havia obtingut la victòria d’una manera discutible i altres perquè no estaven d’acord amb aquesta promesa de desinhibició en totes els afers exteriors. De fet, fins que quatre sonats perillosos no van atacar el cor de Nova York, el president Bush va passar prou de tot el que succeïa fora dels EUA. Lògicament el criticaren.

Un mal dia, el país rep un cop important i fort i decideix envair l’Afganistan i posteriorment l’Iraq... i torna a ser criticat. La invasió d’Afganistan va rebre unes crítiques moderades ja que allà no hi havia gaires interessos estratègics d'altres països. En atacar l’Iraq, les coses canviaren.

L’error més gran del president va ser donar una excusa falsa per enfrontar-se a Saddam. Hi havia motius per fer-ho? Sempre he cregut que sí, però al final m’he quedat sense arguments per mor del bullit que s’hi ha fet, fins que Gates no va assumir el càrrec de secretari de Defensa. Ara Obama el vol mantenir. N’hauríem d’aprendre. Un demòcrata confia en un republicà. Un republicà reconeix errors. Per aquí no passa el mateix. El mig aliat de Bush encara insisteix a defensar unes causes que no eren encertades i se’m fa difícil veure com el PSOE nomena un ministre del PP (o a l’inrevés).

Els americans van atacar Iraq per guanyar temps davant la crisi energètica. França. Alemanya i Rússsia s’hi oposaren per mantenir els privilegis de les seves companyies petrolieres. Uns mataren per un motiu i altres tancaven els ulls davant de tots els morts que provocà Saddam per afavorir uns negocis. Qui és més criticable.

Shimon Peres

Shimon Peres no és precisament el polític israelià que em caigui millor. Això no obstant és una d’aquelles persones que cal escoltar. Escoltar, no imitar.

En l’entrevista que publicava el diari Avui d’ahir, feta per Jana Beris, deia coses ben interessants. Digui el que digui, per aquestes terres ja s’ha decidit qui és el dolent. Hi destaca, sota el meu punt de vista, la referència a la impossibilitat d’aconseguir la pau amb Hamas a canvi de tornar els territoris ocupats el 1967. A part que tornar significa que abans “era de” i que els qui dominaven aquest petit espai (vuit vegades l’illa de Menorca) eren Egipte i Jordània, contra el domini dels quals no es van fer declaracions per aquestes contrades, diu Peres que Hamas no ofereix la pau sinó un treva. Té raó Peres, però la premsa espanyola, ho tergiversa.

A Hamas no se li pot concedir res mentre no signi un compromís... i encara. De fet, no l’hi haurien de concedir res mentre no estiguessin disposats a complir el que signen. Aquest és el principal problema del conflicte. Els jueus –pensament occidentalitzat—signen una cosa i prou, l’altre bàndol el signe “de moment”, fins a la pròxima. És difícil posar-se d’acord si hi ha maneres diverses d’entendre què és un acord.