Diari d'un cremat

"L'esbarzer cremava, però no es consumia" (Èxode, 3,2). Estar fet de matèria gairebé ignífuga, m'allarga el turment. Les coses de cada dia que em cal recordar, malgrat que em provoquin moltes visites a un cirurjà plàstic. La "Unitat de Cremats" s'ha convertit en la meva llar. Em començ a plantejar d'alcoholitzar-me a base de "cremadillos"

dimecres, de maig 31

Alguns problemes que presenta la immigració

Les estadístiques sobre el nombre d’estrangers que hi ha a Menorca són contradictòries. No me les acab de creure. D’una banda, ens informen que a l’illa hi ha 11.531 estrangers i, a la vegada, fixen la població total en 86.697 persones. Sincerament, les xifres no em quadren, Només hi ha dues possibilitat. O bé molts menorquins (d’origen) han abandonat l’illa, o bé els estrangers han substituït els immigrants peninsulars. Ambdues coses serien preocupants.

Si els menorquins abandonen l’illa, tenim un problema. Si els estrangers substitueixen els peninsulars, en tenim un altre: i més gros. Això significaria que algunes persones vénen aquí a fer quatre duros i punt. Aquests, en haver aconseguit el seu objectiu, pleguen. La pregunta és òbvia: què s’enduen? Evidentment no és que s’emportin capital, ni que robin, ni res d’això, el que malmeten són recursos naturals, necessaris per als menorquins que encara han de néixer o són molt jovenets.

La mateixa estadística, afirma que hi ha 741 italians a Menorca. Cal deduir que més d’un 90% d’aquests són, en realitat, argentins amb ciutadania italiana. Per a un argentí descendent d’italians és molt senzill aconseguir el passaport del país de la bota. El dubte que tenc és si és just que en obtenir-lo, vagin a residir a un altre país de la Unió Europea. A Espanya, per exemple, un sud-americà obté la nacionalitat si demostra que hi ha viscut, legalment, dos anys. A Itàlia n’hi ha prou si hi fan cinc minuts. No tenc res a dir, però el que no em convenç és que aquests nous ciutadants hagin de gaudir del dret de ser europeus immediatament. Tal vegada seria millor que només ho fossin totalment després que haguessin passat uns anys. Per ser alemany, cal fer-hi deu anys, a Alemanya: per ser espanyol, dos (o deu si no ets sud-americà). Em sembla bé que cada estat concedesqui la ciutadania com li doni la gana –hi té tot el dret--, però dubt que aquesta hagi de suposar un dret contra altres països. Fora més lògic que els nous italians només poguessin tenir drets com a italians dintre de les fronteres d’aquell país. –si més no durant un temps--. De fet, Polònia i altres set països van entrar a la Unió Europea i els seus súbdits no van gaudir del dret a treballar a qualsevol dels estats fins uns anys després. Podem omplir Europa d’uruguaians pel fet que Espanya els concedeix la doble nacionalitat? Crec que ens els hauríem de quedar nosaltres fins que no passin deu anys. I això ho hauria de fer cada país membre de la UE. Si no ho fèiem així, en poc temps, podríem triplicar la població europea. Benvinguts siguin els immigrants, però no els exportem. Que cada país es quedi, durant una temporada, els seus.

dimarts, de maig 30

LA MANIFESTACIÓ A FAVOR DEL DIC

No ho entenc. Com és possible llegir que a la manifestació convocada per la Confraria del Sant Ciment només hi havia 350 persones? N’havia moltíssimes més. Segons el darrer recompte, que sembla ser que serà el definitiu, hi acudiren exactament 13.758 persones, n’hi una més, ni una manco.

Els que posen en dubte aquesta xifra, la real, són uns extremistes. ¿Algú, amb dos dits de seny, pot creure que el cap de la Confraria hauria aixecat els braços, tan exaltat i content, si l’assistència a la manifestació hagués estat tan minsa? És impossible. I això que, en fer el recompte, no s’ha valorat que algunes persones valien per deu, altres per quinze i fins i tot una valia per tres-centes setanta-dues. Tal com ho dic.

En definitiva, la manifestació va ser un èxit. Hi eren tots, excepte Amparito Roca i Paquito el chocolatero. Tenien un concert i no van poder venir. Una llàstima, però no hi fa res. "Camarero, champagne".

dilluns, de maig 29

RATZINGER I ELS NAZIS

Encara que el catolicisme em sembla una religió sense sentit, mantenc una forta admiració pel papa Benet XVI. I, des d’ahir, ha augmentat. Les seves paraules a Auschwitz-Birkenau em semblen molt humanes. Que com a persona dubti, és un fet que l’honora més com a papa.

Amb tot, discrep una mica d’ell quan es demana “On era déu?”. Com a jueu, estic convençut que Déu no va oblidar el seu poble: mai no ho ha fet. El judaisme es basa, precisament, en el fet que no és Déu qui abandona l’home, sinó l’home que oblida Déu. En la reforma produïda durant l’exili a Babilònia, els jueus es convencen que no han “perdut” perquè el seu déu sigui més dèbil que els dels estrangers, sinó perquè ells (nosaltres, els jueus) li hem fallat.

Déu era a Auschwitz, però l’hom no hi era. Els jueus creim que som socis de Déu i, com a socis, estam obligats a mantenir la Creació. Qui va fallar va ser l’home: e mateix home que fa edificis que s’enfronten a la Creació i cauen just bufa massa vent. El terratrèmol no mata, ho fa l’edifici mal fet i aixecat on no es podia.

Qui va callar durant la Xoà (l’Holocaust) va ser els homes. Molts que ho sabien van restar en silenci. El mateix Pius XII va callar massa. És cert que va salvar molts de jueus italians, però també ho és que per evitar que Hitler es revengés dels catòlics, va mantenir un silenci còmplice. No sé on era Déu durant l’extermini (els exterminis), però sí que sé on eren els homes. Callaven. A Berlin i a Roma. I així ens ha anat, sense matances i conversions forçades seríem 200 milions. Just en som 13’5.

Amb tot, d’un gran mal, pot sorgir una bona cosa. Ara tenim un estat, on ens podrem amagar quan aquesta nova campanya d’antisemitisme qualli entre la gent. I aquest cop, no morirem com a benets, com hem fet sempre. Mai no tornarà caurà Massadah, però seria més recomenable que mai més no callés tothom. Així no caldria defensar-se, que sempre produeix víctimes.

divendres, de maig 19

EL REFERÈNDUM SOBRE EL DIC

Ja ho vaig dir fa uns mesos, però ho repetiré. Un referèndum pel dic de Ciutadella, si només hi poden participar els ciutadellencs, no té cap sentit. El tindria si qui n’assumia el cost era l’Ajuntament. En pagar-lo la CAIB, hi ha més gent amb dret a opinar.

L’alcalde de Cabildolàndia diu que un referèndum no és necessari, car el poble va votar un partit que proposava de construir aquesta obra. Té part de raó, però no tota. De fet, hi ha votants del PP que hi estan en contra (en conec uns quants), de la mateixa manera que alguns socialistes hi estan a favor (també en conec). El que no sé és si els socialistes que es decantarien pel sí, cobririen els vots que perdria el PP entre els seus votants contraris a l’obra.

Em sembla evident que si paga el Govern de les Illes, només hi ha dues possibilitats: que hi aporti una quantitat extra o que la inversió que sol destinar a Menorca anés a Ciutadella. En el primer cas tots els habitants de les Illes es podrien sentir afectats per la decisió i hi tindrien dret a opinar; en el segon tots els menorquins hi podrien dir la seva. Algú ha demanat als mercadalencs, per exemple, si s’estimen una residència per a malalts d’Alzheimer o un dic a Ciutadella?

I tant que una consulta popular als ciutadellencs és absurda! Crec que tan absurda com fer un dic “porque me lo pide el cuerpo”. Fer-lo per aquest motiu –per treure un complex als ciutadellencs--, no té sentit. Ara bé, si em demostren que serviria per beneficiar tots els menorquins, em podrien fer canviar d’opinió... encara que intervenir en la natura em faci mal. M’agradaria molt rebre més informació sobre els beneficis econòmics que diuen que n’obtindríem.

dimecres, de maig 17

SOBRE EL DIC I SOBRE ELS VERDS

Avui no escric un comentari. Ahir em demanaven què faig dins un partit que no està contra el dic, sinó a favor, i se’m queixaven pel fet que sovint afirm que els verds són marxistes reciclats. Em semblen dues aportacions molt interessants i com que no és el primer cop que em fan aquesta pregunta, ni la primera que se’m queixen per l’afirmació, em permetré d’emprar el bloc per fer uns aclariments.

Abans, però, vull agrair als dos darrers “comunicants”, el to que van emprar en penjar la seva opinió al meus blocs. No sempre són tan correctes. També és cert que m’hauria agradat que m’haguessin fet arribar els comentaris al correu que incloc en el bloc, perquè m’agrada saber amb qui parl. Així i tot, permet que tothom hi pengi el que vulgui: sense censura.

Sobre el dic. He de dir que ,personalment, hi estic totalment en contra. Ara bé, si tot Ciutadella el volgués, no m’hi podria oposar: simplement no votaria “sí”. Què es fa en un cas així? És ben senzill: queixar-se públicament, intentar fer canviar d’opinió als favorables i, sobretot, no ser mai candidat. És cert que UCM està a favor del dic, de la mateixa manera que ho és que no tots el militants del partit hi estan, però això no em representa cap obstacle per seguir-hi. De fet, hi ha gent del PP en contra i gent del PSOE a favor, per posar un cas., i no per això abandonen aquests partits. Jo, hi estic en contra perquè consider que la naturalesa és sàvia i que intervenir-hi és una postura vanitosa i perillosa. Ras i curt.

Els verds. La meva afirmació –l’he feta, és cert— és inexacta. Té raó el comunicant. No tots són marxistes reciclats. Crec, però, que una bona part ho són. Jo mateix som ecologista practicant, radical, etc. El que no faré és ficar-me en un partit verd. Em semblaria una equivocació. Un partit és més cosa. No crec en els partits roses, ni religiosos, ni anticatalanistes... Tant de bo l’ecologisme triomfés i cada partit assumís bona part del seus plantejaments. El que no crec que pugui negar el comunicant, és que sovint l’ecologisme s’ha associat amb l’esquerra. Això no té sentit. De fet, les pitjors agressions al medi, s’han fet a països comunistes. És més, alguns partits socialdemòcrates també han fet barrabassades. Suposar que un liberal no pot ser ecologista, és molt de suposar. Vull acabar dient que encara que no militi en un partit verd, i com que he estat marxista convençut i com que som ecologista, tal vegada jo sí que ho som un marxista reciclat. És possible que calgui aplicar-me a mi mateix la meva afirmació. Com deia el comunicant: “se’n pot parlar molt”, i m’agradaria fer-ho. Si ho voleu fer, en el meu perfil del bloc, hi trobareu un dels meus correus electrònics. També podeu seguir penjant comentaris. Allò que més us agradi. I gràcies.

PD: No contest als anònims ofensius.

dilluns, de maig 15

Genialitats brondianes

El Sr. Brondo és genial. No és l’únic. Ara diu que el dic s’ha de fer a sa Farola perquè afectarà un nombre més reduït de veïns. Té collons. Que es foti ell!

Sempre he dit que tant me fa si construeixen aquesta barra com si no ho fan. Ara bé, em sembla que les declaracions de l’alcalde són inqualificables, per diversos motius. Em primer lloc, què vol dir açò de fer-lo a sa Farola perquè emprenyarà a manco veïns? Que no ens havien dit que els veïns hi guanyaríem? En segon lloc, la feina d’un alcalde és vetllar per fer les obres necessàries i allà on ho siguin. Si els tècnics diuen que és millor fer-lo a Son Oleo, es fa allà i punt. A més a més, un polític ha de vetllar per les finances públiques; si fer el dic a Son Oleo surt més econòmic que fer-lo a sa Farola, no hi ha res més a dir.

No sé, em fa l’efecte que això del dic és una manera de treure’s un complex. Tal vegada convindria més que el Govern balear, entost de pagar un dic, assumís el cost d’un tractament psicològic col·lectiu. Cada dia veig més clar que el dic només és necessari per treure un complex d’inferioritat a algun –bastants— ciutadellenc.

Per acabar, si reconeix que el dic molestarà els veïns, no els hauria de compensar?

dijous, de maig 11

Ajut a Palestina

El Quartet donarà doblers a l’ANP. Ho farà directament a Abu Mazen. És una bona notícia i ho és per diverses raons. La primera perquè sembla que confirma que Abu Mazen ha demostrat a tot que ha canviat el seu tarannà. Aquest senyor que ha escrit llibres en què negava que el poble jueu, el meu poble, hagués patit l’Holocaust, és avui l’única persona que pot garantir una mica de seny.

També és una bona notícia perquè la situació del poble palestí és realment delicada. Paguen justos per pecadors. Cal que els justos, almanco ells, no patesquin per culpa d’uns dirigents impresentables.

Això no obstant, em faig una pregunta: és just mantenir qui vol prémer demogràficament? Encara que el que diré no serà ben vist –cosa que m’és absolutament igual--, no entenc com Occident pot acceptar aquest xantatge. Efectivament, la principal arma de destrucció massiva que empren els musulmans –alguns pobles musulmans— és criar sense mesura. Estam obligats a mantenir unes criatures que són emprades només com a arma? Tenc dubtes. La crescuda demogràfica mundial, fora fulla, és imputable en gran part a l’Islam; només cal repassar com va augmentar la població musulmana durant el segle XX. Així, Iran ha crescut créixer un 50% en 27 anys malgrat haver patit una guerra en què va perdre molta gent. Els palestins són els que més van créixer. Es van multiplicar per més de 80 en 100 anys: un augment del 800 %. De ver que s’estimen els seus fills? Criar d’una manera tan desmesurada, sense saber què donaràs de menjar a la teva família, no em sembla lògic. Fa bé el Quartet donant aquests ajuts sense exigir que frenin aquesta insensatesa?

dimarts, de maig 9

QUÈ TAPA EL PORT?

Em fa l’efecte que el port de Ciutadella s’ha convertit en el Gibraltar de l’Ajuntament. Hi hem guanyat. Abans, no fa massa anys, quan el PP tenia algun problema carregava contra els maonesos; amb el port el merder queda a casa.

Si el port és un recurs, si és un tema que serveix per amagar algun conflicte –intern o extern— que preocupi els populars, cal esbrinar quines són les coses que els destrempen. La veritat és que les ignor. Només les puc suposar. Sembla que les internes tenen a veure amb alguna mena d’oposició que existeix dintre del mateix partit. Aquesta oposició, bastant extremista, vol acabar amb la carrera d’alguns polítics, però no amb el partit. Ara bé, moltes coses que se senten pel carrer, moltes irregularitats que s’imputen als que integren el consistori, provenen d’aquesta oposició. Són ells, qui les escampen. Són els que diuen o mig diuen que dalt la Sala passen coses rares, coses irregulars. Quines són les irregularitats? No seré jo qui les digui, no vull acabar davant del jutge. De fet, tothom les sap. Tots les sentim dia rere dia. Que síiaquest açò, que si aquell allò altre...

En definitiva: què passa? Com més comentaris d’aquesta mena sentim, més port. És ben curiós. Curiós i sospitós. I jo no sé res. Res que no sapi tothom, vull dir.

dilluns, de maig 8

L’ESTATUT I ESQUERRA

Tenc el cor dividit. I el cervell, si fa no fa. Com que em sent català, encara que no pugui votar en aquelles terres, tot el que té a veure amb Catalunya m’importa, i molt.

Aquests dies, Esquerra Republicana ha decidit de demanar el vot contrari al nou Estatut de Catalunya. Ha fet bé? La veritat és que no ho sé. Em sembla un no raonable, atès que el PSOE els ha enganyats del tot, amb la complicitat del PSC. Què i qui dimonis és el PSC? No seria millor que si ha d‘estar tan supeditat al que diuen a Madrid, renunciï a presentar-se com un partit diferent? Crec que, tal estan les coses, els socialistes catalans haurien d’adoptar d’una vegada el “nom” de PSOE i punt. O són PSOE o són PSC.

Esquerra votarà no, amb el cor em sembla una bona decisió. Però, fa bé? Això no ho tenc tan clar. És difícil aconseguir més de Madrid. Espanya basa part del seu sentit en el seu domini sobre Catalunya. En sentir la bestiesa d’Alfonso guerra i la seva passada de ribot, jo també votaria no. I m’equivocaria. Els catalans sempre han estat pactistes i sempre han estat enganyats i han perdut. El nou Estatut té coses bones, és un avanç; un més. Pot permetre que el pròxim s’atraqui més al que volem. Tanmateix, em fa pena que mai no en tinguem prou. La culpa no és nostra. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya no s’ha resolt. Aconseguir un pacte que satisfaci a tothom és el repte. Ara, Catalunya dependrà –un cop més—de la bona voluntat de Madrid, que seguirà intentant escanyar econòmicament el Principat (i les Illes). És possible que Carod-Rovira tengui raó en afirmar que aquest serà el darrer estatut. Amb tant de ribot, potser caldrà demanar alguna cosa més.

dimarts, de maig 2

La mort de Revel

Fa pocs dies va morir J.F. Revel, l’home que em va fer canviar de manera de pensar. Ho va fer gràcies a tres dels seus llibres: “El monje y el filósofo”, “La gran mascarada” y “La obsesión antiamericana”. Revel em va donar a conèixer el liberalisme econòmic.

Hi havia una cosa en Revel que m’atreia especialment, estava convençut que el liberalisme era la solució, però també que era un utopia i que no resolia tots els problemes. És ben cert que no els resol, però també ho és si hem de triar entre les dues utopies del segle XX, el marxisme i el liberalisme, el resultat és clar.

A Espanya, alguns partits es declaren liberals, com ara el PP. La realitat, però, és que, de liberals, no en tenen res. Ja no em referesc només a la qüestió ideològica, sinó a l’econòmica. Un exemple ho pot demostrar: recordau què va dir el PP sobre la pèrdua d’ajuts europeus per als pagesos? Un liberal autèntic mai no acceptaria aquest tipus de subvenció.

Tal vegada Revel creia massa en el mercat. Confiar-hi exclusivament és una mica absurd, ja que els empresaris són persones i l’home té massa coses dolentes. El mercat està bé, però si hi ha control. El triomf del liberalisme exigiria l’autocontrol, però això és molt difícil. Massa vegades hi ha una gran obsessió pels diners. Hi ha productes que es venen i que no s’haurien de fabricar. Altres empresaris només especulen. Això no és ser liberal. Això és ser un afamat de diners. Un capitalista no té res a veure amb un liberal.

Powered by Blogger

Free Web Counters
Free Counter