Un exbatle bocamoll

Les declaracions de l’antic alcalde de Ciutadella, Josep Carretero, sobre la construcció d’un dic a Ciutadella i en què demanava que llevin el Consell Insular de Menorca i comentava estaríem millor si depenguéssim només de Mallorca són molt desafortunades. I ho són per molts de motius. En diré dos.

El primer: cal recordar que aquest senyor va abandonar el Partit Popular perquè a Mallorca van triar Alaior com a seu de la UIB. Part d’aquesta decisió la va prendre el seu estimat Govern de la CAIB. I sé de què parl.

Tel segon: també li podríem retreure al Sr. Carretero que bona part de l’ambient enverinat que hi ha a Ciutadella per culpa d’aquesta qüestió (la del port), li és imputable. No només va ser qui va promoure tot el projecte, sinó que a més a més diuen que abans de ser alcalde havia adquirit –esper que no sigui cert i si no ho és, cert, ho retir-- part dels terrenys on s’havia de fer el port esportiu, concretament la del pinaret que hi ha a tocar la platgeta de sa Farola. Evidentment no hauria comès cap delicte, en tot cas hauria fet quelcom una mica lleig.

Francament, he quedat decebut d’aquest senyor. Sempre l’havia considerat una persona assenyada. Ja que està de moda dir “boutades”, diré la meva: “Per què no suprimim el Govern de la CAIB i el Parlament de les Illes Balears?”. Particularment, en tenc prou amb el Consell Insular de Menorca.

Són injusts els imposts?

Un amic, circumstancialment del PSOE i bastant assenyat, em parlava del imposts i ho feia amb tota la raó del món. Una de les coses que plantejava és que no hi ha cap impost just. Hi estic d’acord. Jo tampoc no en conec cap, de just. Tanmateix, si tenim en compte que la solidaritat que jo pregon, la voluntària, no deixa de ser quimèrica, hem de convenir que els impost continuen essent necessaris per intentar de resoldre els problemes de subsistència de molta gent.

No tenc res --ho he dit moltes vegades— contra els rics. Els que em molesten són els rics que s’hi fan contra meva. En aquest sentit, els pitjors són els especuladors urbanístics o els que atempten contra el medi ambient. Però també fan ma, i molt, tots els que aprofitant que els seu poder adquisitiu és gran abusen d’aquesta superioritat. Així, per exemple, massa vegades hom creu que quan “han pagat” han resolt el problema. No ho veig així. Certament jo puc pagar per l’aigua que consumesc, però si en malgast estic provocant que els cost d’aquesta augmenti. Això comporta que qui en necessita l’hagi de pagar més cara. Tenim l’exemple de la dessaladora, L’aigua obtinguda després de decantar la sal de la de la mar és més cara. Uns la poden pagar, els altres... Aquest augment de preu seria innecessari si tothom fos conscient que “aunque usted pueda pagarla... alguno no puede”. El mateix passa amb l’electricitat i amb moltes altres coses. Un consum abusiu en calefacció i aire condicionat, però també una velocitat excessiva fan augmentar significativament el preu del petroli, cosa que obliga a pagar-lo més car a qui pot i a qui no pot.

Cal reduir el pes de l’estat, em sembla evident. Com? No ho sé. La despesa social continua essent necessària. Que hi ha gent que se n’aprofita, dels ajuts públics, és un fet; però també ho és que alguns en depenen. No podem abandonar-los. L’impost no és un robatori. Desgraciadament és l’única manera que hi ha per maldar de resoldre la nostra insolidaritat. Si tots ens ajudessin tal vegada els podríem suprimir, però de moment –i em tem que el moment serà etern— no hi ha cap més sistema per evitar que més d’un a qui no ha acompanyat la sort pugui sobreviure dignament.

LA FOTO DEL CONFLICTE

La secretària general del PP de Menorca afirma que a vegades una imatge no diu la veritat. No és la primera a mantenir aquesta teoria. Fa molts d’anys, el gran Helenio Herrera es queixava que l’equip de futbol que aleshores dirigia, l’Internazionale de Milano, havia estat derrotat per un gol aconseguit en fora de joc. A l’endemà la televisió demostrava que el gol era legal i que, per tant, la derrota no tenia excusa. Però “el Mago, com era conegut el popular entrenador, no va cedir i va pronunciar una de les seves frases més famoses: “La televisió s’equivoca”.

I ja ho veis, mentre els xinesos afirmen que una imatge val més que no mil paraules, a Cabildolàndia les coses no van així. Jo em qued amb la saviesa de Ponent. Tohom és conscient que els xinesos no han aportat res a la història de la civilització i que, en canvi, Ciutadella és capdavantera a l’hora de ser model. Gos a dir que Guerra, Rodríguez Ibarra, Zaplana i Acebes van fer part del seu aprenentatge per aquestes contrades.

També diu, la secretària, que mai no ha increpat ningú. Ep!, això és nou. Excepte a mi, a qui mai no ha fet, juraria que ha increpat molta gent. Deu voler dir que els que han patit els seus atacs de maleitura no eren gent.

I la “refinitiva”: “En democràcia, tots hi cabem; sempre que ens respectem”. A la frase, hi manca un afegitó: “Per tant, ni jo, ni Acebes, ni Zaplana, ni n’Avel·lí Casosnoves... ni el meu cunyat, en Francesc Sintes, que és un friki ofensiu, ens podem dedicar a la política”. Sortosament, servidor no s’hi dedica. Servidor, se’n fot (de la política, no de la cunyada).

El més curiós de la seva carta, que publica avui la premsa, és que no hi exigeix el dic. Sublim. Per emmarcar-la! Bé, al començament --i petit-petit— hi diu que els fets van tenir lloc durant la manifestació a favor de la barra.... quan de fet era a favor del “progrés” de Menorca; progrés que segons els convocadors s’aconseguirà fent dics, autovies, camps de golf...