Paraula de Fidel

En Fidel Castro ha parlat. Segons ell, el poble dels EUA no permetrà que Bush esgoti la legislatura. Quina sort! Vull dir que quina sort que té poble americà de poder prendre aquesta decisió. Ja m’agradaria que el cubà tingués aquesta oportunitat. De fet, només fa quaranta-set anys que el gran Fidel no els deixa opinar –abans era Batista qui tampoc no ho permetia--. Em sembla que la quantitat de barra que té el “comandante” no cap a les seves galtes.

Record que en un dels seus monòlegs –tenia el costum de mirar el divendres la televisió cubana--, va sentir com deia que els cubans no necessitaven votar perquè ja van decidir d’optar per un sistema basat en la “democràcia popular”, que ve a ser una cosa tan representativa i lliure com la “democràcia orgànica” franquista. Segons ell, no cal anar-los demanat cada cert temps si volen canviar de sistema perquè estam parlant d’un poble granadet, que no canvia d’opinió i que per tant no és necessari de plantejar-los si voldrien un altre tipus de govern. Curiós.

Fins i tot les dictadures perden plebiscits o eleccions. No passa gaire, però succeeix. Recordaré una sèrie de casos: Uruguai, Xile, Nicaragua i Turquia. Uruguai va tenir l’honor de ser la primera a perdre un plebiscit, que lògicament fou anul·lat perquè el gran Goyo va trobar que la gent no havia entès la pregunta que li feien en la consulta. Record amb satisfacció aquella votació. El que va fer el poble va tenir molt de mèrit. No podia fer propaganda a favor del NO, així que van emprar la imaginació. El dia abans van omplir Montevideo amb adhesius que deien coses coma ara: “Mañana NO circula el autobús”, etc. Però els millors rètols van ser els que penjaren a botigues de queviures: “Mañana HUEVOS, hasta agotar las existencias”. Sublim!

La valentia de Benet XVI i la llibertat religiosa a Turquia

Sens dubte, Benet XVI –el cardenal Ratzinger va deixar d’existir en ser escollit com a papa-- és un home valent. El fet que hagi visitat Turquia, un país que podem considerar musulmà malgrat que hi proliferin els laics, així ho demostra. Més enllà del que cadascú pugui pensar sobre el cap de l’Església catòlica, sobre la seva ideologia i sobre com guia la comunitat, em sembla indiscutible que és una persona cèlibe amb dos...

A Turquia, si no hi ha persecució religiosa, hi ha quelcom que s’hi assembla. Les dificultats que tenen els cristians, els jueus i els membres d’altres confessions són evidents. N’hi ha prou a fer un tomb per la part turca de Xipre per veure què ha passat amb les esglésies ortodoxes, en què les han convertit. Només l’Islam es pot escampar a Turquia. Particularment no tenc cap interès que cap religió s’escampi, però sí que el tenc que no es freni el seu creixement. I amb matisos. Tal com algunes persones entenen la seva fe, dubt molt que convengui aclocar els ulls. Els militars turcs vigilen permanentment el creixement de l’Islam, tasca per a la qual no han estat escollits. De fet, cap militar no ha de decidir qui comanda a cap estat. Que hi hagi partits islamistes en hauria de preocupar relativament. A Occident hi ha democratacristians i fins i tot hi ha hagut algun intent seriós de crear el que fou conegut “Cristians pel Socialisme”. Són casos comparables? Crec que no. Encara que les arrels cristianes són, en part, el fonament de la nostra manera de veure el món, és evident que els partits amb una soca cristiana no canvien les normes del joc democràtic. Si els islamistes no pretenguessin eliminar l’alternança política, quina obstacle podríem posar al reconeixement internacional dels països que governen?

Benet XVI, qualificat de “retro”, d’integrista i de mil coses més, ha donat suport a l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. Si fa uns mesos alguns polítics volien que la Constitució (que no es va arribar a aprovar) europea contingués una referència clara al llegat judeocristià d’Europa, ara em meravella que el cap dels catòlics accepti ampliar la Unió amb Turquia. Què en diran protestants? I els ortodoxos?

Drets d’animals i plantes

Fa uns anys el Consell Insular de Menorca recollia signatures –en un llibre enquadernat- no sé ben bé per a què. A més a més de signar, també hi podies deixar un comentari. Els funcionaris ens tornaven per evitar que ningú no fes malbé el llibre. Durant el meu torn, un dels que van signar –col·laborador a Illencs (www.illlencs.com)-- va escriure una referència que em va semblar molt encertada i agosarada alhora. Més o manco, deia que tant de bo que a més a més dels drets de les persones, l’any següent hom començassin a tenir en compte els drets dels animals i de les plantes. Aquest comentari, que a molts que el llegiren els semblà extravagant, contenia una veritat per a mi inqüestionable; segurament perquè també dec ser extravagant.

Ahir dilluns, el diari Avui publicava un article sobre el Pi d’en Xandri, un arbre de 230 anys que en fa deu va patir una agressió increïble. Uns forassenyats el van intentar tallar. No van arribar a aconseguir-ho ja que la seva soca feia (fa?) 3,60 metres i es veu que es van cansar abans. L’arbre encara és viu, però necessita crosses i en necessitarà fins que es mori. Sembla ser que pot viure fins als 300 anys. De moment només un 15% de la ferida ha cicatritzat. Arran de llegir-ne la història vaig recordar el comentari del suposat “extravagant”. Només era un pi. Només era un moix, només... L’home es considera un ésser superior. Esper que algun dia tracti millor animals i plantes. Sembla utòpic i una “boutade”, però encara no fa dos-cents anys tampoc no es considerava la possibilitat d’atorgar drets als negres. I a alguns països les dones encara no tenen gaires drets. Ara que els científics diuen que no som molt diferents d’altres animals i que fins i tot compartim més d’un 90% dels gens d’insectes, tal vegada estam més prop de ser més delicats amb els altres éssers vius. D'animals, en podem menjar, el que no entenc és que se'ls mati de qualsevol manera.

UN ALTRE GEMAYEL ASSASSINAT

L’assassinat de Pierre Gemayel pot comportar greus conseqüències al Líban i de passada a tota la zona. Record com si fos avui el dia que van matar el seu oncle Bechir Gemayel, president del Líban des de feia poc. Jo estava escoltant un partit de competició europea del Barça per la ràdio, quan van interrompre la transmissió per donar la notícia. Mitja hora més tard es va repetir la història. En aquest cop, la notícia era la mort de Grace Kelly, la princesa de Mònaco. És per això que ho record tan bé. Em sembla recordar que poques hores després s’escollia Amin Gemayel, germà de l’assassinat, com a president.

Uns dies després d’aquella mort. La Falange libanesa es revenjava. El resultat d’aquesta revenja va ser que 328 homes palestins, 15 dones i 20 al·lots de la mateixa nacionalitat, a més a més de 109 libanesos, 21 iranians, 7 sirians, 3 pakistanesos i 2 algerians. Aquestes xifres són les que va donar la Creu Roja. Els morts vivien a Sabra i Xatila.

Pierre Gemayel, l’assassinat ahir, era un dels dirigents de la Falange, per la qual cosa la situació pot acabar malament.

Per cert, tres anys més tard de la matança detallada més amunt, durant maig de 2005, van ser milicians musulmans els que van entrar a un camp de refugiats palestins. Curiosament el camp era Xatila. Segons l’ONU van matar 635 persones i en van ferir més de 2500. Ningú no va piular.

Resistència pacífica

Aquest cap de setmana va tenir lloc un fet extraordinari. Fa anys que em plantejava què passaria si la resistència dels àrabs de palestina esdevenia pacífica. Idò bé, ja ho he comprovat. Ho han intentat i els ha sortit bé. Aquest nou sistema de lluita serà molt perillós per a Israel: no hi poden combatre. Si l’haguessin emprat des de fa temps, la situació seria molt diferent a l’actual. De fet, els jueus la van emprar contra els anglesos i els va anar prou bé, més bé que la lluita terrorista de l’Irgun i de l’Stern.

És cert que la resistència pacífica no és absoluta, ja que alhora segueixen llençant coets “qassam” contra Israel, però és una passa important. Sí, a més amés, les dues tàctiques s’empren alhora, la situació d’Israel resultarà més que perillosa. El contraatac de les forces israelianes seria gairebé impossible: els àrabs haurien donat un cop propagandístic molt important. Si, pel contrari, només empren la via pacífica, el cop seria definitiu.

Mantenc el dubte sobre quina seria la reacció contra el llançament de coets si envoltaven les bases que els tiren de civils. Francament, no voldria ser qui ha de decidir quina ha de ser la resposta.

Fornells a punt de caminar sol.

Fornells camina cap a la independència. No sé si serà el novè municipi de Menorca, o no. El que sí em sembla evident és que no hi ha massa estima entre Fornells i es Mercadal. I això no és nou. El fet que es pugui segregar des Mercadal, tampoc no seria un fet nou. Ja ho van fer es Migjorn Gran, fa pocs anys, i Ferreries. En aquest cas parlam de fa dècades. Precisament, en el cas de Ferreries, qui va iniciar aquest procés va ser un avantpassat meu: Josep Bocco Morell (mig piamontès, mig suís), del qual som el darrer mascle que en descendeix.

Si Fornells s’independitza, caldria que no ho fes contra es Mercadal. El problema, en realitat, serà la delimitació del seu terme municipal. Quan els promotors de la independència van presentar el projecte de terme, crec que van fer llarg. I dic crec, perquè el meu bon amic Miquel Àngel Marquès defensa una postura contrària a la meva i ho ha estudiat molt millor que no jo.

El que no entenc és que no demani la independència Sant Climent. Consider que en el aquest cas hi hauria molts més motius. Primer, per població; segon, per mitjans econòmics; tercer perquè, com em va comentar un cop Josep Xabuc, no rep prou de l’Ajuntament de Maó. A Ciutadella estarien molts contents que Sant Climent i Maó es divorciessin, car llavors el poble més gran de Menorca estaria ubicat a Ponent. Us imaginau les queixes i reclamacions dels cabildos? No ho vull ni pensar. O sí, car segur que xalaria molt.

Friedman ha mort

Ha mort Milton Friedman, una persona que fins no fa massa em queia malament. Com sempre sol succeir, en llegir algunes de les coses que va escriure, l’opinió es modifica; aquell a qui censuràvem passa a rebre elogis, i aquell a qui admiràvem cau del pedestal.

Reconec que Friedman defensa un tipus d’economia que frega l’excés, gairebé un campi qui pugui: el liberalisme fins a les darreres conseqüències. El liberalisme té un defecte important, vist de la meva òptica, i és que no té en compte els que queden enrere. Tanmateix, a la llarga genera més benestar i més llibertat. I aquest és el problema: a la llarga. Tampoc és que a la llarga sigui un segle, sinó uns anys, però cal passar aquests anys. Els que viuen en aquesta època són els que han de patir les conseqüències.

Sovint sentim a parlar de solidaritat i, aplicant aquest lema, molts es decanten per unes teories econòmiques més social, més intervencionistes. Això estaria bé si no generessin dèficit. No veig que deixar deutes a les generacions futures es pugui qualificar com a “solidaritat”. Però tampoc no és, de solidari, un liberalisme incontrolat, ja que en posar el mercat per damunt de tot, també carrega contra els que no han nascut. Un exemple, el tenim en l’abús dels recursos naturals. Si com deia fa uns dies, l’home gasta en deu mesos allò que la Terra triga dotze a produir, és evident que el liberalisme no és solidari, excepte que la gent s’autocontroli. És per això que molts de liberals qualifiquen d’utòpic el seu sistema preferit.

ÉS UN MARXISTA, NO UN CAPELLÀ

La frase de Pinotchet “No és una capellà, és un marxista”, referida al sacerdot Antoni Llidó, no sé ben bé com es menja. Aquest prevere i Joan Alsina, entre d’altres, van patir la repressió del general després del cop d’estat a Xile. Com que eren marxistes, el militar se sentia justificat a torturar-los. És el que sol passar quan els militars es dediquen a una tasca per a la qual no han estat triats.

Resulta curiós que aquests dos capellans vagin ser torturats i assassinats per ser marxistes, mentre que el polonès Jerzy Popieluszko vagi rebre el mateix tracte per no ser-ho. Aquestes tres morts, i moltes més, no es poden justificar. Tanmateix, em sembla recordar que qui va eliminar Joan Alsina se’n va penedir i em sembla que fins i tot volia conèixer la família de qui va matar.

L’Església, tan criticada per molts –jo mateix--, ha estat niu de molts reductes antidictadures i això també cal que l’hi reconeguem. És cert que s’ha oposat més a les dictadures marxistes que no a les altres i que quan s’ha oposat a una d’aquestes no ho ha fet com a Església, sinó que han estat preveres individuals (o bisbes) els que s’han enfrontat al poder. En qualsevol cas, cal admetre la seva tasca. Record que quan vaig visitar Polònia –durant l’etapa comunista—els dos llocs més visitats de Varsòvia eren la tomba del cardenal Wyzinsky i l’ambaixada dels Estats Units. En el primer cas per retre-li homenatge com a símbol anticomunista i en el segon per demanar visats per fugir del país.

Entenc que ser marxista i capellà no lliguen gaire, però això no una excusa que es pugui emprar per torturar ningú. La feina d’un militar és defensar el seu país d’un enemic exterior i sempre sota les ordres dels seus superiors. Moltes vegades he insistit que Jaruzelski ha estat dels pocs militars que no s’han aprofitat del seu càrrec. El seu cop d’estat a Polònia va evitar la invasió de les tropes soviètiques per acabar amb Solidarsnoc. Ara bé, sota el seu comandament uns policies van matar Popieluszko. Pinochet va provocar 3000 morts, Jaruzelski les va evitar, però ambdues dictadures són condemnables.

ECOLOGISTES

Som ecologista radical, ho admet. Malgrat tot, encara comet qualque infracció contra les normes que crec que hauria de seguir. També és cert que des de fa uns anys no intent d’imposar-les a ningú: cadascú és responsable dels seus actes i la llibertat s’ha de respectar, fins i tot quan perjudica, a la llarga, els altres. Com que l’agressió a la col·lectivitat és una cosa molt subtil i mala de definir i provar, no podem culpar els que no actuen d’una manera protectora contra el medi ambient: ALGUNS NO SÓN CONSCIENTS DEL MAL QUE FAN. Això no els exonera, però no els podem considerar criminals. Tanmateix, s’imposa de reeducar-nos per fer compatible el benestar amb el respecte a la natura i amb l’obligació de deixar un llegat suficient als que encara han de néixer.

Llegia fa uns dies que el món –hauríem de dir l’home—consumeix en deu mesos allò que la Terra triga un any a crear. I aquests deu mesos cada cop són menys. És a dir que aquell terme tan repetit de la “sostenibilitat”, fa figa. Estam acabant amb el planeta, som uns inconscients.

Per tot el que he escrit més amunt, i per moltes coses més, em sembla evident que cal canviar la nostra manera d’actuar. Una de les coses que podríem fer és aprendre a viure amb i de les energies renovables. Si aquestes no generen prou energia, caldrà disminuir el consum o bé millorar-les. Avui els molins produeixen més energia que fa uns anys. En haver aconseguit que amb un vent més fluix siguin capaços de generar energia
–bàsicament perquè cada vegada les pales són més amunt— disposam d’una eina sostenible. Però sempre hi ha pegues. Una de les que més em costa entendre és que cada vegada que es vol fer un parc eòlic o un d’instal·lacions de plaques solars, hi ha queixes d’ecologistes sobre la seva ubicació. D’una banda reclamen la implantació d’aquest tipus de plantes generadores i, d’altra banda, mai no accepten on ubicar-les. La conseqüència és terrible: continuam emprant carbó i combustibles fòssils. Continuam escalfant el planeta. Accept que els ecologistes –repetesc que ho som—triïn el lloc on fer aquestes plantes, però, per favor—que en triïn algun d’una punyetera vegada. Som un mal-llenguat

PRESIDENTS

Hi torn a insistir: és un error que els presidents de les repúbliques tenguin massa poder. Aquesta setmana, en tenim un bon exemple amb en Bush i –no n’estic segur— amb Daniel Ortega. Dos tipus d’eleccions diferents, poden acabar provocant amb dificultats legislatives a EUA i Nicaragua. Bush ha perdut poder perquè ja no dominarà a les cambres; són les cambres les que dominaran. I Daniel Ortega és president –aquest cop legítimament— amb un 52 % del poble en contra. En aquest no sé quina és la distribució dels escons parlamentaris.

Ignor com funciona Nicaragua, però em fa por que el sistema sigui el mateix que el de Xile quan va guanyar Allende. Aquest va ser president amb prop de dues terceres parts del país en contra, la qual cosa va provocar el que tots sabem. Tenc i mantenc la teoria que el president d’un país ha de ser un “florero”, una mena de rei constitucional. Si disposa de poder però no domina les cambres legislatives, el poder no li serveix de res. Aquesta meva teoria és fàcilment desmuntable. El país més poderós del món ha arribat a aconseguir aquesta força sense canviar el sistema que jo critic. Dec estar equivocat, segurament. A més a més, mai no hi ha hagut cap cop militar, etc. Sempre ha estat democràtic. Donar dret de veto al president no em convenç. Que les cambres puguin tombar les seves propostes, em fa l’efecte que no té sentit.

A Europa, excepte a França, els presidents són “floreros” o reis –una altra manera de disposar d’un cap d’estat sense poder--. Les eleccions més importants són aquelles en què s’escull –indirectament— el president del govern o el primer ministre –el nom depèn del país—i no les que serveixen per triar el cap d’estat. Als EUA, el cap de l’exèrcit és Bush, i aquest pot actuar sense tenir en compte el parer de la Cambra de Representants. Algú pot dir que amb el sistema que defens Aznar va fer el mateix. És cert, però també ho és que si hagué demanat el suport del Congrés per decidir si Espanya estava a favor de la invasió d’Iraq, com que tenia majoria absoluta, l’hauria obtingut. Això no passa als EUA. En Bush podria atacar Mèxic sense encomanar-se a ningú. Ho trob absurd.

EL PSC

Fantàstic! El portaveu del PSOE no sap què significa PSC. És greu, si tenim en compte que el partit es presenta a les eleccions catalanes coma a PSC-PSOE. S’hi va referir diverses vegades com a Partido Socialista de Cataluña. No és que la vagi dir molt grossa, però el nom autèntic és Partit dels Socialistes de Catalunya.

Em sap greu que torni a comandar el Tripartit, encara que ara adopti el nom d’Entesa. Personalment em sent més atret per Esquerra Republicana i Convergència i Unió. No sé ben segur a qui votaria, encara que probablement ho faria per CiU. També he de reconèixer que durant els tres darrers anys he senti una atracció pel discurs de Joan Saura, sobretot en temes ecològic i en la seva manera d’entendre l’Estat. Malgrat que em sent independentista, m’avindria a cohabitar en un estat entès com l’entén Iniciativa (o Esquerra Unida) o CiU. En Saura, que no em queia massa bé, s’ha guanyat el meu respecte. Val a dir que no gens de pes el que jo en pensi.

Com que no em sent ni balear i espanyol, sinó català, el meu president sembla que serà Montilla. El fet que sigui un immigrant és destacable. Se sentirà més o manco català, açò és una altra qüestió, però és una persona integrada a Catalunya i parla l’idioma del país. Hi ha molta gent amb nom i llinatges catalans que no ho fan. Reclamar-li més puresa en la pronúncia de l’idioma em sembla lleig: n’hi ha prou a sentir com parlam els altres.

Saddam condemnat a mort

Condemnar a mort Saddam Hussein em dol. Jo preferiria que el tanquessin fins que es morís. Aquesta personatge sinistre, que va provocar una mitjana de 425 morts diaris durant el seu mandat (segons algunes fonts els morts arribaren a 450), acabarà penjat d’una forca i no afusellat, com ell volia. En el judici actual només li imputen una mínima part dels seus crims. En va fer de molt grosses sense que ningú no obrís la boca. El que ban patir kurds, xiïtes i els habitants de les maresmes de Bàssora és molt greu. D’aquest darrer cas, se n’ha parlat poc. Va dessecar les maresmes per fer fugir els que no va ordenar matar. El paisatge de la zona era extraordinari i d’un gran valor ecològic.. Les construccions, fetes amb jocs, eren impressionants: vertaderes catedrals.

També va aconseguir fer minvar substancialment la població autòctona de les terres iraquianes: els assiris i els caldeus. Aquests i els marsh, els pobladors de les maresmes citats abans, pràcticament van ser expulsats del seu país, lentament ocupat pels àrabs. I posteriorment arabitzat culturalment. El tema de l’arabització ha estat comú a molts d’indrets conquerits per aquest poble.

La guerra no ha resolt el conflicte entre les ètnies de l’Iraq. És ben possible que l’Estat es dividesqui en tres, cosa que m’agradaria, sobretot pel que fa als kurds, a qui deuen un estat des de 1920 i que per culpa de França no es va arribar a formar. Tanmateix, la divisió no arranjaria els problemes d’assiris i caldeus. País, estat, nació... termes que no són el mateix. Un Kurdistan independent seria percebut com una provocació per als altres estats que ocupen el territori kurd: Síria, Turquia, Iran...

En definitiva, Saddam, com Ceucescu, haurà mort massa prest. Aquest, tot just va patir unes hores de captiveri. Ell i la seva esposa, una analfabeta funcional que es feia passar per una científica, no van pagar pel mal fet; Saddam tampoc. Solament patirà la humiliació que representa la forca per a qui es considera un gran militar i darrerament es fa passar per un bon musulmà. Ja sol passar. Els grans criminals de la història de la humanitat no reben el càstig que mereixen.

Imposts: rebaixa i frau

Rebaixen els imposts. És una bona notícia. Amb aquesta mesura, recaptarà més l‘Estat? Hi ha economistes que ho afirmen. Fins i tot citen el cas de Reagan com a exemple. L’Administració d’aquell cowboy tan criticat va promoure una baixada històrica i brutal i va recaptar el doble que Carter. Com vagi gastar aquests ingressos és una altra tema. Certament, va descuidar la protecció dels desvalguts o dels més necessitats i la major part de la despesa la va abocar a incrementar el poder bèl·lic dels EUA, la qual cosa va suposar que l’URSS fos incapaç de seguir-li el ritme i es va acabar enfonsant.

Dels imposts, se’n pot parlar molt. Això no obstant, resta un tema pendent: l’IVA. Aquest impost, que ens venien com a difícil de defraudar, ha acabat engreixant butxaques alienes a les de l’Estat. Tot i que sigui greu el cas de les factures en negre
–de les quals tos abusam de tant en tant--, el més pervers és que més d’un consumidor final abona la taxa al venedor i aquest no la liquida a l’Agència Tributària. No em fa res pagar un impost que gravi el consum a la bossa comuna, però que m’augmentin el preu i que es quedi amb una part –que no li correspon-- un venedor... és un robatori.

Supòs que no ha calat la cultura de liquidar imposts. Si quan compres unes sabates qui te les ven actués correctament, dipositaria en un compte separat la part corresponent a l’IVA. Com que ho mesclen tot (preu de la compra més la part incrementada que correspon a TOTHOM), cada tres mesos els agafa un “patatús” i hala, a córrer per no pagar allò que els hem abonat i no era seu. Em fa pena.

En definitiva, el mateix dia que em sentia satisfet per una rebaixa fiscal, es va publicar que hi havia una altra gran trama per blanquejar diners, evadir imposts, etc.