UN ERROR DE CÀLCUL

El líder de Hezbol·lah, Hassan Nasral·lah, ha declarat que havia comès un error de càlcul en fer segrestar dos soldats israelians, fet que va provocar una resposta duríssima d’Israel contra la part del Líban, especialment on resideixen els xiïtes.

Nasral·lah, en dir açò, demostra que a més de ser un estrateg mediocre –tant com els que van ordenar l’ofensiva israeliana— és un cínic. I ho és per diversos motius. En primer lloc, no només van segrestar dos soldats dintre d’Israel, sinó que a més a més n’havien matat vuit en la mateixa operació. En segon lloc, havien llençat diversos katiuxes contra nuclis habitats per civils a Israel. En tercer lloc, va disposar de trenta-quatre dies per “reconsiderar” l’error. En quart lloc, encara no ha alliberat els soldats. I per acabar: la seva acció ha provocat que la resposta vagi acabar amb la vida de moltíssimes persones, la majoria del seu bàndol, aquelles persones que s’estima tant.

Amb aquests arguments no pretenc absolutament res. Tot i que el “casus belli” és bastant clar, com ho és qui va ser l’agressor i qui l’agredit, la resposta israeliana em va semblar des del primer moment una equivocació ja que era una guerra que no es podia guanyar. El resultat ha estat prou evident. Una no-victòria, el Líban fet puré, Israel empobrit, i un excés de morts inútils. Israel no pot combatre contra aquest tipus d’exèrcit. Pot vèncer en enfrontaments convencionals, però mai contra milicians que s’amaguen a nuclis habitats i disparen des d’allà: es pot comprovar en molts de vídeos penjats a Internet. Si Israel no va patir més baixes civils va ser perquè disposa de refugis. El mateix Jordi Pujol, que era de vacances a Haifa, va haver de protegir-se quatre vegades. La pluja de míssils va ser important i només la manca de precisió i aquests refugis han evitat el desastre a Israel. No puc dir el mateix del Líban.

Nasral·lah va cometre un error de càlcul. Olmert, un altre.

Conversions: de Joan XXIII a GAZA

Dos periodistes occidentals segrestats a la franja de Gaza han estat alliberats després de convertir-se a l’Islam. Han fet bé. Jo hauria fet el mateix. El problema és que ara no poden deixar de ser musulmans ja que això podria significar que algun fanàtic els condemnés a mort. Supòs que això mai no passarà, però legalment, si hom dóna validesa al que dicta la Xara, és una i possibilitat. Un cas famós va ser el de Maimònides, condemnat a mort després d’un procés semblant: es convertí a l’Islam per salvar la vida i després en renegà.

Obligar algú a convertir-se o a renegar d’unes creences és lamentable. Ha passat molt al llarg dels segles. Però també tenim exemples preciosos de com algunes persones han permès de “vulnerar” aquestes conversions forçades. El cas més famós és el d’Angelo Roncalli i l’Operació Baptisme. Durant la II Guerra Mundial va emetre certificats de baptisme a milers de jueus hongaresos –algunes fonts diuen que fins a 80.000— per evitar que fossin exterminats en camps de concentració nazis. Batejar-se no era une exigència “sine quan non” per obtenir el certificat. Això no obstant, en algun cas va haver de batejar-los de ver. Atès que un sagrament “imprimeix caràcter” segons l’Església i que per tant és indeleble, els batejats s’havien convertit al catolicisme. Però Roncalli, que després seria Joan XXIII i conegut com “el papa bo” es va inventar un ardit per fer possible de rebre el baptisme sense tenir l’obligació de seguir els principis cristians ni entrar a formar part de l’Església catòlica. Joan XXIII és un exemple a imitar, ben al contrari que Pius IX, de qui ja parlaré un altre dia. Em rebenta que el vagin beatificar.

UN CONFLICTE ABSURD

Sovint no, sempre, estam convençuts que la culpa dels conflictes és dels altres. Així ens netejam l’ànima i ens permetem iniciar un enfrontament. Això és bastant absurd. En realitat la culpa sol ser d’ambdós. Avui ha començat un alto el foc entre Hezbol·lah i Israel. Ha començar un mes massa tard. Més de mil mort per un cantó i més de cent per l’altre, converteixen la baralla en un fet inútil. Sobretot perquè no hi ha un guanyador clar.

Hezbol·lah no pot derrotar Israel, que disposa d’un exèrcit poderós que li costa massa diners al poble, un poble el 20% del qual viu en condicions precàries. Però Israel no pot acabar amb Hezbol·lah si no empra unes bombes que provoquen milers de morts. Aquests dies he rebut molts de vídeos sobre aquesta absurda. Alguns reals, altres manipulats. El Líban ha quedat destrossat, Haifa si fa no fa. Calia això per arribar enlloc? Àrabs i jueus estan condemnats a entendre’s o a destruir l’altre: no hi ha cap altra solució. Si es pensen que acolloniran el contrari s’equivoquen. Cap dels dos bàndols té on anar. Israel no pot enfrontar-se convencionalment a més de mil milions de musulmans si no empra armes atòmiques. A més, mai no podrà defensar els jueus que viuen fora del seu país, més de set milions. El àrabs no aconseguiran fer-los fora perquè ni Occident ho permetrà ni ells partiran per la senzilla raó que no tenen on anar.

Els palestins en concret no tenen res a perdre, ja han perdut prou. Cal trobar una solució pacífica. Serà injusta, però serà. Justícia i pau alhora són impossibles. El que sigui just per a un no ho serà per a l’altre. Per tant només cal aconseguir la pau. Com qui no demani res!

MALEÏT ESTIU

Odii l’estiu. I no per el calor, que suport sense problemes, sinó pel foc. Fris que passin aquests mesos de sequera durant els quals el perill que hi hagi incendis forestals s’incrementa. A Europa hi ha cada dia més boscos, probablement perquè ens dedicam a pelar els de fustes exòtiques del Tercer Món i per l’abandonament de l’agricultura. Però també és cert que cada any se’n cremen més. Maleït estiu que crema homes, arbres, tortugues i ocells que encara no han après a volar.

Per si n o n’hi havia prou, l’estiu ens ha canviat l’illa i, en canviar-la, ens ha canviat la vida i la manera de ser. Un fotimer de visitants omplen les carreteres. També omplen les butxaques de molta gent, però en pagam un preu molt elevat. Pertot s’aixequen apartaments i hotels i que els ocupen consumeixen la nostra aigua, el nostre espai de descans i omplen de fems Milà.

L’estiu ha canviat l’illa. Ha posat en perill la nostra tranquil·litat, la nostra llengua i ens ha portat alguns visitants perillosos. El tema de la llengua em fa mal, encara que la seva desaparició pugui ser considerada per molts una cosa natural.

Em direu que l’estiu també té coses bones. És cert. Coneixes gent, coneixes nous costums.... però jo fris que arribi el novembre. L’única pega dels mesos de fred és que sents les màquines que fan soroll per construir habitatges on residiran aquells que ens visiten durant l’estiu. O els que els que lloguen cases velles als que els aixequen nous pisos a preu de saldo. El preu de saldo és el sou dels obrers estrangers, no el dels pisos que cada dia són més cars i més petits.

QUÈ PASSARÀ A CUBA?

Fa una mica més d’un any, un comentarista polític liberal que seguesc amb devoció per les seves anàlisis –tot i que no encerta gairebé cap predicció— afirmava que a Cuba hi ha dos candidats a succeir Fidel Castro: Carlos Lage Dávila i Felipe Pérez Roque.

Deia el comentarista –que sol estar ben informat— que el primer era el seu preferit. Comentava que aleshores era “secretario del Comité Ejecutivo del Consejo de Ministros”. No sé si encara ocupa el mateix càrrec, ja que he llegit que és vicepresident del Consell d‘Estat. És ben possible que sigui el mateix lloc i que la diferència sigui exclusivament un mala traducció –cosa que no entendria-- o una mala interpretació. El considerava un ésser civilitzat. Era l’antic “jefe de despacho” de Fidel i s’ocupava de les coses que no agradaven al “comandante”.

Sobre el segon, l’actual ministre d’Afers Exteriors, que abans havia estat secretari personal del “comandante”, deia: “Pérez és un bàrbar absolut, molt violent i capaç de totes les brutalitats”. La cosa pinta bé si és l’escollit.

No sé qui comandarà a Cuba, ni quin camí prendrà, o farà prendre, el gran germà Raúl. Confii que l’encerti, sincerament. Un país del qual la gent ha fugit com ho ha fet és que té cosa que no funciona. Arriscar-se a sortir-ne travessant una mar plena de taurons deu voler dir quelcom. Ningú no fuig del paradís.

Vaig sentir admiració per Fidel, sobretot per haver acabat amb Batista. Vaig néixer el dia que va trencar relacions diplomàtiques amb els Estats Units. Dissortadament, totes les revolucions tenen un problema: el dia que segueix al del triomf. Fidel n’ha encertat ben poques. Entre els seus mèrits hem de destacar que ha mantingut l’illa semiverge –tot i que sembla que açò ja ha canviat i fins i tot els hotelers mallorquins la destrossen— i que ha fet possible que l’educació fos un valor important. Sobre les fites de la medicina del règim tenc més dubtes. D’una banda, el mateix “comandante” visitava el doctor Puigvert per fer-se una simple comprovació de l’estat de la seva pròstata i, de l’altra, ja durant l’època de Batista era el segon país amb més metges d’Amèrica Llatina, només superat per Argentina.

Quant a haver evitat que Cuba fos el prostíbul dels americans.... millor no parlar-ne. És possible que no hi hagi prostitutes, però diuen que és ben senzill aconseguir favors sexuals a canvi d’algun regalet o d’un visat. No ho sé. Mai no hi estat i no voldria ofendre els que s’han aparellat amb cubans o cubanes car en molts de casos ho han fet per amor i amb èxit. Un altre comentarista, aquest sí que és falsament liberal, deia que ara no compten les “jineteras” perquè els fa vergonya haver de descobrir quantes n’hi ha.

Castro ha estat un desastre, però hem de ser justs: també ho ha estat Haití. Que Cuba podria ser un gran país, ningú no ho dubta. Que va viure del caritat soviètica, que li regalava –pràcticament-- el petroli i li comprava el sucre a un preu exorbitant, tampoc. Tant de bo ara que sembla que es mor, el país superi la crisi. Serà difícil i costarà. Tots els països de l’Est han passat pel mateix. Confiem que prest tinguem una altra Costa Rica i no un segon Haití.

A QUI M’ODIA

La persona que declara que m’odia, diu una gran veritat: els conversos solen acabar essent uns fanàtics. Segons ell jo ho som, fanàtic. Em sembla que s’equivoca, però és possible que ell tengui raó. El que no som és narcicista, ben al contrari, tenc l’autoestima molt baixa.

La veritat és que no sé què li he fet i m’agradaria saber-ho. Si l’he ofès, em disculp públicament, puix no pretenia fer-ho. Estic content que els meus amics Carme i Carles s’hagin posat a favor meu, però els deman que ho deixin estar. No em fa feliç que aquest bloc servesqui per insultar-nos.

Voldria dir a l’anònim comunicant que s’equivoca en unes quantes coses... i encerta en altres. S’equivoca en la qüestió del proselitisme –que és prohibida en la meva religió--, només he comentat a quina pertanyia per fer evident que la pertinença al poble jueu no és ètnica. Si ho fos, un 25% de la població ho seria en part. Res més. Segon: no som ultraconservador, ben al contrari, em consider socialista, però del utòpics. Vull dir amb açò que no crec en el socialisme científic, el que –suposadament, és ver-- s’ha aplicat fins avui. Em fa l’efecte que majoritàriament només ha aconseguit fer desgraciades les persones. En podríem parlar.

El socialisme funciona quan els ciutadans ho volen ser: al kibbutz o a una comuna per exemple. I funciona de meravella. Com a ideal em sembla lloable i tant de bo tothom tingués aquest llumet socialista com a guia. Si s’imposa acaba produint terror: Pol Pot, Stalin, Mao... Critic la ceguesa –o presumpta ceguesa—sobre tot el que fa olor d’esquerra o de progressisme, res més. Tal vegada m’he expressat malament. No en sé més.

No tenc res a veure amb Pío Moa, sobre la seva defensa –conversió, certament—del franquisme, coincidesc totalment amb qui m’odia.

Les guerres religioses han produït molts de morts, massa. Això no obstant, molts més en van produir dues ideologies laiques com el nazisme o el comunisme. Aquesta és una resposta demagògica, però té un punt de veritat real.

Hi ha religions sectàries, certament. Altres tenen vocació d’escampar-se i finalment hi ha les tancades: no admeten acòlits. Entre les darreres hi ha la dels hindús i la dels drusos, però n’hi ha més. Alguns han aprofitat aquesta impossibilitat de fer-se hinduista per crear una secta com la dels Hare-Krishna. Entre les que volen escampar-se hi ha el cristianisme o l’Islam. Uns van emprar l’espasa fa segles (avui empren escoles i hospitals construïts com a missions), és el cas del cristianisme. L’Islam empra l’espasa avui. Però no sempre ho farà així. Hi ha moviments renovadors ben interessants en el seu si. També n’hi ha que prohibeixen el proselitisme: la dels bahai’s i la dels jueus. En aquest cas admeten nou adeptes, però s’hi han d’atracar voluntàriament. Finalment hi ha agnòstics i ateus. Aquests poden ser persones més íntegres que les religioses, i tant que sí!

Francament, per la meva part la polèmica queda tancada. Em torn a excusar i ho faré les vegades que calgui, per l’ofensa. M’agradaria tenir una xerrada amb ell: sense cap tipus de violència ni retret. Quan vulguis, company (també em defineixes així) en podem parlar. On vulguis. I que quedi clar que no intentaré convèncer-te. Saps el meu correu i si no el pots trobar en el meu perfil del bloc.

EN CASTRO ESTÀ MALALT

En Fidel Castro està greu. És una gran notícia. Em confés excastrista i em dol haver-ho estat. Em va enganyar. Res de nou, va fer el mateix amb el seus companys de revolució Camilo Cienfuegos y Huber Matos. L’octubre de 1959, dia 19, enviava Cienfuegos a empresonar Matos qui havia denunciat la influència comunista en el govern de Castro. El resultat: 20 anys de presó per a Matos. Ho descriu perfectament en el seu llibre “Cómo llegó la noche”. Onze dies després desapareix Cienfuegos, probablement assassinat.

Anteriorment, Castro ja s’havia desfet de Urrutia i Dorticós. Poc a poc es convertia en un dictador. Castro és una persona que podríem definir, emprant les paraules de Vallejo Nájera com a “loco egregio”. Gràcies al satèl·lit l’he pogut seguir durant els darrers anys. He escoltat els seus discursos inacabables, he vist els seus actes d’inauguració i, sobretot, les entrevistes que li feien. Bé, açò d’entrevista és un dir. Cada vegada que l’entrevistador intentava fer-li una pregunta, ell aixecava la mà per indicar-li que no havia acabat i cercava unes dades en els paper que portava. Continuava parlant. La gent somreia. Era una situació molt trista. Un senyor major amb una mirada que semblava odiar i viure en un altre món, parlava i parlava. Contra tots.

Un bon dia es van reunir en un teatre Castro, Chávez i el futur president de Bolívia. El cas de Chávez era d’estudi. Van parlar hores tots dos. El pobre Evo, uns minuts. Fa uns mesos hi va haver una manifestació retransmesa en directe contra els Estats Units.La gent repetia consignes a favor de Fidel i de Raúl. Alguns paraven i pujaven a una mena de tribuna per parlar pel micròfon. Va durar hores.

Quan es reunia amb el jovent, semblava que conegués tots els que parlaven. Un dia parlava de la instal·lació de “Bombillos” de baix consum. Un jove ho explicava i intentava dir quelcom, però al final deia “Y no puedo decir nada nuevo porque ya se le ha ocurrido todo al comandante”. Aplaudiments.

Està malalt, sí, però ho està des de fa molts d’anys. Un dia contaré dades d’una amiga de 73 anys, que el va conèixer quan ell en tenia 18 a Mèxic. Se’n va enamorar, fins que el va conèixer bé.