UN ALTRE COP EL PTI

Quan no saben què han de dir, els dirigents del PP insular ataquen el PSOE per la qüestió del PTI. Francament, no estic massa satisfet amb la gestió dels socialistes, però que vagin aprovar el PTI sempre els ho agrairé.

Diu tantes coses el PP sobre aquest tema que necessitaria folis i folis per rebatre-les. En el benentès que aquest confrontament d’idees seria molt personal, per part meva. No pretenc tenir la raó. Bàsicament perceb dues conseqüències atribuïbles al PTI., i no són ben bé dolentes. La primera em sembla del tot positiva: la construcció –el negoci de la construcció-- s’ha traslladat de la vorera als pobles. Això és bo, ja que permet de defensar el nostre paisatge i els animals que hi viuen i les plantes que hi creixen. Com que crec que el món no fou creat per a l’home (això és una concepció catòlica, bàsicament), salvaguardar zones que mantenen un interès natural em sembla bé, molt bé.

La segona conseqüència ha estat l’encariment d’habitatges i segones residències. Quant a la segona residència (o la vint-i-setena), qui n’era propietari, hi ha sortit guanyat i molt. El valor d’aquestes s’ha multiplicat i no poc. S’han enriquit. En poden donar gràcies a na Joana Barceló i no al PP. Quant a l’augment del cost de pisos i cases situades dintre del nucli urbà, el motiu de la puja no és el PTI, sinó l’increment de la demanda. Per construir més han fomentat la mà d’obra estrangera, molt barata. Aquests estrangers, de qui s’abusa, han fet que la població de Menorca hagi crescut molt en poc temps. Hi mancaven cases per a tothom i els més vius se n’han aprofitat. Això és legítim; abusar dels immigrants, no.

ELS ARQUITECTES NO TENEN FEINA, POBRETS!

Es veu que la secretària insular del PP de l’illa de Nura, Asunción Zaplana i Acebes, AZA, ahir es va llevar de mal humor. Quan açò succeeix... “todos contra la pared”. Aquest cop ho va pagar Javier Tejero. Es veu que sempre ho ha de pagar algú. Pagar està bé, tret de quan es tracta de les factures de l’aigua consumida.

Segons AZA i el president del Col·legi d’Arquitectes, a Menorca la superfície construïda ha minvat un 17 %. I jo em deman: on són les cases? Em sembla que cada dia n’hi ha més i que les ciutats i els pobles creixen. Encara no n’he vist cap que torni petit: ni de poble, ni d’urbanització.

Un dels dos, o tots dos, al·lucinen. És impossible trobar un manobre a la nostra illa. Diversos constructors em deien la setmana passada que o fan diners ara o no en faran mai. El president del Col·legi d’Arquitectes opina a l’inrevés. L’única explicació que se m’acut és que les cases i els pisos s’edifiquen sense la intervenció dels arquitectes. Si no és així, no ho entenc.

ELECCIONS: SISTEMA PROPORCIONAL

Sovint sentim molta gent que reivindica de canviar el sistema electoral espanyol. Concretament, demana de canviar la llei d’Hont per tal de fer una distribució d’escons que sigui proporcional als vots emesos pels ciutadans. Això, que en principi sembla una bona pensada, no acostuma a solucionar gaires coses. Fins i tot gos a dir que aquest sistema fa més mal que bé.

El sistema proporcional, en principi, sembla molt democràtic; i ho és, sens dubte. Això no obstant, els països que l’apliquen no n’estan massa contents. La prova més clara la tenim a Israel. Ahir, es va demostrar una vegada més. La Knesset estarà integrada, altre cop, per un fotimer de partits que no permetran un govern estable.

És cert que el sistema espanyol té moltes mancances –no tantes com el britànic— però és bastant millor que el proporcional. Particularment, el que més em convenç és l’alemany, complicadíssim, però bastant just. A l’altre cantó tindríem el britànic, que no n'és gaire; o l’americà, que Déu n’hi do.

La pregunta que sorgeix, forçosament, és si s’ha de cercar l’estabilitat o respectar al cent per cent la voluntat dels electors. No ho tenc clar. Probablement l’ideal seria una solució mixta. A Alemanya s’hi atraquen. A Espanya, el principal defecte, sobretot a algunes comunitats –la valenciana, per exemple-- , és el percentatge mínim de vots que necessita un partit per aconseguir un escó. Retocant aquesta incongruència, el sistema no seria tan imperfecte. Si a un partit li correspon algun escó, se li dóna i punt. Exigir-li un cinc per cent de vots, com al País Valencià, és injust. Ja m’està bé que es potenciïn els que obtenen més vots –per mor de triar un govern estable—, però sense abusar.

Cristià condemnat a mort

El fet que una persona, que es va convertir al cristianisme fa uns anys, fos condemnada a mort a l’Afganistan és preocupant. Sortosament l’han indultat. Resultava increïble que abans li haguessin ofert la possibilitat de salvar la vida al·legant que estava boig.

A Europa, els musulmans demanen de poder construir mesquites, etc. Em sembla bé que les edifiquin: hi tenen dret. Ara bé, tot i que en alguns països islàmics he visitat esglésies i sinagogues, el fet és a la majoria d’aquests és complicat de fer-n’hi de noves. I això no és just. I encara manco el fet que et condemnin a mort per renegar de l’Islam per fer-te cristià. Jo em vaig fer jueu i el Papa no m’ha condemnat a mort per renegar del catolicisme.

Algun dia contaré una anècdota sobre la suposada llibertat religiosa a l’Iran i a Palestina. A l’Iran alguna persona (i jo de rebot) es va jugar la vida per vendre’m una Bíblia en farsi i jo per portar-la a sobre. Talment com ho he dit: jugar la vida. I tot per engreixar una col·lecció de bíblies

Una manifestació brillant... amb fillets

El Fòrum em recorda els maoistes i els franquistes. La foto del dissabte al Menorca és una monada. Això de fer manifestar infants és genial. Em fa venir a la meòria quan de petit havia de cantar el “Cara al sol” i altres himnes franquistes. O quan més tard la meva filleta petita, amb tres anys, xinesa d’origen , en veure en Mao Zedong per la tele es va posar dreta i aixecant el puny va començar a cantar. Record bé aquell dia perquè va ser quan es van acabar les meves simpaties pel comunisme. Sentir-la cantar i abandonar la meva dèria per aquell moviment em va provocar un desencís definitiu.

Em direu que no és mateix canta himnes polítics que manifestar-se per la pau. Potser no. Però Pius XII també feia manifestacions a favor de la pau i mentrestant permetia que els jueus europeus fossin exterminats en massa per tal d’evitar que cap catòlic patís. Val a dir que va fer ben prou pels jueus italians. El que fa el Fòrum estaria bé si globalitzés –paraula que tenen prohibida— la demanda de pau. Quan reclamin que Xina abandoni el Tibet i Xinjiang, que França desocupi mitja Àfrica... creuré en les seves reclamacions. No crec que arribi a veure-ho. Ho repetesc, a les pancartes del Fòrum sempre hi manca un afegitó: Sí a l’extermini kurd.

Emprar els al·lots em sembla poc edificant. També el PP els emprava per protestar contra alguna llei aprovada pel PSOE. I aquests, els del PSOE, en contra del PP.

N’HI HA QUE NO DECLAREN TREVES

Una mica abans del migdia em telefonava un amic basc per donar-me la notícia. Treballa per al Govern d’Ibarretxe. Estava molt content. ETA ha declarat una treva permanent –vés a saber què vol dir exactament aquesta paraula— i es demanava què faria ara el partit polític que ha quedat fora de joc. Allà ells.

Puc entendre perfectament que els familiars de les víctimes no botin. Encara que alguns estan satisfets, és ben cert que d’altres no n’estan gaire. Sembla com si emparats en la seva ràbia –lògica—preferissin la venjança a la possibilitat d’evitar que algú més s’hagi de sumar a la seva pena. La treva evitarà més “familiars de víctimes” i això és important. Tal vegada sigui parcialment injust, però és el que cal que tots acceptem. Avui me’n vaig a Madrid. Com que ETA fa estona que només posa petards, les darreres vegades ja hi anava ben confiat. Però després d’aquesta gran notícia, encara hi aniré més tranquil. Només hi ha el dubte –aquest sí que és permanent, i aquí sé què vol dir la paraula— i la por a uns altres terroristes, més fanàtics.

La setmana acabarà bé, la gent serà més feliç. Hi ha una treva. Ara manca que el Fede, un tal Acebes i en Zaplana també declarin la seva. La COPE, que diu que fa periodisme catòlic, hauria de ser fidel a la seva ideologia. També hauria de declarar una treva. Si no ho fa no veuré per enlloc com apliquen el missatge cristià del perdó, dela generositat i de la pau. Part del PP es declara demòcrata-cristiana. Deu ser una minoria, segons sembla.Les paraules són una cosa i els fets una altra ben diferent. Puc jurar que som alt i roig, però només si qui és prop meu ha perdut la vista i no em toca. ETA ha declarat la treva, Jiménez Losantos and company, no. És una llàstima

Sa Catòlica, cal un esforç

És evident que el propietari d’un edifici, amb alguna excepció, ha de poder fer el que cregui convenient en el seu interior. L’enfront és més “de tothom”. També n'és, d'evident, que l’Administració no ha de carregar sempre el mort de quedar-se amb els edificis que per són estimats pel poble. Això, i en el cas de Ciutadella encara més, és insostenible econòmicament ja que són molts els edificis amb història o amb interès.

Puc entendre perfectament que el Bisbat vulgui treure un rendiment econòmic de “Sa Catòlica” i també que l’Ajuntament no s’avengui a destinar-la a escola de música. Això no obstant, em sap molt de greu veure –preveure— com acabarà aquest edifici. És cert que fer-hi habitatges no ha de suposar necessàriament fer-lo malbé, però em fa mala olor. L’Església, i la de Menorca és un exemple, disposa de molt de patrimoni
--se la critica per aquest motiu— però a vegades tenir segons què és un regal enverinat. L’Església necessita diners, com tots, i veu l’oportunitat de treure’n de “Sa Catòlica”. L’havia ofert a l’Ajuntament i semblava una bona solució fer-hi aquesta escola de música. Finalment sembla que l’Ajuntament es decantarà per un altre indret. Res a dir. Però m’agradaria que entre tots –Església, Ajuntament, ciutadans, etc.—trobéssim una solució que permetés que l’edifici fos uns mica públic. Si el converteixen en habitatge, el perdrem. El Banc Central no era tan valuós arquitectònicament i bé que el van salvar. “Sa Catòlica” no és una meravella, però a mi m’agrada bastant. Em doldria perdre'l

Reduccions i bonificacions

El PP ha encertat plenament, al meu parer, en aprovar la reducció de l’impost sobre successions. Cal felicitar-los i ho faig. Em sembla que quan una persona mor s’ha de respectar la seva voluntat i si aquesta és deixar el seu patrimoni al fills és indignant que a la transmissió se li apliqui un impost tan alt com fins ara. De totes formes em sembla una mesura incompleta. Alguns béns s’han transmès de besavis a avis i d’avis a pares i oncles. Si un d’aquests oncles es fadrí –o una tia fadrina— no pot transmetre al nebot sense que aquest pagui una burrada. I això no em sembla bé. No deman un impost d’un 1 % com en el cas de la transmissió de pares a fills, però ara es paga massa.

En canvi em sembla absurd que el PP es queixi del PSOE en considerar que aquest partit (a les Illes) no rebaixi les bonificacions del transport marítim. No cal fer-ho, ja que tenc entès que més d’un no paga les taxes establertes. O això diuen. Tal vegada per açò té tant d’èxit la línia Ciutadella-Alcúdia. En no pagar, els surt molt bé de preu.

El Llanera és de Menorca?

Vaig sentir certa alegria quan el Menorca Bàsquet va pujar a la primera categoria del basquetbol, espanyol. El fet que Menorca pogués sortir cada setmana als mitjans de comunicació nacionals (perdó, estatals) em satisfeia. Malauradament, cada setmana que passa sent més poca simpatia per aquest equip.

Quan va canviar el seu nom –tot per aconseguir que una part dels meus imposts anessin a parar als seus jugadors— em creia que la refundació de l’antic club seria un fet. Res d’això. De Menorca i de menorquí, el club en té ben poc. La seva pàgina web és només en castellà i em conten que la megafonia empra exclusivament aquest idioma. Per si no n’hi havia prou alguns afeccionats han fet demostracions –per sort frenades per la directiva- antisemites. Tot plegat em resulta patètic. Ja no m’hi identific, ja no m’és simpàtic i em rebenta no poder fer objecció fiscal per poder evitar que part dels meus diners els administri aquest club.

Som el primer que diu públicament que vull que baixi? No ho sé. El que sí que sé, és que durant les primeres setmanes m’emocionava amb els seus partits i patia pel seu resultat. Desitjava que guanyessin. Ara ja no. M’agradaria que s’enfonsés, i si pot ser que desaparegués, que tornés a ser La Salle Mahón, si és que mai han deixat de ser-ho.

Vos contaré una anècdota sobre aquest col·legi i aquest club. Fa uns sis anys, quan era l’encarregat de recollir les peticions d’excedència de català, se’m va presentar la mare d’un jugador. Provenia –el fill- de l’Estudiantes, jugava de base i tenia uns 19 anys. L’enviava, a la mare, el club. Tenia el taxi a la porta i encara no havia arribat a l’Esplanada de Maó –l’oficina de la Conselleria de Cultura era al carrer de Vassallo—, però el primer que feia la senyora –abans de rodar per “Mahó”-- era demanar excedència sobre la llengua que empram habitualment més d’un 70 % d’illencs. Així és aquest club. De menorquí, en té ben poc.

Ja podeu començar a enviar-me anònims. Els rebré de gust.

La FIFA contra el racisme

Ja era hora! La recomanació de la FIFA de sancionar els clubs amb la pèrdua de tres punts, amb sis la segona i amb l’expulsió de les competicions la tercera, és una gran notícia. L’afer Eto’o hi ha influït molt. Esper que dia 1 d’abril, a Can Barça –el meu equip després la Real Sociedad--, no s’hi sentin crits racistes contra Roberto Carlos.

Aquest matí comentaven que a Tel Aviv, ahir vespre, van insultar el Madrid. És cert i ho lament, però el que no he sentit a dir és que cada cop el meu equip de basquetbol, el Macccabi, juga a Espanya (a Madrid, Gazteiz, Barcelona o Màlaga) els crits de “assassins”, contra els jugadors israelians, se senten durant tot el partit.

Encara record quan al pavelló del Madrid (de la Ciudad Deportiva) van agredir a distància un jugador del Maccabi, Earl Williams. D’açò ja fa molts d’anys. Aquell jugador, que havia vist qui li havia llançat la moneda al cap, amb un bot va superar la tanca (que era molt amunt) i es va adreçar cap a l’agressor. La cara d’aquell jove va tornar blanca de cop. I és que en Williams feia més de dos metres, tenia unes espatlles que feien por i pesava més de 120 quilos. El que va fer no està bé, però comença a ser hora que l’esport només sigui un lloc per anar a passar una estona tranquils: sense insultar ni agredir contraris, àrbitres o, com passa en el cas de l’Espanyol, els seus propis jugadors, si són negres.

La pancarta contra la guerra de l’Iraq

L’Ajuntament ha prohibit al Fòrum de penjar una pancarta contra l’ocupació d’Iraq. Em sembla un error: la gent té el dret a manifestar-se. Però també ho és, un error, voler-la penjar. Sé que no agradarà el que diré, però tant me fa. Al món hi ha avui més de 30 conflictes. Curiosament els que provoquen un nombre de víctimes inferior, són els únics de què parles els “progres”. Hi estam habituats. De fet, em fa l’efecte que molta gent no va contra les guerres en si, sinó contra els EUA i de passada contra el meu poble: el jueu.

A Iraq hi ha hagut durant els tres darrers anys, uns 30 morts diaris, que són molts. Però és que durant l’època de Saddam el nombre de morts era d’entre 430 i 450 diaris, segons diverses fonts. Essent malcriat, com som quan vull, podria manipular l’estadística i dir que gràcies a la intervenció se salven unes 400 persones diàries i que la resta de morts no els provoca ja l’exèrcit americà, sinó els partidaris del règim assassí de Saddam.

A Espanya vam criticar els EUA quan no ens van defensar del “tejerazo” i abans el govern de la República espanyola a l’exili va demanar dues vegades la intervenció de tropes estrangeres per acabar amb en Franco i companyia. De fet el Govern iraquià, que ha estat votat pels seus ciutadans demana que les tropes aliades hi quedin. I fins i tot aquest govern demanava a les espanyoles que no pleguessin, cosa que van fer massa precipitadament. A algú que avui és en coma el volen jutjar per fer el mateix fa uns anys. Es veu que només s’ha de plegar a estones i quan convé.

Ja fa més de 10 anys que em vaig curar de l’antiamericanisme –ho vaig fer quan el van criticar primer per no anar a Somàlia i després per anar-hi; allò em va obrir els ulls--. És més, cal recordar que els EUA han ocupat tres països durant els darrers 60 anys: Japó, part d’Alemanya i l’Iraq. El resultat? El Japó és el segon país més ric del món i Alemanya el tercer. Si el resultat ha de ser semblant... que m’ocupin, si us plau.

Algun dia parlaré de l’assalt a la presó de Jericó. Si abans algú no em tanca la paradeta. De fet no seria la primer vegada que m’amenacen, i greument, per aquest motiu. De moment avançaré que com va publicar el diari Menorca, febrer de 2002, un conseller de la CAIB, un del CIM i un capellà es van saber retratar amb mocadors de moviments integristes islàmics al local de la Fundació Ghassam Kanafani: un dels fundadors de FPLP, un grup terrorista i el cervell del que va passar a les olimpíades de Munic. Haurien gosat de fer el mateix amb una fundació que portés el nom d’Artapalo?

I és que, massa sovint, els “progres” són tan impresentables com Zaplana.

El PP vol nomenar un portaveu a Menorca

Em fa l’efecte que algú del PP llegeix aquest “diari” que fa olor de socarrim. Dia 3 d’aquest mateix mes, hi comentava que seria interessant que el senyor Matas nomenés un conseller (dos) que s’encarregués de les relacions entre el govern i les illes menors.
Avui UH anuncia que el PP té la intenció de nomenar un portaveu. “Algo es algo”, que diuen els castellans. L’únic inconvenient que hi veig és què passarà amb l’omnipresent Cristóbal Huguet. Com es farà autopropaganda? I Miquel Melià? Bescantar-los no em sembla correcte.

Com que m’han comentat –a través del meu correu personal— que moltes vegades era massa dur amb C. Huguet i Carles Torrent, vull aclarir dues coses. La primera, que no tot el que ha fet el conseller em sembla malament; de fet, va tenir una actuació brillant en el cas de Dènix; en aquesta cas va fer com calia la seva feina i ho va fer justament en dedicar-se a la seva tasca: aquella per a la qual ha estat designat. Per tant, té tot el meu respecte com a conseller de Treball i Formació. Quant al segon, el respect com a ciutadà i el trob una bona persona; ara bé, com a cronista és patètic i com que persegueix contínuament el meu partit, jo faig el mateix. M’encanta en Carles Torrent, com a ciutadà, però em barallaré sempre que calgui amb l’autor del “Glecs”, mentre seguesqui per aquest camí.

Blanquejar diners

Que el món de la droga ha de blanquejar diners, ho sap tothom; que ho sol fer a través d’inversions immobiliàries, també. Però ens feim els desentesos quan aquest blanqueig lloc a Menorca.

La reflexió que em sembla que hauríem de fer-nos és si cal facilitar-los aquest blanqueig, als traficants De fet, l’economia la menorquina, dedicada gairebé al cent per cent al turisme, atorga un munt de possibilitats a aquesta gent de continuar el seu negoci. No parlaré ara mateix –ho faré més avall--, de la destrucció de recursos naturals: primer ho faré de la destrucció instantània de famílies. Vull dir que a aquests malparits que trafiquen amb drogues i ens fan malbé la vida, els ho estam posant massa fàcil. Som culpables, en part. Ho som perquè bé que volem enriquir-nos gràcies al turisme.

A vegades, pens que caldria començar a reconvertir l’economia illenca. Deixar-nos de tant de turisme i tornar a ser productius. Això no s’ha d’imposar, però seria interessant conscienciar la població sobre a qui beneficia aquesta manera de guanyar pasta. Crec amb la llibertat de mercat, així que no puc prohibir: només predicar. Tant de bo m’escoltessin: salvaríem les nostres famílies i la nostra roqueta. I ho faríem alhora. I de passada, als narcotraficants, els ho posaríem més difícil.

Milosevic: una mala notícia?

Ha mort Slobodan Milosevic. Em sap greu. Pens que una persona com ell, que ha fet tant de mal, ha de passar anys i anys a la presó. Ha mort massa prest. No vull pensar que pugui succeir el mateix amb Saddam Hussein. Tota aquesta tropa d’impresentables, hi podríem afegir Fidel Castro –ahir vespre el vaig sentir una bona estona en un congrés sobre “computación”--, s’hauria de podrir a la presó. Record que vaig tenir un gran disgust quan van afusellar Ceacescu i la seva dona. Ambdós ho van tenir massa bo de passar. El “conducator” era un assassí i la seva esposa, una suposada científica que mai no va escriure cap llibre –només els signava--, també era una persona terrible.

Em preocupa, però, que els adeptes a Milosevic, no creguin que ha mort d’un infar, sinó que l’han assassinat. Això seria perillós. Com reaccionaran? Aquesta és la part pitjor de la notícia. És possible que des d’avui, algunes persones creïn un altre mite. Prest llegirem llibres amb continguts totalment inversemblants sobre la seva mort. Ja va passar amb Joan Pau I, Rudolf Hess, Hitler... o l’avió que es va estavellar contra el Pentàgon. Uns escriuen aquests llibres per fer diners i prou, altres són pseudohistoriadors revisionistes. Aquests darrer són els que fan por. La pela és la pela, sobretot si no hi ha entranyes.

En Pau Lluch plega

Tal com s’havia compromès em Pau Lluch ha deixat de ser regidor de l’Ajuntament de Ciutadella. Els estatuts d’UCM així ho fixen. El substituirà el número dos de la llista que es va presentar a les eleccions: en Cristòfol Capó. Aquesta notícia, malgrat que em sembla interessant, no és la que em fa escriure el comentari. Vull aprofitar-la per fer una reflexió sobre UCM, i sobre com l’han tractat el PSOE, el PP i el PSM.

UCM està tocat i això em dol. I no està tocat per la dimissió d’en Pau, ho està per culpa del PSOE i el PSM. El dia que aquests dos grans estrategs de la política insular van permetre que a Ferreries l’alcalde fos en Carre –i no em queix d’en Carrer, que em sembla un gran alcalde i una magnífica persona— van rebentar UCM. Van fer, en aquell moment una jugada absurda: van matar per morir. En ferir d’aquella manera UCM, garantien que el gran beneficiat de la jugada fos el PP, l’únic interessat a fer desaparèixer UCM. Em sembla un escàndol –és una metàfora—que no s’adonin que van servir el cap en safata de qui presenti l’esquerra com a líder en les properes eleccions al CIM. El PP pot estar content. De la mateixa manera que --si fossin intel·ligents—el PSOE hauria de pagar la campanya electoral a UCM, el PP hauria de fer el mateix amb els ecologistes. Si avui Jaume Matas és president de la CAIB, ho ha d’agrair a la llista verda que es va presentar a Eivissa. A Ciutadella no arribam a tant, però sense el Fòrum, l’esquerra tindria un regidor més que hauria pres al PP. Això no és política-ficció, avui el PSM tindria, segurament, quatre regidors i el PP nou, fet que hauria obligat aquest partit o a pactar amb PMQ i UCM o a seguir a l’oposició. I no crec que el suport d’UCM l’hagués obtingut signant pactes a un castell de porcellana. El Fòrum es va errar, i molt. Va aconseguir just el contrari del que pretenia. Ara ha de suportar de veure com n'Avel·lí riu durant quatre anys. Hi ha molt d'Avel·lí.

El PP assossegat

La secretària insular del Partit Populista i a estones de las JONS, ha tornat de la capital del Regne --el d’Espanya, no el de València— ben relaxada. Es veu que els aires de la “meseta” han proporcionat a la delegació menorquina que assistí al Congrés del PP els mateixos efectes que haurien obtingut durant un cap de setmana en un balneari d’aigües termals. Bany i massatge és des d’avui el mateix que “discurso machacón”.

Ara bé, es veu que tot i que n’han sortit relaxats, també ho han fet instruïts. Com si haguessin passat uns dies tastant àpats a la central dels Hare Krishna, i empassant-se alhora unes idees sectàries, han tornat bocabadats. Es veu que els líders-gurús del partit posseeixen una personalitat magnètica que els provoca sensacions fortes, hipnòtiques. I això és bo, tan bo que em plau de sentir com la secretària general afirma que el PP mantindrà un discurs assossegat però amb idees clares. És a dir: que tremolin els catalans!

El que em preocupa és que afirmin que mantindran un discurs assossegat. Si es refereix a continuar amb el mateix que fins ara, és per fer idees. Si ara estan assossegats, què passarà quan s’exaltin? No ho sé, però com diuen a Itàlia: “Mi fa paura”. Que m’avisin si deixen d’estar tan asserenats, car jo me’n vaig a Andorra. O a Nova Zelanda, si em paguen el viatge.

PD: Hauria preferit la vall d’Aran, però qualsevol dia t’hi pots trobar el gran assossegat fent una demostració de les seves habilitats a l’hora d’esquiar

Ecologistes locals i egoistes

Fa unes setmanes, la premsa va publicar que més de cent mil persones havien de ser evacuades de diverses illes del Pacífic. La culpa era i és el desglaç provocat pel canvi climàtic. Els habitants d’aquestes illes, que a vegades no estan més d’un metre per sobre de l’antic nivell de la mar, van aparèixer per la tele amb les seves cases inundades, el seu bestiar sense pastura per menjar, etc.

La pregunta és òbvia: què feim per ajudar-los? La resposta encara ho és més, d’òbvia: res de res. Ben al contrari, contribuïm a fer-los fora de casa seva. Espanya és el país on més ha augmentat el consum de combustibles fòssils (en percentatge). Estam vivint en una comunitat profundament insolidària. Em fa pena veure com molta gent usa i abusa de l’aire condicionat i la calefacció, entre d’altres. “Ande yo caliente”, deien fa uns anys. El que passi als que viuen al Pacífic no ens interessa. Si la temperatura de confort és de 20 graus a l’hivern i de 25 a l’estiu, per què la gent la posa més alta? En això, jo ho qualific d’egoisme.

Austràlia ja s’ha ofert per acollir a la majoria d’aquestes persones. Aquí, a Menorca, molt de defensar la terra, molt d’atacar el dic del Ciutadella, etc., però no tenim en compte els altres. És una mena d’ecologisme local, no global. Continuem així, consumint més paper blanc del compte, canviant de mobles cada dos per tres... En pocs anys ho aconseguirem. Les illes del Pacífic no ens faran competència turística, perquè ja no existiran. Objectiu aconseguit.

L’Ajuntament de Ciutadella em crema una mica més

Un altre crèdit. Ja és un costum. Deu ser que els cos els ho demana. Curiosament, ho saben vendre com una gran gestió. I ho és, perquè durant el temps que són responsables del comptes de la casa pública no tornen ni un duro. Paguen els interessos i prou; d’amortitzar res de res. Francament, jo no diria que això sigui una gestió brillant; més bé ho qualificaria d’una exhibició de morro. Ja ho tornarà qui vengui, sí és que pot.

I encara em queda un dubte: què passa amb el tema del cementeri? Algú ment. Fa catorze mesos, l’asseguradora Santa Lucía em va apujar la pòlissa amb l’excusa que l’Ajuntament (o els que havien aconseguit la concessió del cementeri) els havia augmentat els preus dels nínxols, etc. Una cosa ben curiosa, ja que jo no vull nínxol, sinó una urna on em fiquin convertit amb cendra pura: com correspon a un cremat. Ara l’Ajuntament afirma que han baixat aquests preus, però la pòlissa encara s’ha encarit una mica més: hi ha aplicat l’IPC. Una de dues: o Santa Lucía em roba o l’Ajuntament ens enganya.

El centrisme del PP

No hi manera. Durant uns mesos, ja fa uns anys, el PP va predicar que volia ser un partit de centre. Es va refundar. Va deixar de dir-se AP i alguns els el vam creure. A Menorca, fins i tot semblava que a maó anava de debò. A Ciutadella, la moderació és un qualitat que es desconeix. N’hi ha prou a veure que un cronista que escriu glecs, com Carles Torrent, havia estat afiliat a UCD. Som incapaç de trobar res que em recordi el centre en aquest senyor. Tornem però a Maó. En aquells mesos van fitxar gent moderada com Paco Tutzó qui va incloure en la seva llista a l’Ajuntament Gràcia Seguí i el meu antic professor de Química: el senyor Fèlix. Ja sabem com va acabar l’experiment. Una hac
--sempre la mateixa hac— els va obligar a dimitir. Fins i tot algú com J. Xabuc va haver de renunciar a part de la seva ideologia per “centrar-se” a l’estil PP.

Aquest dies, a Madrid, té lloc el congrés dels suposadament centristes. N’hi ha prou a veure la fotografia dels menorquins que hi van per treure’n una conclusió... També serveix per comprendre per què ha passat el que ha passat amb el Casino 17 de Gener.

Una part del PP --dissortadament la que hi comanda— va arribar fa anys a la conclusió que centrar-se no els feia aconseguir més vots. Era a la dreta més dretana on en podia aconseguir un guany considerable. I ho va fer. Però com que són hàbils, es declaren de centre-dreta i així aconsegueixen enganyar tothom –no són els únics que enganyen--. D’una banda es venen com a centristes i estiren una mica de vots per aquest cantó, i per l’altra apliquen una política d’enfrontament, fanàtica, etc. i així arrepleguen el dels nostàlgics d’un temps passat. No hi manera, ho torn a dir. No saben on és el centre. Només el centre del ring: per armar baralles.

Un conseller molt viu

Ja és ben curiós. El conseller de no sé què, cada vegada que ve a Menorca representa el conseller que no ha vingut. Em referesc a Tóbal Huguet; un artista, segons sembla. En teoria només és conseller de Treball i formació, però és tan savi, està tan preparat , que fa de tot. Així, el podem sentir parlant com si fos conseller d’Obres Públiques, etc.

No sé, tal vegada seria millor que el senyor Ai-me Matas el nomenés conseller per a les Relacions amb Menorca. Podria fer el mateix amb un eivissenc i afer resolt. Tanmateix, dos consellers més no escurarien del tot les arques del nostre govern.

Una cosa semblant succeix amb el director general de Política Lingüística. Aquest senyor ja és el súmmum. Sempre que pot es presenta a qualsevol lloc en representació de la CAIB. I exigeix que –a l’hora d’aplicar el protocol—el col·loquin al lloc on teòricament havia d’anar en Matas, o el conseller a qui diu que substitueix.. en definitiva, tret de vetllar per la llengua, fa de tot. Si més no, aquest darrer no ha modificat “for ever “ el seu sou. Cert conseller, que era administratiu, cada cop que es queda sense càrrec, rep una paga de tècnic (uns mil euros més cada trenta dies). Aquest si que és viu. I l’oposició no ho denuncia i això també és molt greu. Deu ser que espera poder fer el mateix just pugui amb algun dels seus polítics temporals i funcionaris de carrera? Recordau aquell socialista que va passar de bidell (categoria E) a tècnic (categoria A)? Suprem, el noi.

Ave, Lino, els que contruiran t’estimen!

Recordau la salutació nazi, el Heil Hitler? A Espanya van intentar de fer una mena de còpia que no va reexir: “Saludo a Franco, arriba a España”. Va ser un nyap. De fet, solament quatre falangistes l’empraven, i només la segona part: aixecaven el braç a l’estil Mussolini i et clavaven un “Arriba España” majestuós. Referèncioa a Franco, cap ni una. Una llàstima. Encara vaig ser a temps de veure saludar així. Val a dir que qui ho feia havia estat a la “División Azul”. Cada cop que venia a Alaior –era ciutadellenc—ens feia una demostració enmig de sa Plaça.

A Ciutadella, com a ciutat antiga, hom ha cregut que seria millor adoptar un estil més arcaic. El romà pot ser una bona tria. “Ave! “. Tanmateix, com que així, sense anestèsia, seria massa curt, no és sobrer allargar-lo i emprar-ne un de semblant al que utilitzaven els gladiadors abans d’estirar el potó. He sentit a dir que la proposta serà agrair a segons qui el servei –immens servei— que els fa en facilitar-los la construcció de cases noves. Una coincidència? En definitiva, prest sentirem a dir “Ave, Lino, els que contruiran, t’estimen!”. Quina sort que encara hi hagi gent agraïda en aquest món. Mentre hi quedin solars, cap problema.

Estic d’acord amb en Matas!

Gairebé no m’ho creure; però, de fet, estic content. Algunes vegades he estat d’acord amb el que diu qualque representant del PP, però amb en Mates... crec que deu ser la primera vegada. Probablement la Diada de les Illes té efectes inesperats, màgics.

El nostre president –ja en som, de desgraciats; no ens en podia tocar un altre?— ha reclamat 3.000 d’euros a Madrid, per allò del dèficit fiscal. Al·leluia! La llàstima és que se n’adoni ara, que a Madrid ens espolien. Sembla com si només hagi estat el PSOE el que ens cobri més del que pertoca. Que el PSOE de Madrid té unes ganes de pelar totes les comunitats –exceptuant aquella que hi ha just al centre de la Península--, és un fet. Té la mateixa fixació que el PP. Dissortadament , per als polítics primer és el partit i després l’administrat. L’única excepció, com he dit, és la capital. Allà val tot. Només cal afegir-hi l’adjectiu “nacional”, a qualsevol obra, i ja està! Teatre nacional, museu nacional... Fins i tot l’aeroport de Madrid deu ser nacional.

Gran notícia: el PP i ER han votat junts. Significa que el PP s’atraca a ETA? Seguint la seva lògica, deu ser així.