Diari d'un cremat

"L'esbarzer cremava, però no es consumia" (Èxode, 3,2). Estar fet de matèria gairebé ignífuga, m'allarga el turment. Les coses de cada dia que em cal recordar, malgrat que em provoquin moltes visites a un cirurjà plàstic. La "Unitat de Cremats" s'ha convertit en la meva llar. Em començ a plantejar d'alcoholitzar-me a base de "cremadillos"

dijous, de maig 31

Portabella

Ja era que algú d’Esquerra Republicana tingués una mica de seny. Jordi Portabella sembla decidit a passar a l’oposició. La sagnia de vots que va perdent ER és cada cop més clara. No entenia que continuassin pactant amb el PSC, si més no amb aquest PSC.

No som dels que hagi criticat Montilla pel fet d’haver nascut fora del Principat. Més bé tot al contrari: consider que és bo que el president dels catalans sigui un dels nous catalans. No dubt que s’estima Catalunya, però dubt que sigui un bon president. Entre els nous catalans hi sentim reflexions interessants, com ara la de Manuela de Madre al Congrés en presentar l’Estatut. Som indepndentista, sí, però també veig que la situació de Catalunya fa molt complicat d’aconseguir un objectiu pel qual opt clarament.

Estic convençut que Esquerra es va errar quan va decidir de ser un dels components del segon tripartit. Podia entendre que participàs en el primer, però vist com va anar –les trampes que els va posar el PSC— no entenia que volgués reeditar-lo. Zapatero ha enganyat els catalans. Potser no ha pogut fer cap altra cosa- L’evidència, això no obstant, és que, ja sigui perquè així ho vol, ja sigui perquè no té cap altra sortida, ajuntar-se amb el PSC no és una bona idea. Portabella ho ha entès: les bases del partit respiren alleujades.

dimecres, de maig 30

Pasqual Maragall

A vegades pens si el fet que una persona es convertesqui en expresident no és la millor cosa per estar d’acord amb ell. Maragall, amb no hi estava gaire, d’acord, fa uns anys, s’ha convertit en un referent interessant. Val a dir que durant la seva presidència també vaig sentir certa simpatia cap a ell.

La cara que avui publica a La Vanguardia conté un seguit de reflexions que s’acosten molt al meu pensament. Això no vol dir que ni ell, ni jo, tinguem raó: solament significa que cada dia que passa coincidim més. L’expresident, segurament perquè es va haver d’enfrontar a una tasca impossible, cada cop manté una postura més realista sobre la relació Catalunya-Espanya. Aquesta presa de postura és, també, cada cop més pujolista. Es diferencien, Maragall i Pujol, en la ideologia dreta-esquerra, però acaben coincidint bastant que és difícil entendre’s amb qui no ens vol tal com volem ser, sinó que vol que siguem d’una manera determinada.

El federalisme asimètric que proposa em semblaria recomanable. Això és pujolista. Si cada cop que Catalunya exigeix un reconeixement ha de caldre que la petició es concedesqui a tothom, és complicat encabir els catalans en el conjunt de l’Estat. És cert que políticament els catalans gaudeixen de molta autonomia i que aquesta és una de les més grans d’Europa, però no va acompanyada d’un sistema de finançament just. El País Basc el té, els länder alemanys també. Fins i tot Matas el demana.

dimarts, de maig 29

Nou míssil rus

Rússia segueix tibant la corda i no sé ben bé per què. Avui, tot sembla indicar que l’enemic dels russos ja no són els americans ni els seus aliats, sinó que el té als pobles del sud. El nou míssil RS-24, amb ogives múltiples, és de llarguíssim abast. La prova sembla que ha estat un èxit ja que el coet s’ha disparat des d’una base situada a 800 km de Moscou i ha arribat a la península de Kamxatka, prop del Japó i relativament propera a territori americà, concretament a Alaska.

Fóra bo que d’un vegada Rússia fos admesa en el “club” occidental. Necessitam els russos i ells també ens necessiten. A part de disposar de gas i petroli imprescindible per a Occident, per cultura, etc., els consider gairebé germans. Però és que ells també necessiten Occident. Com ja he dit mantes vegades, Rússia perd un milió d’habitants cada any. Actualment, ja només són 140 el milions de persones que hi viuen. Semblen molts, però és que l’any 2050 hom calcula que només en seran 90. Al sud de la seva frontera hi ha, en canvi, uns pobles que cada dia creixen més, que pateixen misèria i que veuen una Sibèria pràcticament despoblada. I a més a més, són de religió musulmana i, per tant, enemics de Rússia. El motiu bàsic és conflicte amb Txetxènia.

La nova Ciutadella

Aparentment, el PP ha guanyat les eleccions a Ciutadella. És evident, si més no, que el seu cap de llista continuarà com a alcalde i que probablement ho serà durant quatre anys. Nogensmenys, la seva gestió serà bastant més complicada que durant el mandat. Per començar, només disposa d’un possible aliat quan, fins ara en tenia dos per poder triar.

L’acord PP–UPCM no sembla que hagi de costar-li poc. Si hem de fer cas a Joan Triay –i tots els que el coneixen diuen que és un home de paraula--, el PP hauria de canviar d’actitud. Diuen, també, que dues peces de l’equip popular ho tindrien magre amb el representant d’UPCM. És prou evident que la proximitat ideològica entre ambdós partits és elevada, però mentre uns han afavorit els amics, l’altre es nega a continuar per aquest camí.

Tot sembla indicar que hi podria haver discrepàncies en dos temes bàsics: la redacció del nou PGOU i la contenció de la despesa. En ambdós camps em sent més proper a UPCM, partit que, d’altra banda, no votaria mai de la vida. La situació financera de l’ajuntament no és òptima, ni bon, ni tan sols regular: és delicada. Si durant els darrers quatre anys no solament no ha saldat part del deute, sinó que a més a més l’ha engreixat --tot i travessar una època daurada pel que fa als ingressos per llicències d’obres--, se’m fa difícil entendre com s’hi enfrontaran en aquesta legislatura, si és que volen dur a terme tants de projectes culturals, projectes que exigiran un fotimer d’infraestructures noves i cares. Res no surt de franc. Mentrestant, qui fan ara duia els comptes, diuen que es dedicarà –exclusivament o parcial?— a fer-se un nom al Parlament. La intenció és òbvia: acaba essent la presidenta del CIM.

dilluns, de maig 28

Conflictes oblidats

I continuam ignorant què passa a Darfur. Els periodistes, alguns, solament ens informen sobre els conflictes en què ells pateixen poc perill. No els exigesc que s’arrisquin més del compte, car fóra una petició injusta, però em sembla intolerable que ens venguin com a únics aquells que ells consideren importants.

Darfur no ven. Iraq i Palestina sí. Qualsevol conflicte en què una de les parts implicades és França o Rússia o Xina és tapat. Sempre és més senzill criticar exclusivament els Estats Units i Israel. El cas de Darfur i el del Grans Llacs de l’Àfrica, és un dels més greus dels darrers anys i, tanmateix, gairebé no se’n parla. Tampoc no sentim a dir gairebé res de les barrabassades que fa a Zimbabwe el gran Mugabe. Aquest genocida sembla com si comptàs amb immunitat

Robert Mugabe està provocant una autèntica carnisseria al seu país. Si no compta amb el vistiplau dels mitjans de comunicació, almanco s’aprofita del seu silenci. Mentre el règim de la República Sud-africana va ser racista sí que rebíem informació, insuficient, molt insuficient, però la rebíem. Mugabe ha fet matar uns dos milions de persones, segons afirmen algunes fonts. També és un règim racista, encara que els morts no són només blancs. Que hi van anar, al seu país, a colonitzar-lo, a explotar-lo i a fer-se’l seu, ningú no ho dubta. Que es van apoderar de terres que no eren seves, tampoc. Ara bé, això no és motiu per anihilar-los. A Zimbabwe hi ha gana. El sistema polític del dictador ha fracassat: això és una evidència. Però també ha fracassat part d’Occident. Concretament tots aquells que ho consenten.

divendres, de maig 25

Escuts antimíssils

Una de les coses que més em sorprenen darrerament és l’oposició de Rússia que Europa disposi d’un escut antimíssils. Fins ara, quan hom plantejava la qüestió de l’armament, se solia exigir de desarmar el contrari o de proposar un desarmament mutu. Les coses han canviat.

Em costa d’entendre que un bàndol exigesqui al contrari que es deixi colpejar. És cert que si un dels dos contrincants disposa d’una defensa impenetrable estarà en disposició d’atacar en voler. Si atacar vol dir dominar, no és recomanable lloar l’escut antimíssils; ara bé, si hom solament pretén de protegir la població pròpia, aquest escut és una bona mesura.

Per sort o per desgràcia, geogràficament som on som. Estam condemnats a pertànyer a un bloc. Ser membres de l’OTAN té avantatges i desavantatges prou evidents. Desplegar aquest paraigües amb què ens volen protegir em fa feliç, no ho negaré. El bàndol a què pertany no és l’òptim, però és molt millor que altres alternatives. Si a més a més em protegeix, molt millor. Em sap greu pels contraris –els suposats enemics--, però com més em garantesquin la seguretat, molt millor

divendres, de maig 18

Un tren uneix els pobles coreans

Ahir, un ten va recórrer la distància que hi ha entre les els estats en què es divideix la península de Corea. Això és una bona notícia. La millor seria que ambdós països tornin a ser un de sòl.

El règim comunista amb vocació monàrquica de Corea del Nord, l’únic cas de la història –val a dir que a Romania el “conducator” pretenia de fer el mateix i garantir que el seu fill el succeiria--, ha estat un exemple absolut del fracàs d’un sistema. Tots recordam que no fa gaire anys va haver de manar ajut a tot el món per alimentar la població que el pateix. El règim continua aïllat i tot just Xina, i per raons geoestratègiques hi manté una bona relació. Corea del Sud, en canvi, ha progressat molt des que va acabar la guerra entre ambdues Corees. La renda dels darrers és disset vegades més alta que la dels del nord. Això, en si mateix, no vol dir massa cosa, ja que més que de renda disponible, hauríem de parlar de capacitat de compra. Però és que també en aquest camp la diferència és abismal. Val a dir que en acabar la guerra que enfrontà Nord contra Sud la butxaca dels súbdits de cada estat pesava pràcticament el mateix.

És cert que el règim del Sud fins no fa massa era dictatorial, però avui ja no és així, la qual cosa és utilitzada pels defensors del liberalisme com a exemple que aquest sistema acaba conduint sempre a la democràcia. Ho deix així.

S’arribaran a ajuntar els dos països? Complicat. Si les dues Alemanyes van patir prou en fusionar-se –i la renda dels habitants de la Federal només era quatre vegades superior a la dels de la Democràtica--, aquí el problema pot ser més greu. Als del sud, els fa por haver-se d’unir. En tenen ganes, car són un sol poble, però... Que acabaran junts, n’estic segur; també m’agradaria saber com i quan. I no és poca cosa.

dijous, de maig 17

Guerra civil a Gaza

Els pronòstics més pessimistes sembla que al final acabaren essent reals. Per als qui hem seguit els esdeveniment del Pròxim Orient, la guerra civil entre els palestins –una denominació que consider errònia— era quelcom previsible. Dic que la denominació de palestins no em sembla encertada perquè exclou bona part dels habitants de Palestina. Convé recordar, una vegada més, que Jordània “també” és Palestina. És per això que aquesta denominació geogràfica, d’arrel jueva, també cal recordar-ho –i així ho manifestaven encara no fa cinquanta anys els àrabs que habitaven a l’oest del riu Jordà, és desafortunada i interessada.

A Gaza, un territori que tot just ocupa la meitat de la superfície de Menorca, ha esclatat una guerra civil. A la Cisjordània –o Judea i Samària— els pronòstics auguren que prest o tard passarà el mateix. I, per si no en teníem prou, és dubtós que d’aquí uns quants d’anys no hi hagi un altre conflicte entre membres d’un mateix grup. La guerra civil entre jueus també està cantada. El dia que no hagin d’enfrontar-se a un enemic comú –els àrabs—la divisió entre comunitats té molts de nombres per acabar en guerra civil

dilluns, de maig 14

Joan Carles I

Per raons que no tenen res a veure amb la institució monàrquica, he de reconèixer que no som cap “fan” del rei d’Espanya. El fet que es tapin tantes coses de la seva vida, no em sembla tolerable. I no em referesc a la seva intimitat: això és el seu problema i de el de la seva dona. El que em fa mal és que quan en fa una, tothom calli. Estic parlant de infraccions per superar els límits de velocitat, etc. Amb això no vull dir que corri, que no ho sé; simplement parl d’infraccions per coses normals.

Tanmateix, he de reconèixer que de tant en tant ha demostrat tenir pebrots. Això ho ha fet palès diverses vegades: en admetre de restaurar la democràcia, probablement el 23-F, i darrerament en referir-se al procés de pau al País Basc.

Consider que aquest rei és un intrús i que no li pertocava assumir la Corona, però és un bon professional. Al cap i a la fi, la seva funció és la d’un professional. Aquí, li he de donar el meu vistiplau.

És això un motiu prou sòlid per ser monàrquic? Probablement no. Però el fet és que fa la seva feina i la fa bé. De totes maneres, qui millor la fa és la seva dona. Aquesta encara té més pebrots que ell. M’encanta quan suporta les crítiques per no voler anar als toros. El seu fill, no és així. Ha estat incapaç de demostrar que sap assumir la feina per la qual l’havien preparat. Fins i tot abans de ser coronat, ja ho ha demostrat. Mal futur té la monarquia a Espanya. Tenim un príncep mediocre i una princesa sobre la qual el millor que poden fer és no dir res.

diumenge, de maig 13

SÈRBIA

Torna el cremat. S’acabaren les vacances, la meditació, el silenci. Ja en tenc prou de descans i em neg a continuar defugint la realitat. Torna amb Sèrbia.

A més amés del problema, no resolt, de quin estatus jurídic han de rebre les nacions sense estat, Europa té alguns reptes pendents. Em fa l’efecte que aquests són –l’ordre no m’importa— Rússia, Hongria, Xipre, Albània, Sèrbia, Moldàvia i la part europea de Turquia.

Hagi fet el que hagi fet Sèrbia des de la mort de Tito, i fins i tot durant la seva vida, em sembla transcendental recuperar les relacions de tots amb aquest país. Em costa d’acceptar un supraestat europeu que n’exclogui els serbis. Si hom hi accepta els croats, com podem rebutjar els seus cosins? I més que cosins hauria de dir germans.

A vegades tenc la sensació que, als europeus, ens costa massa d’anar a pescar a països de religió cristiana ortodoxa. És cert que els búlgars han estat admesos a compartir un projecte comú, però tenc la sensació que ho han estat, sobretot, pel fet que és un país que disposa de frontera amb Turquia. La por, o respecte, al món islàmic, ha afavorit l’admissió dels búlgars. El cas del romanesos és diferent, però també hi veig interès estratègic. Ja veurem.

Powered by Blogger

Free Web Counters
Free Counter