La pena de mort i Amnistia Internacional

Tal com ha donat la notícia, Amnistia Internacional –en som soci des de fa anys-- s’ha lluït. Açò de publicar la llista dels quatre països que encapçalen el rànquing dels estats que apliquen l’execució dels condemnats, és una cosa que no entenc. Ser el quart país és important, sense dubte, i és una dada, però cal ser coherents. Les llistes soles incloure els tres primers, els cinc primers o fins i tot els deu primers. Em fa l’efecte que si EUA hagués estat el novè, per dir una xifra, la llista hauria inclòs només fins als nous primers. La pregunta que se m’acut és obvia: quin és el cinquè país? Sabem que entre els quatre primers maten el 94 %, però... i si parlessin dels cinc primers? Per si no n’hi havia prou, Amnistia diu que la xifra pot no ser vàlida, ja que sospita que a la Xina han executat molta més gent.

Estic en contra de la pena de mort, com a tal, però també em sembla absurd comparar Xina amb Estat Units. I no només perquè les xifres no admeten cap tipus de comparança –1770 executats contra 60--, sinó perquè a més amés a la Xina ho fan a la carta i obliguen a la família a pagar la bala que més tard es dispararà al clatell del suposat “criminal”. Per si no n’hi havia prou, aquest pot rebre el trosset de plom per haver comès un delicte comú.

Amb tot, el millor que podrien fer els estats de la primera potència que encara apliquen aquesta sentència és abolir-la. I punt. Així no serien criticats per aquest motiu i a més a més donarien exemple. Un bon exemple, per cert.

Fums hispànics

Comença a ser un mal costum, massa habitual. Espanya s’ha apuntat a la mania d’emetre diòxid de carboni a l’atmosfera. I ho fa d’una manera excessiva, més cada any. Destacar per destacar, ja ho podríem fer en una altra cosa.

Espanya és els dels països que més superen el límit que els permet el protocol de Kioto. Sovint, hom ho fa pagar a la indústria i no és l’única culpable. El que en realitat cal és donar exemple individualment. Estam creant un monstre que consumeix de més i sense sentit. Cadascú hi podria aportar el seu granet de sorra. Disminuir la velocitat en conduir, no abusar de l’aire condicionat ni de la calefacció, etc. Ja és curiós que durant l’estiu hagi augmentat tant l’emissió de fum i el consum d’electricitat... i és que no hi ha màcula.

Com a anècdota, puc contar la següent. Fa un mes era a Madrid. Tota la família va haver de dormir sense pijama, destapats i amb la finestra oberta del tot. La raó? Una calefacció insuportable. Si tenim en compte que cada grau suposa un increment d’un 7% de la despesa econòmica –supòs que la d’energia deu ser semblant--, podem treure conclusions.

La Trotxa d’Alaior, una ficada de pota històrica

Quan fa unes dècades l’Ajuntament d’Alaior va decidir de fer un polígon industrial, la gent ho va veure bé. Això no obstant, és un fet que es van equivoca en triar el lloc. El mateix topònim ja indicava i indica que la zona s’embassa sovint. Les crítiques que fa l’oposició, la d’ara i la d’abans—a qui comanda a la vila –ara i abans— no són més que demagògia. La zona s’embassava fa segles i ho seguirà fent. És possible que les obres que hi volen fer arrangin una mica el problema, però mai no el resoldrà del tot. Qualsevol dia plourà més del que aquestes obres podran recollir i la zona es tornarà a negar. Qüestió de temps. I és que estam parlant de sa Bassa Roja i sa Bassa de Sant Pere.

Però l’absurd més gros de la Trotxa, és haver-la convertit en zona d’equipaments i residencial. No ho entenc. Primer treuen les fàbriques i els magatzems del centre del poble i a continuació, al costat de les noves, hi comencen a fer escoles, poliesportius, cases... O es fa un polígon industrial o es fa una zona residencial; les dues coses alhora és una cosa que no té sentit.

MÉS SOBRE EL LLANERA I EL CATALÀ

El català encara sura. No sé si és una bona notícia. Si és viu, sembla que ser que té una virtut: serveix per demanar diners. Tal com us dic. El Llanera, aquell equip que discrimina la llengua dels meus avantpassats en la seva web i durant els partits, ha decidit d’emprar-la per captar accionistes: “Gaudeamus igitur”.

Això d’algun sector de Menorca és ben curiós. Ensinistrats de petits a jugar en castellà a “indius i combois”, s’ha convençut que només es pot competir esportivament en aquest idioma. Coses que passen. En canvi no hi problemes per demanar en pla. Misteris de la vida.

Quant a la Tele Menorquina, si fa no fa: els esports sempre en castellà. Curiosament quan entrevisten un ciutadelllenc, aquest els fa emprar la llengua inservible: el català.

Ratzinger i Ahmadinejad

El Papa reclama una sortida digna a la crisi entre Occident i l’Iran. I jo em deman què es una sortida digna. Aquest cop no entenc què vol dir Benet XIII. Puc entendre que desitgi la pau, com és normal i lògic en un papa, però em fa l’efecte que l’única sortida és que l’Iran abandoni aquest projecte absurd. No critic les seves paraules; simplement, és que no les entenc

Em direu que a Occident hi ha països que ja disposen d’armament nuclear, com és el cas del Estats Units i que, per tant, és demagògic exigir a l’altra que no faci el que tu ja has fet. I és ben cert, però també ho és que els occidentals no necessiten aquesta arma. La majoria d’experts en armament manté que els EUA disposen d’armes prou bèsties com per capolar els adversaris, sense necessitat d’acudir a aquest tipus de bombes. I això també és ben cert.

Iran no necessita centrals nuclears ni aquestes armes tan destructores. El teòric enemic d’Ahmadinejad és Israel, però no es pot emprar una bomba atòmica ni contra Haifa ni contra Jerusalem, excepte que es vulgui acabar amb la vida dels milers de musulmans que hi viuen, la qual cosa és absurda. Contra Tel Aviv tal vegada seria utilitzable, però fins i tot així les conseqüències per als musulmans que viuen a pocs quilòmetres serien nefastes. Si necessita posseir aquesta bomba, és que pretén emprar-la contra un altre enemic. Qui deu ser?

Català i valencià

M’havia arribat a convèncer que estava dotat per a l’aprenentatge d’idiomes. Després d’un esforç impressionant havia arribat a entendre el cent per cent del valencià. Em sentia tan envanit que fins i tot vaig muntar una mena de festa llevantina –per què deim llevantina si el País Valencià és a ponent?--. No hi mancava res; hi havia paella, banda de música... fins i tot va acabar amb una minimascletà, fet que m’honora puix la meva aversió a la pólvora és tan gran com l’atracció dels valencians pel foc. El personal que hi era convidat es va commoure en sentir com servidor cantava l’himne: “Ja en els tallers i en els camps remoregen... càntics d’amor, himnes de pau”.

La meva ufana s’ha esmunyit i he quedat afectat. Tant d’anys de parar l’oïda i ara el Tribunal Suprem afirma que català i valencià són el mateix idioma... No hi ha dret. Sabeu la quantitat de programes de tele insuportables que m’havia arribat a cruspir? Qui m’indemnitzarà per les hores perdudes? Els populistes del PP, en conèixer la notícia, el primer que han fet ha estat canviar les freqüències en què emetien Canal 9 i Punt 2. Un fet lògic. Cal posar tots els impediments possibles a tot allò que ens recordi que el català encara és viu i si el valencià ho és –català— és qüestió que la gent no pugui sintonitzar emissores que emetin en aquesta llengua. La ideologia s’ha de mantenir fins a les darreres conseqüències i el català és sobrer en el programa del PP. L’única esperança és que el mateix Suprem confirmi que el mallorquí també és català i això doni un argument als popular per tancar Canal 4, M-7 i fins i tot IB-3.

Només em queda un consol. Gràcies a Punt 2, he descobert que m’agradava la pilota valenciana. Paga de monja.

Benet XVI i en Fede

En Fede, el gran Fede de la COPE, té mala sort. Està de pega. Entre les crítiques d’ABC i els comentaris de monsenyor Blázquez i de Benet XVI, no fa més que rebre. Això sí, ell ni s’immuta. I en el cas que estigui desesperat, procura de no fer-ho veure. Sortosament, per a ell, sempre li romandrà fidel el gran inquisidor insular, aquell que predica des de Radio Popular de Menorca.

Fa unes tres setmanes, l’editorial d’ABC “Los obispos tienen un problema” deixava la COPE malparada. Era un editorial impressionant. Entre altres coses, criticava l’emissora per barroera, per menysprear la gent, la Monarquia, etc. ABC em va demostrar que era, que és, una publicació digna. No estic gens d’acord amb la línia del diari, però sí que ho estic amb el que podríem denominar l’estil. Deia ABC que es pot criticar un ministre per la seva tasca; ara bé, la persona és inviolable. Humiliar Montilla per no haver cursat estudis universitaris és una baixesa.

Darrerament, no fa gaires dies, el gran Fede va “amagar” el comentari del seu teòric cap sobre l’alto el foc d’ETA. Deu ser la seva manera d’aplicar la “pluralitat informativa”, o que s’ha tornat a afiliar al PSUC i ha decidit reemprendre la lluita contra l’empresari explotador. Ahir va ser el Papa –m’encanten el seus escrits, fins i tot quan no estam d’acord-- qui va manifestar una postura completament oposada a la que defensa la COPE en aquest procés de pau, però ell ni cas. D’una empresa normal ja hauria volat, però la COPE és la COPE.

Per cert, em conten que el nostre bisbe, monsenyor Piris, també va dir a través de l’emissora insular que ja no feia contes escoltar-la més. M’hauria agradat veure la cara del director en sentir-lo. Felicit el bisbe dels menorquins, el bisbe de la meva família. Va demostrar que és una persona honorable. Creu el que predica. Tot es pot dir, sempre que no s’ofengui ningú. I ho diu una persona –un servidor-- que amb la seva ironia a vegades –massa vegades-- fa mal. Sense voler, però en fa. Ho lament. No n’estic gens orgullós. I no n’estic mai, ni quan em feliciten.

Reserva de biosfera

Em fa gràcia que després de tants d’anys, les mateixes institucions encara no s’hagin adonat que la forma correcta de definir “reserva de bisofera” és aquesta: sense article i amb minúscules. La mania que tenen els polítics de considerar-ho tot, per dir-ho d’alguna manera- majestàtic (la paraula en aquest cas no és massa correcte) els força a posar majúscules arreu; sobretot en parlar de si mateixos.

Aquests dies, entre tranquimazin i tranquimazin, llegia que el senyor Carles Torrent preferia un dic a un títol. No m’estranya. Ja sabem on treballa, i no em referesc a UH.
Ja sobta que una declaració obtinguda pel PP (enhorabona, senyors!) sigui ara menystinguda. Coses de la política. Abans, ser reserva era “la creme de la creme” (o com s’escrigui, que el meu interès pel francès és gairebé nul), ara és una putada. El més curiós és que el PP comenta que la UNESCO també està contra seva. Paranoia! Dubt que sigui així, però en el cas que ho fos caldria que es demanessin per què tothom els decanta. La resposta és ben senzilla: són els que es fan enfora de tots. Particularment, coincidesc amb la política econòmica i internacional (em podeu dir fatxa en voler), però res més; amb el PSOE en la qüestió com aborda el problema d’ETA; amb EU en el model d’Estat (encara que particulament em sent independentista, com a ideal); i amb el Verds en temes ecològics. Deu ser cert que som de centre. Ja m’agradaria un canvi d’actitud en els bocamolls (en alguns bocamolls) del PP, però és difícil.

UNA PISCINA QUE FA MALBÉ UN SOLAR: INDIGNANT

No ho puc entendre. Amb la dèria que passeja Assumpta Ciment, secretària general de divisió del PP per edificar, se’m fa mal d’entendre que un solar ben grosset no s’empri per fer-hi pisos i més pisos. Es ben veu que Lllorenç Casasnovas els té bé agafats pels collons, als del PP. Els senylas és una part de l’organisme sobre els quals té uns coneixements que ultrapassen fronteres. És un expert.

Per cert, ahir, mentre passejava per Cabildolàndia, vaig veure més d’un solar desaprofitat. I això no pot ser. “O somos o no somos”. Tenim un nom i el sap tothom: fang, fang, fang...! Si a Malta, amb un tercera part de l’extensió de Menorca, hi ha uns quatre-cents mil habitants, a Menorca no hem de descansar fins que arribem al milió dos-cents mil, o més. Desaprofitar terreny, fent-hi piscines, és un error. Un gran error.

Els ecologistes tenen la sort que Ciutadella compta amb un gran defensor de la natura: el meu bon amic Llorenç. En veure’l, el felicitaré. Per ser perfecte, només li cal que també defensi els recursos hídrics. Tot arribarà. Qüestió de temps.