Reconvertir la mesquita de Còrdova?

Musulmans i Esquerra Unida han demanat de compartir la mesquita de Còrdova i transforma-la en un temple ecumènic. La iniciativa parteix de Mansur Escudero, un militant d’EU convertit a l’Islam. El Papa, ha negat l’autorització.

La petició em sembla raonable, ara bé el que no m’ho sembla és que els drets que reclamen els musulmans –amb tota la raó del món—no els concedesquin quan són ells els propietaris dels temples. No fa massa anys, Hans Küng proposava que la cúpula de la Roca a Jerusalem també es convertís en un lloc de pregària per a qualsevol tipus de creient monoteista. Val a dir que el lloc no és una mesquita, encara que sovint sentim a qualificar-la d’aquesta manera. Els musulmans s’hi van negar. Tornaré a recordar que el Mont del Temple o Esplanada de les Mesquites no està sota sobirania israeliana, com llegim sovint, sinó Jordana –perquè així ho va decidir Moshe Dayan en reconquerir la Ciutat Vella i que la màxima autoritat en afers religiosos del lloc correspons al Waqf que no ha aturat mai la destrossa de l’antic Temple de Jerusalme. El silenci de la UNESCO davant l’agressió arqueològics, fa empegueir

La reconversió d’alguns temples en ecumènics és una bona iniciativa i serviria per resoldre alguns conflictes. Cal que tots cedesquin una mica. Els musulmans podrien donar exemple i deixar compartir com cal alguns indrets com la tomba de Nabi Shmuel, la tomba dels Patriarques, Santa Sofia a Constantinoble... L’Església podria imitar-los. De fet, a Menorca cedeix alguna església als anglicans i, a la vegada, empra un antic temple ortodox. Tot es pot aconseguir amb diàleg.

Quinze anys sense la Unió Soviètica

Avui fa quinze anys que va desaparèixer la Unió Soviètica. Aleshores vaig tenir un gran disgust. Ara estic content, però a mitges. Sempre he estat un fan del equips esportius soviètics, per la qual cosa m'emprenyava molt quan sentia a dir que tal jugador era rus. Sovint no era. Avui, som seguidor dels equips russos i em dol veure que no guanyen tantes vegades com jo voldria.

En visitar Rússia, no vaig trobar cap persona que em lloàs Gorbatxov. No ho entenia. Com era possible que aquell home, tan estimat a Occident fos malvist al seu país? La resposta era que, per culpa seva, s'havia dissolt un gran estat. En trobar un pobre pels carrers, i no era difícil de trobar-ne, li demanava si vivia millor aleshores o durant l'època comunista. Tots em deien que amb el comunisme estaven millor, però que preferien malviure que no tornar enrere. Així mantenien l'esperança que les coses milloressin. En dir-los que jo era comunista, em tractaven de boig. Però com és possible?, em demanaven. Fins i tot un va tornar cap enrere i va insistir: “Però, n'estàs segur?”. El lament i la fòbia a Gorbatxov venia d'una altra banda. Rússia no havia estat com Madrid amb tractar amb les repúbliques. Els havia ajudat i ara ningú no reconeixia l'esforç del russos. A més a més el desastre econòmic de la planificació era immens. Els autocars, per exemple, solien tenir el vidre de davant trencat. Era increïble que totes les llunes estàssin trencades. No les podien canviar perquè eren fabricades Iugoslàvia i la situació era la que era. Els avions també tenien problemes. Una república fabricava les rodes, una altra els motors... La flota d'Aeroflot s'havia repartit entre tots. A Uzbequistan li va tocar un sol avió. Mentre no era ple, no sortia. A vegades trigava hores. Jo vaig tenir sort i solament vaig esperar una hora i mitja per anar a Urguenx.

Acabaré. En dissoldre's, entre vint-i-cinc i trenta milions de russos van passar a ser ciutadans d'un altre país. Si tenim en compte que Rússia perd un milió d'habitants per any, açò era i és molt greu.
Hom calcula que cap a 2050, solament hi haurà noranta milions d'habitants a un país enorme.
En canvi les repúbliques asiàtiques creixen i creixen. Què passarà? Pakistan sol, prest els passarà. Un país hiperpoblat, i molt armat, veu tot Sibèria semibuit. La situació pot esdevenir perillosa.

Les eleccions profanades, segons Matas

Puc disculpar Matas? En segons què, sí. El que no entenc és que el PP Balear, que ha fet de tot per comandar, es vulgui espolsar com ho fa. Acceptem que no sabien res del que passava a Andratx –i cal ser molt indulgents per acceptar-ho--, encara que si haguessin fet un tomb per la vila s’haurien adonat de què hi passava. Ara bé, que em diguin que no està bé l’oposició se n’aprofiti per capgirar el resultats de les properes eleccions, em sembla intolerable.

Fer fora el PP de les Illes, almanco aquest PP, és un dret que tenim, però sobretot un deure. O ells mateixos fan net, o la tintoreria l’hauran de muntar els ciutadans. Comparar la corrupció amb l’11-M, em sembla vergonyós. Quan un partit, els seus membres, s’aprofiten del càrrec per enriquir-se, és lògic que l’oposició ho empri per fer-los fora, per guanyar o recuperar vots. És que ells no van fer el mateix quan al PSOE hi havia corrupció? No van aprofitar el cas Guerra, el cas Roldán i el del president de Navarra? Aleshores tenia raó el PP, ara la té l’oposició.

A vegades, només hi ha sospites sobre la corrupció dintre del PP. Seria el cas de Ciutadella. Si tinguessin seny i honestedat amb el que predicaven fa uns anys, haurien d’esborrar de les llistes les persones sospitoses. No ho fan, per tant no tindran dret a queixar-se quan tot es destapi, si s’arriba a destapar. Per desgràcia, la justícia espanyola és molt lenta i això afavoreix la corrupció. Açò i el votant. Com ja vaig dir fa unes setmanes, tots en tenim la culpa. Tothom sap què passa i molts tanquen els ulls.

També exigesc sinceritat al PSOE, a EU i a resta de l’esquerra. Insistir que l’11-M el va provocar el suport d’Aznar a la invasió d’Iraq, és mentir. Aquests dies n’hem tingut una prova més, a Ceuta. Encara hi ha islamistes radicals que pretenen cometre atemptats a Espanya. Les amenaces eren molt anteriors a l’entrada en guerra, només cal repassar la premsa publicada abans dels atemptats que hi va haver a Madrid. Països que no van donar suport a la guerra també les han patit i les pateixen: França, Alemanya, Rússia... Em direu que el darrer país és considerat enemic pel tracte que dóna als txetxens. D’acord. Però, què ha fet Alemanya?

M'agraden els toros. I què?

Fa uns anys vaig criticar les corrides de toros davant un afeccionat –i bon amic-- que ja tenia més de seixanta anys. Em va dir que parlava d'un tema que desconeixia. Em va picar el que em va dir. Picar en el bon sentit. Aleshores vaig començar a llegir tot el que trobava sobre la “fiesta nacional”. El resultat em va sorprendre. Em vaig convertir en un afeccionat, fins i tot –i sé que sona fatal-- en un entès.

Com que som rar, dec ser l'únic afeccionat de l'Estat que prohibiria les corrides. Reconec que hi he vist art, que m'hi he emocionat, veient-les. També vull aclarir que solament he experimentat aquesta emoció en les que tenen lloc a Madrid, la capital dels veïns, les que es fan a França i un xic amb les de Sevilla. Ara sé distingir tots els “lances”, totes les “suertes” i fins i tot sé quina diferència hi ha entre cada tipus de toro. M'agrada veure torejar i consider que és un art i que té molt, moltíssim de mèrit el que fa un matador davant de l'animal, quan fa les coses com exigeix el purisme de la festa. Malgrat tot, torn a dir que les prohibiria.

El fet que una cosa m'agradi, no em dóna dret a exigir-la. He de violar una actriu que em rebutgi perquè m'agrada tenir orgasmes? A vegades sent a defensar el “rejoneo” i el fet que a Portugal no matin els toros. Idò bé, torejar a cavall, per molta plasticitat que generi veure un cavall que dribla un toro brau, és molt més cruel que torejar a peu. Pel que fa a Portugal, em sembla indignant que no es mati el toro. Consider que, després del càstig que ha rebut, el millor que li pot passar al toro és que el matin. Per si no ho sabeu, no tots reben la “puntilla” al corral. La majoria de les vegades passen la nit patint fins que a l'endemà se'ls sacrifica. Quant a Espanya, tots els defensors parlen de la conservació de l'espècie gràcies a les corrides i destaquen que és un animal brau, etc. La realitat no és tan polida.

El toro és possible que no patesqui tan com sembla –personalment, ho dubt que no patesqui-- ja que en estar calent i emprenyat no sent tant de dolor com pot semblar. És cert que un boxador està més fotut quan es refreda que sobre el ring, i que quan et baralles no sents el dolor d'una manera tan intensa com quan ha acabat el combat. Però també ho és que hi ha un convidat que només pateix: el cavall. Per començar, tot i la protecció, rep unes envestides d'un animal de 500 quilos a la panxa. I n'hi ha més: les oïdes. Per tal que no hi senti, li posen paper de diari banyat dintre de les orelles. Açò, ho havia sentit a dir i ho havia llegit. Ho vaig comprovar personalment al “Patio de Caballos” de “Las Ventas”. Al terra hi havia una burrada d'aquests papers molls. En estar banyats, les gotes provoquen mal d'oïda al cavall. A la infermeria hi havia mitja dotzena d'animals que no estaven en condicions de ser utilitzats com a “cabalgadura” del picador.

Podria dir moltes coses més. No cal. Em sembla intolerable que la “fiesta” encara no s'hagi prohibit. Com m'ho sembla que s'interpretin peces de música mentre, a la bèstia, se la toregi –a Madrid no hi ha música durant l'acte, però és per un altra motiu-- i que se li clavin “banderilles” sense exposar-se gens. És una art, sí, i m'agrada, també, però això no és suficient. Cal que respectem els animals.

Podria deixar l'escrit així, però no ho faré. També em sembla indignant bullir musclos i caragols vius i matar alguns animals de manera cruel perquè són més saborosos (truites de riu, llamàntols...). Ens podem alimentar de carn i peix, però no cal matar de mala manera

Corrupció només al PP?

Que a l’Estat espanyol governi el PSOE o que ho faci el PP, m’importa ben poc. Són dos partits centralistes i fan el que poden per imposar l’espanyolitat. Els partits nacionals –vull dir nacionals espanyols— són així i cal acceptar-ho. Certament, hi ha l’excepció d’Esquerra Unida, partit que només en cau simpàtic quan aplica l’ecologisme o quan, precisament, explica la seva idea de l’Estat. És amb l’únic partit d’àmbit estatal amb què em sentiria còmode en aquesta qüestió.

En parlar de qui preferia que governés a les Illes, no hi ha color. En aquest cas, em quedaria amb el PSOE, malgrat tot. I em dol. Ara bé, com que no comandaria amb el meu vot, cap problema. Però em dol més que el PP s’hagi convertit –probablement no ho ha fet, sinó que ho estat sempre— en una immobiliària que només pretén enriquir part de la població a base de totxana, totxana i totxana. Primer aplicaven aquest sistema i ens el venien amb l’excusa de fomentar el turisme, ara ja directament a les ciutats. Preferesc el segon cas, evident, ja que la destrossa no és tan gran.

El PP, algunes persones del PP, no han tingut cap escrúpol a cometre els delictes que fossin necessaris per comandar. Que molts no han fet res malament i són honrats, ho sabem, però també sabem que no han fet res per treure’ls de les llistes. També ho saben els votants i això és el que fa pena. El PP ha governat a les Illes amb trànsfugues (i no una vegada) i han continuat reben suport dels votants. La corrupció al PSOE, els va costar que Aznar derrotés Felipe. També va rebre massa vots el PSOE, el càstig no va ser suficient. En va prendre, d’allò, el PSOE? No ho sé. El PP sembla que no n’ha après.

MANIPULACIÓ INFORMATIVA

El grau de manipulació informativa a què han arribat alguns professionals frega l’absurd. Ahir mateix, als telenotícies de TV3 tenien una curiosa manera de divulgar la notícia de la presa de possessió de Robert Gates com a secretari de Defensa dels EUA
–a veure si ens acostumam d’una vegada a no escriure EEUU en català--, en substitució de Rumsfeld. Segons els professionals de la casa, el nou secretari recomanarà avui
–justament avui-- al president d’aplicar una nova estratègia a Orient Mitjà.

Francament, dit així, em sembla una estupidesa. En sentir la notícia feia la impressió que tot el personal de TV3 estava assabentat de les intencions de Gates, mentre que a Bush la nova política li vindria –avui-- de nou. Així va el món. Jo diria que el cas deu ser exactament el contrari. Només cal aplicar la lògica. Deu ser Bush (o com a molt el seu partit) qui, conscient del seu fracàs i del de Donald Rumsfeld, ha escollit una persona que pot capgirar la situació. Dubt molt que hagi triat un republicà a l’atzar, sense saber com és i què pensa i que aquest li dirà que fins ara s’havia equivocat.

Però no són únicament els periodistes els que manipulen. L’altra dia llegia una carta publicada als mitjans de premsa menorquins i signada pel Comitè de Solidaritat amb “Part” dels Pobles d’Amèrica Llatina –els misquitos mai no compten— en què destacaven el gir a l’esquerra d’Amèrica Central i del Sud. Tot i que això és bastant cert, no ho és en dos dels casos: Nicaragua i Xile. A ambdós països hi ha presidents, però només presidents, que podríem qualificar d’esquerres. A Nicaragua la dreta té majoria a la cambra parlamentària (49 diputats contra 41, és a dir majoria absoluta) i a Xile no hi ha hagut més que un relleu a la Presidència. El govern segueix essent el mateix que l’anterior, l’única diferència és que basant-se a l’acord a què van arribar fa uns anys, ara corresponia a la socialista de presentar-se com a cap del govern. En realitat hi ha una coalició entre democratacristians i socialistes. La mateixa que hi havia fins ara. Solament han canviat de president: Ricardo Lagos per Michelle Bachelet. Aquesta, abans era ministre de Defensa --i prèviament de Salut entre 2000 i 2002-- i ara és presidenta. Val a dir que Lagos també pertany a un partit d’esquerres, però cal especificar que des que Xile va recobrar la democràcia, la major part dels partits moderats han governat plegats. I el sistema ha funcionat prou bé. Tant que continua. Així, abans l’esquerra va donar suport a democratacristians com Patricio Alwyn i Eduardo Frei Ruiz-Tagle (fill de l’històric Eduardo Frei) i ara aquells fan el mateix. Afirmar que l’esquerra ha avançat a Xile, em sembla tan absurd com assegurar que en fer fora l’assassí de Pinochet, va guanyar la Democràcia Cristiana. Sense els vots socialistes, no ho hauria fet, no hauria governat.

Estic embullat?

Embull mental? Probablement sí. Insistesc que només tenc clares dues bases: l’ecologisme i el nacionalisme. Tot el que se’n surti, és variable, depèn del moment. Açò no significa que giri per conveniència, crec –només crec— que els canvis d’oponió, en el meu cas, són provocats per noves informacions. Pretendre que el món no barata i mantenir-se estàtic, em sembla una equivocació. Ara bé, hom pot valorar això com a fermesa en les conviccions i tampoc no li manca raó. Personalment, però, som partidari de debatre i deixar-me convèncer.

Vull aclarir això que m’agradaria poder votar una vegada (i prou!) el PP. Descart d’entrada votar opcions més radicals. M’agradaria votar els Populars per treure’m una fòbia de sortida. Evidentment, el vot no podria ser a les nacionals –que no m’interessen— ni a les de l’Ajuntament de Cabildolàndia... mentre hi hagi segons qui. Em queden poques opcions. A les europees és impossible perquè ells volen circumscripció única i això no ho puc acceptar. Al CIM, tampoc no ho puc fer per allò que no vull votar les que em puguin comandar –hi faig feina--. Em queden dues opcions: la nova (Parlament de les Illes) o –encara que es contradiu amb la negativa a votar en les nacionals— al Senat. En qualsevol cas, hauria de ser un vot perfectament inútil. Què més inútil que el Senat actual? Si es refés del tot... podria obviar la fòbia. Si fos una cambra que representés de veritat les nacions del ‘Estat...

Som anarquista? Probablement. També cal aclarir que en fer anys he vist cada cop més clar que l’anarquia és utòpica. Dit això, on se sent més còmode un anarquista? Triant una opció comunista, evidentment que no. Una d’extrema dreta, tampoc. Hi resten la conservadora, la socialista, la liberal, la democratacristiana i la socialdemòcrata. Teòricament, aquestes tres darreres són les que permeten atracar-s’hi més i, dintre d’elles, consider que el liberalisme és la que exigeix o ofereix més poc govern. Amb tot, el liberalisme té un defecte gran. En defensar al màxim la iniciativa privada, consent que hi hagi certes agressions a la col·lectivitat. Un cas evident és el de la destrossa del medi ambient, que és un bé de tots i que no es pot furtar ni als d’ara ni als que vindran darrere. No ho sé, però em sembla que no estic tan embullat com pot semblar.

Em direu que nacionalisme i anarquisme són contradictoris. Hi estic d’acord. Però també pens que el nacionalisme no agressiu, permet la supervivència de pobles amenaçats. No sé què n’opinarien Darwin i sa Monea d’illencs.com, sobre això. Tal vegada s’hagi de permetre que el procés sigui natural i que una nació desaparegui per selecció natural, repetesc la paraula “natural”. No ho sé. Em dol que desaparegui una espècie i un poble. Estic convençut que es fonen amb ajut extern. Animal i plantes desapareixen sobretot per la intervenció de l’home, i les nacions ho fan perquè una de més forta l’anihila. Please, que tornin els ecolingüistes! Vull defensar el meu poble! O els meus pobles, si en tenc més d’un. Els tenc?

SOBRE EL MEU VOT A BATASUNA

Com deia ahir, vaig votar dos cops –tal vegada tres— per Herri Batasuna. Ho vaig fer el 1987 i el 1989. Les dues vegades el candidat era Txema Montero. El poble on més vots treia HB era Ferreries. Jo votava a Alaior i em sembla recordar que el primer cop la llista va obtenir uns 7 o 8 vots. El segon va baixar.

No sé si som valent en dir que vaig prendre aquesta decisió. L’única cosa que sé és que la vaig vessar. Si és intel·ligent proclamar-ho... probablement no. Però som així, no ho puc evitar. Assumesc la meva errada. Ara m’agradaria que PP, PSOE i Batasuna fessin el mateix. Record una entrevista a Montero, quan ja havia deixat la coalició abertzale, on explicava els motius pels quals l’havia abandonat. Tant de bo tothom pensés com ell.

Quant al comentari d’en Bernat, on afirmava que a Menorca només s’havia pogut votar HB una vegada, he de dir que s’erra –però no passa res--. Ho pot comprovar en voler. Com que en aquestes eleccions només hi ha un districte, el menorquí que ha volgut donar el seu suport a HB, ho ha pogut fer. Txema Montero va obtenir escó les dues vegades que s’hi va presentar, el 1987 i 1989. En aquest cas les convocatòries van ser tan seguides perquè Espanya votava per primer cop i ho va fer fora de termini, per dir-ho d’alguna manera. Els anys 1994 i 1999, s’hi presentaren com a Euskal Herritarrok. La primera vegada no van obtenir cap escó i la segona, amb Koldo Gorostiaga (em sembla) el van recuperar.

He votat poques vegades. A les nacionals, només una, el 1982, i ho vaig fer pel PSOE. Seguidament, vaig votar contra la permanència d’Espanya a l’OTAN (avui votaria a favor) i mai més no he votat a les nacionals, ni crec que ho faci.

Quant a les municipals, només he votat tres vegades: una al Sr. Navas a Alaior (un vot personal per a ell), una altra vegada a l’esquerra, també a Alaior, i a Ciutadella vaig votar en Pau Lluch. Al CIM només he votat un cop i a l’Entesa. No vot en aquestes eleccions perquè no vull tenir remordiments si encertava el meu cap a la feina i no m’agradava com ho feia.

Per higiene personal, m’he plantejat dipositar una vegada una paperina del PP encara que no estigui gens d’acord (o gairebé) amb ells. Però em costa tant que mai no ho he fet.

Tenc les idees clares? No ho sé. Cada dia crec més en els liberals (que prediquen una utopia), però probablement som un anarquista i no me n’adon, no ho sé. Solament puc garantir que som ecologista radical i nacionalista.

Vaig votar HB, i ho lament

Tenim un president que té iniciatives però que mai no les desplega fins al final. És un indecís, la pitjor cosa que pot ser un president. Em dol, especialment, que hagi tingut més decisió per fer avançar el procés de pau. Val a dir que, del fracàs, n’és tan culpable ell com l’esquerra abertzale. Aquesta tampoc no l’ha ajudat massa. Quan Otegi declara que podria aturar la kale borroka, em sent decebut. Per què no ho fa? Em neguiteja la poca col·laboració de Batasuna. Em sembla que Zapatero mereixia més suport, però també que havia de fer algun gest.

Fa molts d’anys vaig votar Herri Batasuna a les eleccions europees. Ho vaig fer dues vegades –és possible que tres, no n’estic segur— i me n’he penedit sovint. El primer cop, el candidat era Txema Montero. En aquella ocasió el resultat obtingut per HB a tot l’Estat va ser espectacular. El candidat era bo. Es va passar setmanes estudiant euskera per ser un candidat idoni. Posteriorment va deixar la coalició en considerar que cali acabar amb el terrorisme, oc la “lluita ramada”, com la defineix part dels bascos. Encara els vaig tornar a votar, en les eleccions següents Com he dit, em penedesc d’haver-los votat. Estic cansat que deixin perdre oportunitats per aconseguir la pau. No els votava perquè donessin suport a ETA, evidentment, sinó perquè creia en la independència d’Euskal Herria i de retruc em semblava que també donava suport al poble català. Anava errat. Es pot defensar el mateix d’altres maneres.

No crec que el PSOE s’equivoqui en voler ser generós. El mateix Aznar va dir, quan va encetar el seu procés, que “sin armas se puede hablar de todo”, encara que més tard va afegir que “todo es possible dentro de la Constitución”. Aleshores, Otegi era catalogat com un home de pau, aire nou dintre de Batasuna. El PSOE mai no va aprofitar la política del PP per radicalitzar l’opinió pública i guanyar vots. Tampoc no crec que ho pogués fer, ja que cal tenir en compte que al País Basc, es socialistes es van unir a Euzkadiko Ezquerra, que bàsicament era integrat per una escissió d’ETA (la branca Político Militar) El PP no ha actuat de la mateixa manera, no ha estat generós. I açò que alguns exetarres ocupen càrrec a llocs per als quals van ser designats pel PP.

Millor sense Pinochet

Ahir va ser una gran dia, tot i que em vagi precipitar i escriure un text irònic que malauradament s'ha publicat a UH. Tant me fa. La resta del contingut la subscric igualment. Pinochet ha mort. És un bona notícia... a mitges. M'ha faltat el judici i l'empresonament per estar del tot content. Ha mort una bèstia, un corrupte i un assassí. De moment ja he fumat la meitat del que normalment fum. Ara que es mori l'altra bèstia i em fumaré un havà ben gros.

Alguns no critiquen Pinochet, altres callen davant Kim Jong Il, com callaven davant de son pare, i tampoc no piulen sobre Castro. Els dictadors d'Amèrica del Sud van morint poc a poc. Stroesner ens va deixar fa uns mesos... El món està millor sense aquesta tropa. Lentament els personatges de la Guerra Freda es moren. Per desgràcia ha començat un enfrontament nou: Occident contra l'Islam. O l'Islam contra Occident. O millor encara: part de l'Islam contra part d'Occident.

Em fa l'efecte que hi ha massa silencis còmplices. Com es pot alegrar algú que Daniel Ortega sigui president de Nicaragua? Puc entendre que hi hagi persones que estiguin satisfetes per la victòria d'un president sandinista, però no que es decantin per aquest líder en concret, un assassí. Pinochet no ha estat jutjat, com tampoc no ho van passar pels tribunals ni Arias Navarro, ni Girón de Velasco ni Carrillo... De fet, només volen empresonar els contraris i no volem ni investigar sobre els mites que ens hem creat. Qui està disposat a estudiar la vida de Gandhi?Qui ho faci, hi trobarà moltes coses fosques. Val a dir que no era cap assassí, però el tracte que va dispensar a la seva família no va ser massa modèlic.

Dictadors democràtics

Mai no votaria Chávez, però no entenc com se'l pot tractar de dictador. De moment, no ho és. Se'l pot qualificar de moltes coses, ara bé, entre aquestes, no hi entra l'esmentada. La seva victòria ha estat clara i legítima i, per tant, als que no ens agrada no ens resta cap altra cosa que lamentar-nos i punt.

Se'l pot qualificar de demagog –i jo ho faig--, de brut i de mal gestor –amb més d'un encert prou evident--, però no de trampós. Denunciar la manipulació dels mitjans informatius és un argument falaç: o és que a l'Estat espanyol no hi ha manipulació informativa? On més discrep amb Hugo Chávez és en el fet de voler modificar la Constitució i fer-ne una a mida. Això tampoc no és nou, altres ho han fet abans: aprofitar la democràcia per esdevenir dictadors. Donaré dos exemples: Hitler i Mugabe, un feixista i l'altre d'esquerres. Sovint sentim a dir que Hitler va ser escollit pel poble alemany, quan de fet no va anar ben bé així. Va arribar al poder d'una manera legal, certament, però tenia minoria a la cambra parlamentària. Només quan, poques setmanes després va concórrer a unes segones eleccions va obtenir la majoria absoluta... i la va emprar per erigir-se en dictador. I encara més, en aquestes segones eleccions –en què arrasà-- no hi va poder participar tothom.

Canviar les regles, com vol fer Chávez, no és acceptable. La qüestió és: com podem oposar-nos a modificar una constitució si el vot es lliure? No ho sé, però em sembla legal. El que no ho és, és fer com alguns partits islamistes (no dic islàmics), que un cop guanyen volen implantar la xara i no permetre que qui vulgui opti a guanyar les properes convocatòries: això sí que és una dictadura

Chávez

Anit passada, el programa de TV3 “30 minuts”, va estar dedicat a Hugo Chávez.Frías. No és una persona que em caigui gens simpàtica, el trob una mula demagoga. Personalment, desitjava que hagués perdut les eleccions, però la veritat és li he de reconèixer alguns mèrits.

Que a Veneçuela alguna cosa fallava, em sembla una afirmació indiscutible. Que a un país ric hi hagi tanta gent que viu en la misèria, resulta incomprensible. No em sembla del tot just carregar les culpes contra els Estat Units, també hi ha molta responsabilitat atribuïble a la corrupció dels que han governat aquell país, i molts altres d'Amèrica del Sud. Per tant, part dels programes que ha endegat Chávez, em semblen fins i tot lloables. Tanmateix, Lula no ha caigut en el parany de voler ser un populista grillat i també ha aplicat, amb prou èxit, alguns reformes.

Chávez regala part del petroli i això no és bo per al seu país. Entenc que en doni a Cuba, com a pagament a Cuba pels metges que aquest país li cedeix: això em sembla fabulós. Ara bé que aquest pagament sigui excessiu i sigui un regal destinat a permetre que el castrisme perduri, em sembla lamentable. Després sentirem a dir que s'ha de perdonar el deute extern, etc. Estic d'acord que es condoni, però també hem de tenir present que allò que es manlleva s'ha de tornar.

No sé qui és el culpable de la situació veneçolana, però al continent passen coses rares. ¿Com pot ser que un país productor i exportador de petroli, com Mèxic, no compti amb refineries i hagi de comprar el combustible als Estats Units? Qui és el responsable d'aquesta mala gestió? Fer-ho pagar tot als ianquis és molt còmode, però hi ha més merda pel mig.