La utopia del liberalisme

Com que sovint m’ho demanen, i encara que ja ho he explicat –em sembla— aclariré per què ja no som d’esquerres.

En realitat, no ho he deixat de ser quant als objectius. Si una cosa em fa feliç és que el PSM, partit al qual vaig estar afiliat, tregui bons resultats. És més, preferiria que la proporció de vots que obtenen PSM i PSOE es capgirés: em sent molt nacionalista. Però encara que mantengui estima pel PSM, estic convençut que els plantejaments econòmics de l’esquerra no són eficaços. Quin país poden oferir com a mostra? On han aconseguit un èxit absolut? La resposta és que a cap. Només quan han defugit dels plantejaments teòrics propis de l’esquerra han assolit un èxit relatiu. És a dir quan deixen de ser esquerra.

També podríem dir que el plantejament dels liberals –el liberalisme és una utopia, deia Revel--, tampoc no ha obtingut un èxit rotund. És cert. Per què, idò, em decant pel liberalisme? És ben senzill: com més s’atraca un país al comunisme, més fracassa. Em decant pel liberalisme per oposició. Així de simple. El problema es que hom confon conservadorisme i liberalisme, i no tenen res a veure. El PP no és gens liberal. I un altre problema és que la competència no és lleial –per això és que el qualific d’utòpic--, car les persones som com som i feim trampes. I opin que no hi ha dret que per un liberalisme mal entès es consumesqui tant de territori.

Quan explic això, em solen retreure la solidaritat com un valor de l’esquerra. Discrep. És una solidaritat parcial: fonamentada sovint en el dèficit. Deixar deutes als que vindran no és solidari. Resta parlar de la solidaritat sense dèficit. Si es pogués aconseguir, seria fantàstic. Crec que mai no s’ha aconseguit. Podríem augmentar els impostos sobre els rics per aconseguir eliminar aquest dèficit, però l’experiència demostra que així no es recapta més. Només es castiga els emprenedors i tampoc no trob just. Per no deixar ningú desatès, cal ser solidaris. Però la solidaritat hauria de ser més un model de comportament. Vist com està l’arròs, continuaré sent utòpic.

Nacionalista i liberal

En el món polític, Menorca camina coixa. La meva dèria és aconseguir de crear un partit liberal i nacionalista. No cal trencar relacions amb ningú El grau de nacionalisme no hauria d’excloure’n els integrants.. El sentiment de pertinença a una nació més gran, tampoc. Hom es pot sentir ciutadà alhora espanyol o balear. Altres, solament menorquins o fins i tot poden sentir que formen part –és el meu cas— dels Països Catalans.

Estic convençut que amb una opció nacionalista milloraria l’economia de la Roqueta. Ni PP ni PSOE ens tenen prou en compte. No comprenc que ens estimem tant qui ens decanta, qui només ens xucla. En crear-se l’Estat espanyol, tal com ara el coneixem, no ens hi van voler. En Felip V ens va fer fora. Malgrat que, amb la Constitució, l’Estat ens ha retornat cert poder de decidir, aquesta cessió és insuficient. I encara gràcies que tenim el PSM. Tanmateix, no n’hi prou.

Un estat que destina un 58 % de les despeses en aeroports al de Madrid (sense comptar la T-4), no mereix que l’adorem. Un estat que ens decanta dels països a què estam lligats culturalment, tampoc. Ens estan furtant la capacitat de competir econòmicament amb Espanya, amb Europa i amb Àsia. L’economia menorquina fa massa temps que ha deixat de ser sòlida. El turisme ens ha fet perdre l’equilibri i ara que ha entrat en crisi ens abocam a la totxana. I feim més cases i més i pisos, mentre hi hagi espai. I aquests habitatges són una indústria i els ocuparan persones que vénen de fora. Tenen dret a venir i nosaltres l’obligació d’acollir-los. Malauradament, la cultura pròpia, no ho suportarà .

Hi ha murs i murs

En opinar sobre un mateix tema, els mitjans de comunicació i la gent normal i corrent no són imparcials. Aquests dies en tenim un bon exemple. El mur que construeixen els Estat Units per impedir l’entrada mexicans en aquell país ha estat criticat i ridiculitzat, mentre que sobre el que fan els xinesos per evitar l’entrada de ciutadans de Corea del Nord no diuen ni piu. És per això, justament per aquesta dualitat en el tractament d’un mateix fet, que vaig deixar de votar l’esquerra.

De murs, al món n’hi ha molts. A la llarga tots cauen: en realitat els tiren. El dia que m’he sentit més emocionat va ser el 9 de novembre de 1989, quan la gent va tombar. El de Berlín El 14 d’agost del mateix any, jo era a Berlín Est. En arribar-hi, estava tant convençut que trepitjava un país que demostrava que comunisme i pobresa no anaven lligats que em vaig agenollar –per fer broma— i vaig besar el sòl d’una plaça propera a Alexander Platz. Aquell dia es commemorava l’aniversari de l’aixecament de la paret. En tornar a Berlín Oest i veure el lloc dedicat a les persones que l’havien volgut creuar, tenia ganes de fer la ruta inversa. Hauria esta el primer a fugir cap a l’Est? M’hauria fet famós. El novembre vaig entendre que la propaganda m’havia enganyat.

Hi ha murs per evitar l’entrada, sobretot l’entrada múltiple de gent. Altres són per evitar la sortida. Aquests són els pitjors. Converteixen un país en una presó. Corea del Nord està aïllada per terra. És un cas trist. Em fa pena recordar que Carrillo deia que la tanca que separava les dues Corees havia estat construïda per evitar que els de Sud anessin al Nord, on –segons ell-- es vivia millor. Ja s’ha vist. I ben vist.

INTERROGATORIS DURS

El govern del EUA ha aprovat els interrogatoris durs. No és el primer país democràtic que adopta una mesura així. Emprar aquest sistema per obtenir un confessió o informació no em sembla acceptable. Encara conserv a l’esquena tretze marques provocades per una broma de certa policia. Un bon amic, company de pis, Vicent Conca, va denunciar l’Estat espanyol després d’haver estat torturat. Va rebre una indemnització econòmica.

Que un estat qualsevol es vulgui defensar d’enemics, ho consider normal. Fins i tot podria estar d’acord que empri mitjans no massa lícits. El que no acceptaré mai és la tortura física. Hi ha prou productes químics –pentotal sòdic, escopolamina, etanol...—per fer-te “amollar” informació sobre possibles atemptats que no cal recórrer a la punyada ni a l’aplicació del tercer grau.

Si algun dia som sospitós de formar part d’una banda perillosa, no posaria cap objecció al fet que m’injectassin algun dels productes esmentats. Sempre és millor que quedar tocat psicològicament per a tota la vida. És possible que aquests productes no funcionin tan bé com diuen, no ho sé, però dubt molt que cap no se n’hagi descobert cap. Emprar-los en un interrogatori per delictes “comuns” vulnera la seguretat jurídica de l’individu i no es poden fer servir com a prova per inculpar l’acusat, això és evident. Tanmateix, en el cas que el seu ús es destini solament a obtenir informació sobre FUTURS actes terroristes amb la intenció d’evitar víctimes innocents, tenc més dubtes.

A SUÈCIA SÍ QUE DIMITEIXEN

Quina diferència! A Suècia dimiteix un ministre perquè no havia pagat durant uns anys el cànon per la televisió (que és obligatori en aquell país) i per irregularitats en la contractació d’una cangur. Aquí no dimiteix ningú, ni que l’hagi feta molt grossa. Recordau el cas de l’aigua a Ciutadella? El ministre suec encara podria al·legar (falsament) que mai no mirava la televisió i que la meitat dels suecs tampoc no paguen el cànon, però dubt que cap casa cabilda no consumesqui aigua. Jo sí que he pagat sempre l’aigua, però he contractat cangurs il·legalment –com gairebé totes les
famílies--: a Suècia no tindria futur polític. Sortosament, aquí no tenc no ganes de tenir present.

La notícia, emperò, també em fa veure que a Suècia alguna cosa no funciona tan bé com volien vendre’ns. És evident que el sistema trontolla quan un cinquanta per cent del poble deixa de pagar un cànon. O no practiquen massa la socialdemocràcia que prediquen alguns, o els encarregats de cobrar són funcionaris mediocres.

Suècia ha estat un model important, i una mentida tova. És un dels països que més ha explotat el Tercer Món, tot i que se li ha de reconèixer que ha sabut acollir immigrants des de fa dècades. Record que quan vaig visitar Estocolm les dues coses que més em van impressionar (ciutat a part), van ser una festa en què hi havia representants d’una burrada de països exportadors de mà d’obra –o d’exiliats-- , cadascun amb la seva parada i una conversa amb un kurd que havia quedat paralític després de ser torturat per la policia turca.

Religió contra democràcia

Com ja he manifestat alttres vegades, tenc una dèria per veure alguns programes de K3/33, concretament Àgora i Millènium. Si el tema m’interessa els grav i els conserv. El debat de la setmana passada a Àgora va ser molt instructiu. Els convidats parlaven sobre el tema “Religió: por de l’integrisme”.

Particularment, em decant per la postura que defensaven Francesc-Marc Álvaro i Salvador Paniker. També em va encantar la convidada Patricia Almárcegui. Un dels temes debatuts va ser si era més important respectar la religió o la democràcia. Tenc clar que els estats han de ser laics. El tema religiós és un fet íntim. Jo mai no faria res que anés contra les meves creences, però això és el meu problema, no puc imposar la meva manera de viure als altres.

Un dels convidats, Mohammad Iqbal, pakistanès que parla el català bastant bé, mantenia que quan un partit religiós guanya unes eleccions –com Hamàs a Palestina o el FIS a Algèria— s’ha d’acceptar aquesta decisió i que Occident no ho admet. Té part de raó, però només part. La democràcia mai no ha de deixar de banda les minories, no s’ha de convertir en la dictadura de la majoria; i, d’altra banda, l’experiència ens demostra què ha passat a qualsevol país (a Europa també ho van patir durant segles) quan s’hi instaura una teocràcia. El cas de l’Iran és paradigmàtic. El “líder suprem” (rahbar en farsi, l’idioma del país) és qui en realitat comanda. Això, que en principi seria tolerable, esdevé un entrebanc a la democràcia, ja que a través de l‘Assemblea d’Experts i del Consell de Guardians decideix quins partits es podran presentar a les properes eleccions. És a dir que, democràticament, imposen unes idees a la gent que tindrà vot deu o vint anys més tard. Això no és just.

Qui vulgui complir la Xara o la Torah ho ha de poder fer, però no imposar-les. Si una dona vol dur un mocador pel cap que el dugui, però que respecti la que vol mostrar els seus cabells. Ha costat molt aconseguir de poder votar cada tres, quatre o sis anys
--depèn del país— i l’alternança en els governs és cabdal per poder gaudir de la llibertat.
Els valors d’una persona són igual de vàlids sigui creient o ateu. Un estat ha de tolerar les religions, però la gent religiosa també ha d’acceptar que hi ha persones que no combreguem amb el per a ells és vital

DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

M’agrada llegir part dels diaris uns dies tard. És una mania. Per això, record dues notícies referides a l’ecologia que m’han cridat l’atenció d’una manera especial. La primera resulta còmica: els musclos de riu desapareixen per culpa del “Prozac”. Aquest antidrepressiu, que conté fluoxetina, en ser abocat als rius a través de les canonades d’aigua –evidentment sense depurar—comporta aquesta mal influència en els musclos. També las buidades de bufeta, quan algun afectat alleuja el seu malestar augmentant el cabal d’aigua dels rius. Hauré de mirar on faig un riu, a partir d’ara, quan torni a prendre fluoxetina.

La segona és més seriosa. El món consumeix en nou mesos allò que la terra triga un any a produir. I aquest termini es va escurçant. Allò del desenvolupament sostenible és posat en dubte. Sempre ha estat una quimera. No hi crec. La mania de l’home de creure’s l’amo de la Terra és imprudent.

I encara n’hi podríem afegir una tercera,, que vaig llegir fa més de tres mesos. Cada dia es tallen 200.000 arbres per fer mocadors i tovallons de paper... a més del paper sa, que ara tothom anomena paper de wàter o paper higiènic. Encara sort que a l’Índia, als països musulmans i a l’Àfrica es netegen directament amb la mà i amb aigua (quan en tenen) o amb arena, etc.

IMMIGRANTS

Quants d’immigrants hi ha a Menorca? No ho sé i crec que ningú no ho sap. Tampoc no tenc clar si tot l’Estat “s’ha de tancar” a rebre’n més. No comprenc com hi ha tantes queixes per l’arribada de gent que surt (només surt) del Senegal i tothom accepta que les companyes de futbolistes visquin aquí més del tres mesos permesos. Em sembla intolerable.

Deia Pimentel que si ara hi ha quatre milions d’estrangers deixant les banyes aquí per quatre duros (i fent rics a molts), d’aquí a 2010 seran vuit milions. Aquest supòsit el defensava amb l’argument que l’Estat vulgui que l’economia segueixi creixent a la vora del 3 %.

El immigrants em semblen necessaris, però crec que caldria posar un fre. En pertànyer a una unitat més gran , la Unió Europea, consider que cada país hauria d’assumir els seus. Què vull dir amb açò? És ben simple. Si Itàlia concedeix la nacionalitat als argentins descendents d’italians, amb la qual cosa tenen dret a treballar a Europa, i Espanya fa el mateix als sud-americans que s’hi estan (a Espanya) dos anys legalment, no crec que estigui bé carregar el mort –que de fet és una persona ben viva i un obrer—als altres. Tal vegada caldria que durant un període a determinar, els que han obtingut aquesta nova nacionalitat continuïn residint al país que els ha concedida. Això, legalment, no es pot fer; però, s’haurien de modificar les lleis? No ho sé. El que sí que sé és que em sembla lleig que cada dia hi hagi més italians aquí. Sobretot quan aquests italians són argentins. Avui la colònia més gran d’immigrants a Menorca és l’argentina. Que venguin, d’acord, però que passin més temps a Itàlia. I deixem d’insultar els pobres negres. Ni ens han fet cap mal ni ens consten tant: ben al contrari. No tothom els insulta, alguns els compadeixen. En realitat, qui més insulta els estrangers –per raons de feina conec la majoria dels que hi ha a Ciutadella—solen ser argentins. Ells es consideren europeus (no els manca raó), però no tenen dret a malparlar del “indis” o de la “chusma que antes recibíamos y ahora tienen ustedes”. Es refereixen a ecuatorians, peruans, bolivians... L’enfrontament amb xilens i uruguaians és per unes altres raons: l’enemistat tradicional, pròpia de veïns. L’insult als sud-americans poc europeus, em sembla fastigós