Homenatge a la sobrassada

A Ciutadella, o bé hi ha un odi impressionant als porcs o una estranya fixació per la sobrassada. Efectivament, aquesta “delicatessen” ha aconseguit que els Darrer Dies només siguin recordats per les persones majors o pels puristes del llenguatge. Tot plegat, una bestiesa més. Ara, el Darrer Dimarts és el “Dia de la Sobrassada”. Hi ha bolla!

Em fa l’efecte que ningú no sap ja què celebra. I no només per Carnaval, podem dir el mateix per Sant Antoni, Sant Joan, els Reis, Nadal o Setmana Santa. Quan un poble oblida les seves arrels deixa de ser aquell que poble que fou. Reconec que no m’agraden les Carnestoltes, però almanco som conseqüent i com que no som catòlic no les celebr. El que no puc entendre és aquesta dèria per participar en una festa sense tenir en compte per què. Unes Carnestoltes –disbauxa—sense Quaresma, no tenen cap sentit. I encara en té més poc emprar la Setmana Santa per anar de viatge o fer vacances. Massa gent només la té en compte per a aquestes coses. Altres per contemplar una processó que no els diu res o per assistir a la bestiesa de l’afusellament del bujot. Ja no som el que érem. Dubt que encara siguem menorquins.. I no ho dic per jo, que no sé què som. Val a dir que em sent molt bé celebrant les meves festes. Les jueves, vull dir.

Són anticatalans, o ho fan per putejar-nos?

Avui –i ja comença a ser un fet habitual— ens tornat a quedar sense premsa catalana. Passa sovint, massa. Hom podria creure que cal atribuir-ho a problemes de connexió aèria, però jo ho dubt. L’avió que duu la premsa de Madrid, sempre arriba puntual. Ja és ben curiós...

Coneixent algunes persones, no m’estranya gens que passi el que passa. La persecució que pateixen els mitjans de comunicació catalans escrits, però també els audiovisulas, a Menorca, fa pensar. Veim com un mirall IB3 i les televisions valencianes, però cada dia ens costa més veure les catalanes o escoltar Catalunya Ràdio, Catalunya Música, etc.

Tanmateix, això no és el més greu. El que més em rebenta és que des que va comandar Aznar, algú està fent tot el possible per separar-nos –als menorquins—d’una ciutat amb la qual feia segles que manteníem una gran relació: Barcelona. La Ciutat comtal sempre havia estat la nostra sortida natural, molt més que Palma i, per descomptat, que Madrid.
Fins i tot per ser atesos per la Seguretat Social, ja anam de Palma a Madrid. Barcelona no existeix. La butxaca se’n ressent, ja que és més prop i no cal fer-hi estada.

Madrid o Lilliput? Maó o Mahó?

Al final alguns afirmen que a la manifestació d’ahir, hi havia 1.800.000 persones. Fot-li Emilio!, que deien a Alaior. Em resta un dubte, els madrilenys s’han convertit en ciutadans de Lilliput? Si no és així, no puc entendre com poden ficar-se disset persones en un metre quadrat. Algun dia, a Madrid jugaran un partit de futbol en una cabina telefònica. Qüestió de temps. Aquestes guerres de xifres són prou estúpides.

La Reial Acadèmia de la Història es decanta per mantenir la hac a Maó. Es basa en un argument etimològic. Curiós. Si es tractava d’etimologia, s’hauria de dir Magó, dic jo. Supòs que demà mateix plantejaran una queixa formal als italians que van decidir treure l’hac d’Hamburg. Recordem que en aquesta llengua, aquesta ciutat alemanya es diu Amburgo. Mentrestant, el president de la Reial Acadèmia de la Història, encara que privat manté que Colom era català, balear o valencià, no ho dirà com a president. Dirà res sobre la grip aviària? Parlarà sobre la divisió de l’àtom? Permetrà que el Col·legi de Metges de Barcelona opini sobre el Compromís de Casp? “Zapatero, a tus zapatos”, que diuen els veïns

El dic: canvi d’ubicació? La manifestació de Madrid: quants de milions de persones hi haurà?

El dic: canvi d’ubicació? La manifestació de Madrid: quants de milions de persones hi haurà?

Fa uns dies, una font del PP em va començar a parlar de la possibilitat que el famós dic es faci en un altre lloc. No li vaig fer massa cas i em sembla que em vaig errar. Avui és Avel·lí Casasnovas qui ho comença a dir amb la boqueta petita. Però ho diu.

No sé si és una nova estratègia per continuar venent fum o que tal vegada hagin arribat a alguna mena d’enteniment amb el Consell Insular sobre una nova ubicació. Segons la meva font, aquesta se situaria al sud de Ciutadella. Una de les possibilitats és fer-lo a s’Aigua Dolça, entre d’altres. Què passarà? Com acabarà? On es farà el dic? O, on no es farà? Seguesc pensant que no el volen fer enlloc, ni PP ni PSOE. Però vos avanç que sentirem a parlar molt de la zona de Son Olivaret.

Un altre tema: quanta gent hi haurà avui a la manifestació de Madrid? Si s’han de passejar per una superfície d’un 102.000 m2... la xifra només pot ser una. A Barcelona, els de la web “Contrastant”, feien–en referir-se a la que va tenir lloc a favor de l’Estatut de Catalunya, sense retocs-- els següents comptes: entre una i dues persones per metre quadrat. Quantes n’hi encabiran la COPE, ABC i El Mundo? Deu per metre quadrat és una bona xifra? Arribaran a les vint? La gent de Madrid és més petita? Ja ho veurem.

Mausoleu destruït

Reconec que tenc un certa estima pels xiïtes, probablement perquè sempre que estat entre ells m’hi he trobat molt bé. Evidentment excloc n’Ahmadinejad, que em sembla un impresentable. Record que a l’Iran durant moltes hores al dia podia seguir --és una manera de dir, ja que no entenia res— els “sermons” d’alguns clergues. Els del divendres eren els que més em copsaven ja que els feia Rafsanjani. Aquell dia la mesquita era plena a vessar. Era una imatge increïble.

Val a dir que el xiisme tampoc no és monolític. Xiïtes hi ha al Iemen (de la branca zaidita), a l’Iran i a part de l’Iraq (de la branca dels duodecimans) o, escampats per diversos països, els ismaïlites. Poca cosa tenen a veure entre ells, de fet només la devoció a un imam ocult en cert moment. En parlaré un altre dia al bloc “L’altra cara del mirall”. Si un edifici em va semblar meravellós a l’Iran, va ser el mausoleu del germà del vuitè imam a Xiraz. Mai no he vist res tan polit. Hi vaig passar hores assegut al terra, bocabadat. La devoció dels fidels era immensa, i només es tractava del “germà”. No em puc imaginar que deu passar a Maxad, on em sembla que hi està enterrat aquest vuitè imam.

Dimecres els sunnites van destruir el temple de Samarra, on hi ha els mausoleus del dese`i l’onzè imams. –al-Hadi i al-Askari--. La cosa és greu perquè a més de demostrar la ineficàcia del govern iraquià, l’ofensa é terrible, puix l’onzè és el pare d’al-Mahdi, la figura cabdal del xiisme iranià: l’imam ocult que ha de tornar. Començ a creure que l’ocupació anglo-americana no anava tan bé com creia –som dels pocs que hi estam d’acord— i l’única notícia positiva és que tal vegada una discussió entre sunnites i xiïtes permeti no ser el primer objectiu d’alguns impresentables que s’aprofiten de l’Islam. Això, només en teoria, ja que qualsevol manipulador pot atribuir aquesta destrucció a Occident i a Israel. Al final sempre rebem els mateixos. És difícil ser jueu. Tanamaite, main no s'ha de destruir allò que és important per al pròxim, o per a part del pròxim.

L’enemic inventat

El primer que faig cada dia, cap a les sis i mitja, es veure si Lluís Foix i Josep M. Quintana han publicat res en els seus blocs. El dijous m’agrada particularment, perquè en Josep M. sol escriure un article en el “Menorca”. El d’avui, “La necessitat de crear un amic exterior”, és, com sempre, molt interessant.

Estic convençut que qualsevol persona dèbil necessita un líder en qui estalonar-se i que aquest líder necessitat un enemic, sovint fictici, a qui atribuir els seus errors i que pugui aprofitar per desviar l’atenció. Només cal recordar que quan Franco tenia problemes retreia el “problema“ de Gibraltar o que a Ciutadella, alguns governants no desaprofiten l’ocasió de parlar de la mà negra maonesa, etc. Sospit que el rei del Marroc deu fer el mateix amb Espanya i Ceuta i Melilla... Trobaríem molts de casos d’aquest estil.

Sempre és greu haver de carregar contra un enemic, però ho és molt més quan aquest pressumpte contrari no n’és, d’enemic. I si a més a més és dèbil, llavors ja no té nom el que li fan. Record un amic sikh que em contava el que va passar al seu poble quan dos dels seus membre van assassinar Indira Gandhi. Les agressions van ser increïbles, a alguns sikhs els van arribar a cremar el mocador que porten al cap. Val a dir que el mocador seguia enrevoltat pel crani. Sé que aquest exemple no té molt a veure amb l’enemic inventat, però l’expòs perquè sí té relació amb un afegitó que vull fer sobre el tema. És cert que molts consideren enemics els EUA o a l’Islam, que no són ni dèbils ni pocs, però la majoria de les vegades se sol escollir l’enemic entre les minories, ja que aquestes solen callar i rebre. El que fa el PP amb catalans i bascos no té cap mèrit, puix ambdós pobles són minoritaris dintre del conjunt de la suposada “nació espanyola”. Hitler s’enfrontava a la minoria jueva, els turcs a la minoria armènia, etc.

Certament, tenim –com ja he dit-- un altre tipus de rival: el “gran rival”. Chávez, dispara sovint contra el americans i això li serveix per mantenir la seva dictadura. Molta gent a Europa encara el defensa. Això és perquè no el coneixen prou. Els recoman que mirin, de tant en tant, Cubavisión (em sembla que es diu així). La trobareu al 304-305 de Digital+. M’encanta posar-la quan parlen Castro, Chávez.... Els discursos són inacabables, duren hores. Si algú, després de sentir-los, encara els defensa, he de creure una d’aquestes dues coses: o vol imposar-nos una dictadura o no ho té tot. De fet, els que és segur que no ho tenen tot són aquests dos ídols dels “progres”, que fa anys que ho fan pagar tot a un enemic per seguir comandant.

PD: pagaria per saber d’on es treu el temps en Josep M. Quintana.

Hi havia poques ganes de fer un dic

Ja ho sabíem, però ara ha quedat ben clar. El Govern de la Comunitat Autònoma no volia fer el dic, només pretenia atreure adeptes. Estic convençut –ho sé d’una bona font- que van rebre amb molt de goig la notícia que el Govern central no veia amb ulls la construcció d’un dic a la badia de Ciutadella.

Ara, però, tenim més informació i cal analitzar-la. El Govern de les Illes ja renuncia al construir el dic: uf, quina alenada han fet a Palma! I el PSOE també ha respirat fortament i profunda, puix qui renuncia a fer-lo, definitivament, és el PP. Ambdós es barallaven a veure qui no el feia, açò és evident. Si entost d’una disputa com la que hem tingut, els rivals s’haguessin enfrontat dalt d’un ring de boxa, l’àrbitre els hauria desqualificat –a tots dos— per manca de combativitat.

Per acabar, Mabel Cabrer, la grandíssima Mabel Cabrer, afirma que un diu veurem acabada la dàrsena esportiva a cala en Busquets. Permeteu-me que també ho dubti. No queda prou aclarit on abocaran el material. La intenció és reomplir pedreres, però el president del propietaris de les pedreres menorquines ho veu inviable. Provocarà aquesta opinió un altre atac de satisfacció a Mabel Cabrer? És probable. De moment, l’única cosa evident és que tots els afectats no estan massa convençuts de deixar-se perjudicar per “qüestions del bé comú”. No m’estranya. No és el mateix pegar que rebre. I sé de què parl. Tant me fa si fan el dic i la dàrsena com si no. Ara bé que em paguin 15.000 ptes. per un tros de parcel·la que me'n va costar 600.000, no m’acaba de fer molt feliç. Estic convençut que els grans defensors dels projectes, si estiguessin en el meu cas, pensarien el mateix.

LES ESTÀTUES DEL PP I LES QUEIXES DEL PSM

Aquests dies he sentit algunes queixes del PSM contra la decisió del partit Popular de Ciutadella d’invertir més en l’adquisició d’estàtues que no a construir i millorar la infraestructura cultural de la vila. Aquesta queixa em resulta del tot incomprensible.

Em sembla que el PSM hauria de ser conscient de dues coses. La primera que qui comanda gasta els diners com vol. Contra açò, només cal demanar-los que ho paguin durant el període en què governen, sense deixar deutes als que vindran. La segona és que em sembla mentida que el PSM no s’hagi adonat del missatge “subliminal” que conté aquesta decisió. Efectivament, la intenció del PP és cobrir una mancança econòmica del pressupost municipal. Atès que hi ha una estàtua que ocupa el lloc de l’alcalde –el “comendador” del Tenorio?—ha decidit d’alliberar el sou que li havien assignat. Aquest sou serà incorporat a romanent de tresoreria. Però com que l’home necessita viure, li abonaran les despeses de conservació que necessita qualsevol estàtua per mantenir-se en un estat digne.

PD: tampoc no entenc les queixes de Camarero –ja fa uns mesos-- contra la famosa exposició de porcellanes de la casa Lladró. Encara no s’ha adonat que a Cabildolàndia hi ha moltes figures decoratives?

Curs del Partit Popular

Avui és un dia gran. Me l'apunt. Segons la premsa menorquina, el PP "ensenya el funcionament muncipal al seus regidors". Estic esglaiat. Si no saben com funciona un ajuntament, què dimonis hi fan de regidors? I com s'ho feien, per funcionar, si no sabien normes, etc.? Ja ho ben diu n'Antònia Salord: ara sap com fer una moció de censura. Ja només li cal aprendre a fer una "o" amb un got i hala... diputada!

Aquesta gent mai no ens deixarà de sorprendre. Tal vegada pel fet que no sabien com fuciona l'Administració, la confonien amb una empresa privada. Cada cop els veig més dictatorials, però ho són de bon "rollo"; perquè no en saben més. Tanmateix, i per aquest desconeixement, entre Chávez i el PP menorquí, la diferència és minsa.

Tot plegat és prou patètic.

Joan F. Mira

Em vaig sorprendre a la conferència de divendres. No pel que va exposar Mira, sinó per la gent que hi havia. Estava convençut que estaríem en família i hi havia una gentada. Hi destacava la colònia valenciana que resideix a Menorca, on estan millor que a casa.

El que va dir en Joan F. no em va semblar gens malament, de fet hi estic ben d'acord. Tanmateix, mantenc dos dubtes: resoldre la qüestió nacional és un problema demogràfic?; caldria aconseguir que cada nació disposi d'un país? Vull aclarir que quan parl de país no l'identific amb estat. Són coses diferents, excepte per al PP i alguns altres.

El tema demogràfic és cabdal; si més no, a mi m'ho sembla. Per què el poble català no té més força? Simplemnet, perquè és inferior en nombre als pobles veïns. Ras i curt.

Qui ho ha vist ben clar és la suposada nació musulmana. Aquesta engreixa el seu nombre de persones d'una manera preocupant per als veïns i per als receptors d'immigrants arabitzats. Dos exemples: els palestins s'han multiplicat per vuitanta en cent anys; Iran, malgrat haver patit una llarga guerra contra Iraq, ha crescut en trenta milions d'habitants en vint-i-cinc anys.

Cada cop comprenc més que Putin tengui pànic als veïns del sud. Rússia perd un milió d'habitants cada any i els musulmans que resideixen a migjorn creixen i creixen. I Sibèria és molt gran, rica i resta quasi deshabitada. Tot un confit per a qui té fam.

Caricatures

Ahir, dia 17 de febrer, un grup d'israelians van convocar un concurs de caricatures sobre els jueus. Ho van fer com a resposta a la iniciativa d'Ahmadinejad de fer el mateix sobre l'Holocaust. La diferència entre uns i l'altre és prou evident. El segon vol humiliar; els primers consideren que si s'ha de fer broma dels jueus, els més preparats són ells mateixos. Res de cremar ambaixades ni de fer mal ni de culpar innocents. La broma és la broma i la violència i l'odi, són la violència i l'odi.

El jueu sempre s'ha caracteritzat per posseir un sentit de l'humor crític. En posaré un exemple. En un acudit jueu, una persona demana a l'altre --ambdós són jueus-- qui és el més boig de la història. La resposta és Moisès, ja que si en fugir d'Egipte i després travessar el desert hagués conduït el seu poble cap a la dreta i no cap a l'esquerra, avui els jueus tindrien petroli i no un conflicte.

Els musulmans podrien ser tan irònics amb Muhammad? Ho dubt molt.