Ha mort Suharto

Es mor Suharto i pràcticament ningú no diu res. He tornat vell? Els joves ja no el recorden? Què passa? Hem perdut l’oremus, la memòria? És cert que gràcies al seu cop d’estat va fer fora un altre dictador, Sukarno
–bé, en Sukarno no parlava de dictadura, sinó de “democràcia dirigida”— però també ho és que Suharto va ser un assassí del grossos. La Guerra Freda va donar poder a massa gent sense escrúpols. El més lamentable és Occident callava i amagava els desastres comesos pels “seus” dictadors, mentre la Unió Soviètica i Xina –barallades entre elles—feien el mateix quan governaven els dictadors als quals elles havien ajudat a aconseguir el poder.

No sé quin cantó va provocar més morts durant la Guerra Freda, el que sí tenc clar és que cap dels dos es preocupaven per la gent, només de millorar la seva posició estratègica davant un possible conflicte. L’economia d’Indonèsia va millorar amb Suharto, és cert, però... i què? Massa gent va patir tortures i va perdre la vida per culpa seva. Aquesta manera d’actuar no em convenç. Mig milió de morts? Un milió?

George Habash

La “palma” George Habash i ni CAIB, ni CIM, ni l’esquerra declaren dia de dol. Açò no es fa. Ha mort un dels terroristes més bèsties de la història, el fundador del FPAP (FPLP, en castellà). Si més no el seu portaveu i ideòleg Ghassan Kanafani va rebre dia 2 de febrer de 2002 l’homenatge del Pacte de Progrés de les Illes. Del Pacte i d’algun menorquí més. Feia goig veure la foto que va publicar el Menorca. Encara la guard.

L’herència de l’heroi encara dura. Gràcies a ell, molts de palestins van ser expulsats part de la seva pàtria –cal recordar que el 77 d’aquesta és ocupada per Jordània (on no hi ha jueus, per cert)--. Bé, alguns, ni açò. Qui aleshores era rei de Jordània, Hussein, se’n va carregar entre 10.000 i 15.000... i ningú no va badar boca. Arran de la carnisseria es crea el famós grup terrorista “Setembre Negre” que actuà arreu. El nom del grup es referia precisament als fets esmentats.

Gaza/Egipte/Israel

Un article magnífic, publicat en el diari Avui dia 24 de gener. No hi afegiré cap comentari.

Guerra de propaganda?

*Jordi Argelaguet / Politòleg

Des del setembre del 2005, quan Israel es va retirar de Gaza, els palestins li han llançat més de 2.800 míssils i projectils de morters. Els atacs es van incrementar amb la presa de control de la franja per Hamàs (juny del 2007) i, sobretot, a partir d'aquest gener. Els atacs obliguen la població israeliana que viu a prop de Gaza a estar pendent de les alarmes i els refugis i, en correspondència, a la resposta dura, però continguda, d'Israel. Amb la represa del procés negociador entre àrabs i israelians, les provocacions de Hamàs s'han doblat fins que han aconseguit que Israel tanqués encara més Gaza. Amb això, Israel pretén assolir dos efectes: disminuir els atacs que rep i esperonar el desgast de Hamàs.

La resposta de Hamàs no s'ha fet esperar. Quan Israel va barrar el pas dels camions que porten fuel a la central elèctrica de Gaza i altres béns, Hamàs va tancar interruptors per fer més gran l'apagada i, pensant en les opinions públiques europees, ha dit que estava a punt de produir-se un desastre humanitari. Alhora, Hamàs remarcava que Israel calia que deixés de controlar les fronteres de Gaza. Tanmateix, tot i que les condicions de vida a Gaza s'han endurit, cal exposar que no tot és com sembla. Israel controla les seves fronteres amb Gaza, però no la de Gaza amb Egipte. Israel no vol causar cap crisi humanitària, per això deixa passar aliments bàsics i medecines a la franja. I el govern israelià continua subministrant més del 50% de l'energia elèctrica que Gaza consumeix. La guerra de propaganda continua, així com Israel continua sent l'únic Estat del món que, com assegura el seu ministre d'Infraestructures, ven electricitat a qui li llança míssils. Una altra paradoxa del conflicte.

Les dones ja poden conduir a Aràbia Saudí

Notícia sorprenent: a Aràbia Saudí les dones podran conduir automòbils i llogar habitacions a hotels sense anar acompanyades del marit, el pare o el germà. Fa goig? Fa riure? Fa plorar?

Encara no fa massa anys, a Espanya les dones no podien obrir un compte bancari ni obtenir un passaport sense el permís del seu marit. Supòs que si eren viudes o fadrines les circumstàncies eren diferents, però Déu n’hi do!

Ara mateix record algunes de les experiències que vaig viure a l’Iran. Curiosament, el país islàmic—juntament amb Tunísia— on he vist més llibertat entre les dones. Pot sobtar que digui açò de l’Iran, un país que ens han venut com a tancadíssim No voldria ser dona i viure-hi, però també he de dir que allà condueixen i que vaig cobrir alguns trajectes en automòbils conduïts per dones. Val a dir que estava obligat a seure darrere, fins i tot una vegada que m’acompanyava el pare de la xofer. Supòs que per evitar que ens aturassin i haver de donar explicacions: dubt que en aquest cas hi hagi cap prohibició.

S’està movent alguna cosa als països musulmans més fonamentalistes? Possiblement. Fa uns mesos un dels més tancats va autoritzar les dones a votar. Hi ha molta feina a fer. Poder anar soles a un hotel és una gran passa. Açò sí, convé que hi vagin soles de veritat.

Eleccions a Cuba

Reobre el Diari. Les eleccions a Cuba en tenen la culpa. Em sembla un fet extraordinari. Qui guanyarà? Fa de mal dir. De fet, hi havia 614 candidats per ocupar 614 escons. Imaginem-nos que un s’equivoca... És possible fer-ho?

El problema de fer coincidir candidats i nombre d’escons no és solament la manca de democràcia tal com l’entenem a Occident. El problema pot venir si a algú se li acut fer una putada a una persona que no li caigui bé. La broma és la broma. O la revenja. Qualsevol cubà pot escriure el nom d’un candidat no proposat i, aleshores, què li passaria, al candidat? Sospit que tindria certes possibilitats de patir represàlies.

Aquesta mena de democràcies: l’orgànica, la popular, la dirigida... no deixen de ser un engany o una dictadura encoberta. Una altra cosa és que hi hagi gent que s’hi senti còmoda. Segur que n’hi ha. Ara bé, com hi pot ser feliç un que sap que mai no podrà ser dirigit com voldria o per qui voldria?

Complicat. Molt complicat.

La religió de la pau?

Mentre uns commemoraven l’Aixura –xiïtes que recorden la derrota i el martiri de Hussein— altres, en aquest cas sembla que sunnites eren detingut a Barcelona, acusats de preparar un atemptat.

És cert que ni PSOE ni PP són responsables del que hagin fet o volgut fer quatre extremistes –de fet, el col·lectiu musulmà tampoc no ho és--, però la seva actuació durant els darrer anys ha estat massa encertada. La d’EU, tampoc.

No sé si tenim un problema, però sospit que sí. Només que hi hagi un 0’5 % de radicals entre els musulmans que han vingut a residir entre nosaltres , tenim un problema. No sé com es pot resoldre. A les bones, és complicat. A les males, no em semblaria correcte.

Part de l’islam sempre té alguna excusa per predicar la violència... tot i que després proclamen que són la religió de la pau. Quina pau? Des de sempre s’ha escampat a garrotades –cosa que també va fer el cristianisme durant segles—i negar-ho és absurd. És possible que sigui la religió de la pau, però es veu que només hi haurà pau absoluta quan tots ens hàgim convertit.