Diari d'un cremat

"L'esbarzer cremava, però no es consumia" (Èxode, 3,2). Estar fet de matèria gairebé ignífuga, m'allarga el turment. Les coses de cada dia que em cal recordar, malgrat que em provoquin moltes visites a un cirurjà plàstic. La "Unitat de Cremats" s'ha convertit en la meva llar. Em començ a plantejar d'alcoholitzar-me a base de "cremadillos"

dimarts, de gener 30

Ali el Químic

Només hi ha un tipus de persona pitjor que un genocida: aquella que ho és i no se’n penedeix. Açò és el que ha passat amb Ali el Químic. El responsable directe –tot i que va actuar empès per les ordres de Saddam Hussein—de la mort de 182.000 kurds, admet la matança i afirma que “no va cometre cap error” en provocar-la.

Alguns nazis es van penedir i demanaren perdó pels seus crims; altres no ho van fer. Demanar perdó no és suficient, però és una passa per evitar que es repetesquin fets com aquests. La carnisseria provocada per tal personatge, Ali el Quimíc, no va ser l’única que hi va haver a l’Iraq de Saddam. Organitzacions independents fixen en dos milions el nombre de persones assassinades pel règim, unes quatre-centes cinquanta per dia. Vist així, la guerra d’en Bush ha salvat vides. La diferència és que ara sabem quantes persones moren cada dia, ja sigui per atemptats contra membres d’altres clans, ja siguin víctimes dels bombardejos.

Fa uns anys, moltes persones portaven a sobre la llegenda “No a la guerra”. Ho feien amb bona intenció, però tampoc no és estrany que alguns diguessin que el text era incomplet, ja que la frase correcta havia d’haver estat “No a la guerra. Sí a l’extermini kurd”. En realitat van morir més de 182.000 kurds. I el nombre de xiïtes assassinats també va ser prou important. I de marsh, els habitants de les maresmes que hi ha prop de Bàssora. I encara més, una gran quantitat de kuwaitians i iranians van perdre la vida com a conseqüència de les guerres promogudes per Saddam. La guerra mai no és bona, però al Kurdistan iraquià estan més que satisfets amb la “feineta” que hi han fet els ianquis.

dilluns, de gener 29

Un àrab que serà ministre a Israel

Havia d’arribar. Un àrab ha estat nomenant ministre a Israel. És just. Fins ara hi havia hagut àrabs israelians que havien guanyat el premi nacional de literatura i rebut altres distincions, però mai no havien assolit el càrrec de ministre.
Abans de l’arribada dels jueus russos, un 20% dels israelians eren àrabs. Aquest percentatge s’ha reduït pel motiu explicat més amunt. Sovint la gent desconeix que a Israel la llengua àrab també és oficial i que, com he comprovat personalment, les pel·lícules i sèries que passa la televisió estan subtitulades en àrab i hebreu. L’àrab també s’estudia a l’escola: és obligatori.
Amb tot, la situació dels àrabs israelians –tant si són musulmans com si són cristians—no és idíl·lica. Molts consideren que són ciutadans de segona i no els manca raó. És cert que gaudeixen de més llibertat que la majoria d’àrabs que són ciutadans d’altres països. També ho és que tenen llibertat religiosa i que hi ha diputats a la Knesset i fins i tot partits exclusivament àrabs. Parlant amb alguns d’ells, em deien que tot i sentir-se palestins, preferien viure i ser ciutadans d’Israel. Segurament n’hi haurà que discrepen d’aquesta afirmació. Tant de bo aquest nomenament servesqui per a alguna cosa.

dijous, de gener 4

La realitat segons Batasuna

Poques vegades m'havia sentit tan insultat. El fet que, com he dit diverses vegades, sigui un exvotant de l'esquerra abertzale, em fa sentir bastant pitjor. Més enllà que el govern sigui dèbil, que estigui presidit per una persona que no se sap imposar –tot i que em cau simpàtic--, la realitat és la que és.

Reconec que aquest cop no he seguit la televisió basca i ho lament. Ho lament perquè sovint he comprovat que les altres televisions extreuen frases d'un discurs i així en manipulen el contingut. Tanmateix, les afirmacions de Joseba Álvarez i de Pernando Barrena, em semblen una ofensa. En referir-se a l'atemptat a la T-4 (aquesta que és una prova que Madrid només ens xucla), el primer va afirmar que hi ha una intenció evident de continuar avançant , de buscar la solució i els compromisos; el segon va afirmar que Batasuna no tenia constància expressa que s'hagués trencat l'alto el foc. En açò, jo li dic barra. Si contemplar la destrucció de la terminat i un munt de cotxes fets puré per una càrrega d'explosius descomunal, no és prova suficient del trencament de l'alto el foc, no sé què punyetes ho deu ser.

Estic gairebé segur que ETA no volia matar sinó que solament volia demostrar que si vol pot fer mal, però el fet és que ha tornat a matar i que ha comprovat que els atemptats sempre són perillosos. La reacció de Batasuna és inadmissible. Tenien una ocasió d'or de dir alguna cosa positiva i han obert la boca per negar l'evidència. Del PP, millor no dir res. Del PSOE, poca cosa. De Batasuna... no sé, tal vegada és que es pensen que tots estam sonats i que ens ho creim tot. Probablement, els únics que no viuen en aquest món són ells. Viuen una ficció i volen que els altres hi participem. I jo els votava! Il·lús!

dimarts, de gener 2

Imatges de Saddam penjat

Era previsible. A Youtube es pot veure com va morir Saddam. No em referesc a les imatges que vam poder veure per la televisió, sinó tot el procés. Va morir instantàniament, el botxí sabia fer la seva feina. Ja m’ho semblava, en veure la llargària de la corda i la posició del nus. Els nazis el col·locaven just a l’altra banda per perllongar l’agonia dels penjats. Hi ha molta diferència entre morir estrangulat a fer-ho desnucat.

El fet que Youtube pengi aquestes imatges no sé si està gaire bé. Diria que no. I si afirm això, per què m’ho vaig mirar? Bona pregunta. Tot sembla indicar que som morbós i que no tenc entranyes. Per culpa de gent com jo, les imatges s’han fet públiques.

Per què ho va filmar algú? Per què no s’han retirat? Massa preguntes i poques respostes que demostrin que el seny encara existeix. Saddam va morir immediatament, em sembla bé. Bé, que morís ràpidament, vull dir: la seva execució em sembla una errada. El millor càstig era ficar-lo en una cel·la no massa gran fins a la seva mort. Cadena perpètua. Sense els diner que va robar, sense els seus fills –que va perdre— i sense res de res, hauria purgat els seus crims: 450 morts diaris de mitjana durant el seu mandat.

Powered by Blogger

Free Web Counters
Free Counter