Carod-Rovira i Otegi

Dos dies moguts pel que fa al nacionalisme. Les declaracions de Carod-Rovira i d’Otegi són prou importants.

Carod –que, cal recordar-ho, no va donar suport al nou Estatut de Catalunya— ha manifestat que si aquest Estatut és aprimat pel Tribunal constitucional, a Esquerra no li restarà cap altra sortida que optar pel sobiranisme.

Otegi ha proposat que els pobles bascs i el navarrès siguin els que han de decidir si volen caminar junts. Les crítiques de part de la “caverna”, han estat importants, com era previsible. Tanmateix, cal recordar que la disposició addicional quart de la Constitució, diu, textualment, açò. “1. En el caso de Navarra, y a efectos de su incorporación al Consejo General Vasco o al régimen autonómico vasco que le sustituya, en lugar de lo que establece el artículo 143 de la Constitución, la iniciativa corresponde al Órgano Foral competente, el cual adoptará su decisión por mayoría de los miembros que lo componen. Para la validez de dicha iniciativa será preciso, además, que la decisión del Órgano Foral competente sea ratificada por referéndum expresamente convocado al efecto, y aprobado por mayoría de los votos válidos emitidos”. I, seguidament, diu així: “2. Si la iniciativa no prosperase, solamente se podrá reproducir la misma en distinto período del mandato del Organo Foral competente, y en todo caso, cuando haya transcurrido el plazo mínimo que establece el artículo 143”. Em sembla que qualsevol comentari sobra.

Serà discutible, constitucionalment, la postura de Carod-Rovira –fins i tot puc acceptar que de cap manera no és constitucional--, però mai no ho pot ser, de discutible, la d’Otegi. I a mi, m’entren unes ganes esbojarrades de ser com els navarresos. Sé que a Menorca, de moment, no ens podríem unir a Cvatalunya, car la federació de comunitats –excepte en el cas de la basca i la navarresa— no és permesa per l’actual Llibre Sagrat, però, almanco, aquess poden votar si volen caminar junts amb els bascos, cosa que a nosaltres no ens deixen fer amb els catalans.

Informació parcial sobre Jerusalem

Informació parcial sobre Jerusalem

He visitat 44 països i una burrada de ciutats d’Europa i Àsia especialment. Avui ja no em moc de casa, per raons que no vénen al cas. Cap ciutat no m’ha impressionat tant com Jerusalem.

Aquest setmana la premsa espanyola –no he llegit la internacional per manca de temps— repeteix que els jueus estan fent obres il·legals prop de l’Esplanada de les Mesquites o la Montanya del Temple (Har haBayit per als hebreus). També aprofiten l’ocasió per recordar que fa pocs anys els jueus van obrir un túnel que passa per sota de l’Esplanada i que això posava en perill l’estructura de la mesquita d’al-Aqsa (tercer lloc sagrat dels musulmans) i la Cúpula de la Roca (lloc sagrat per a musulmans, jueus i cristians). La informació és molt tendenciosa.

En primer lloc, he de dir que el túnel que van obrir fa pocs anys no era una obra nova, sinó que era destapar l’entrada d’un túnel construït fa molts de segles i anterior a l’arribada dels àrabs a la zona.

En segon lloc, em sembla parcialíssima la denúncia que han fet els diaris sobre les obres a l’escala per accedir a Har haBayit. I ho és per diverses raons. L’escala ja existia i era la que permetia que qualsevol que no fos musulmà pogués pujar a visitar l’Explanada. Els musulmans ho poden fer per diversos llocs. Cal recordar que quan Dayan va reconquerir la Ciutat Vella, ell i el govern israelià van decidir que l’Esplanada de les Mesquites (e-haram esh-Sarif, en àrab) romangués sota la sobirania del Waqf, un organisme religiós exclusivament musulmà. La decisió tenia la seva lògica, ja que així s’eliminava una possibilitat de conflicte i, a més a més, els jueus més ortodoxes mai no hi pugen per evitar trepitjar el lloc on hi havia el Sancta Santorum, que se sap aproximadament on era, però no d’una manera exacta. El sobirà de l’Esplanada continua essent el rei de Jordània, cosa que gairebé mai no se sol publicar.

Jerusalem és curiosa. Una ciutat dominada per Israel i amb sobiranies compartides en alguns llocs. Així, el rei de Jerusalem és Joan Carles de Borbó i Borbó, l’única persona que hi pot accedir dalt d’un cavall. I no és una broma.

Però el que em sembla tendenciós és que la UNESCO i la premsa no hagin publicat mai que el lloc sagrat dels jueus està sent destruït des de fa uns anys. Que tones i tones de material del primer i el segon temples s’hagin llençat als fems perquè el Waqf hi vol construir una altra mesquita. A www.har-habayt.org hi trobareu la informació necessària. També la podreu trobar a moltes altres pàgines web que hi ha a la xarxa. D’açò, ni piu. Com tampoc no diuen ni piu del fet que el Mur de les Llàgrimes pateix un greu perill d’ensorrament i que el Waqf no permet que s’hi facin les obres necessàries per consolidar-lo. No acabaria de citar exemples.

Ara que els musulmans demanen de pregar a la mesquita de Còrdova –amb una part de raó--, seria un bon moment per aconseguir reciprocitat. Podrien permetre a cristians i a jueus no temorosos de trepitjar el Sancta Santorum de visitar la famosa Roca del Dom que hi ha al mig de l’Esplanada (no és una mesquita com se sol afirmar), o accedir sense entrebancs a Machpelah, o a altres llocs sagrats. I, per suposat, no tallar el coll als que porten una Bíblia a Aràbia Saudita.

Guerra civil a Gaza

Que les coses al món canvien, és un fet evident. Cada cop sembla més possible que el Japó disposi d’armament nuclear. Occident no hi dirà res. Estratègicament, tot sembla indicar que el gran aliat d’Occident en aquella zona ha de ser, per lògica, el Japó. Els altres “països amics”, Taiwan, Tailàndia, Singapur i fins i tot Corea del Sud, només assumiran un paper secundari. L’enemic, forçosament, serà Xina que rep l’ajut de Corea del Nord.

Ja és ben curiós que el Japó, que va envair --i hi va fer autèntics desastres- Xina fa seixanta anys, ara s’hagi de defensar del nou “gran”.

En canvi, ahir es publicava una notícia de les que donen moral: militants d’al-Fatah han estat atesos a hospitals israelians. Més enllà del que hom pugui pensar sobre el fet –la majoria dirà que Israel només ajuda als seus aliats, o enemics no tan perillosos--, el cert és que demostra que la pau és possible. No cal oblidar que no fa gaire anys al-Fatah era un grup exclusivament terrorista.

Aquest fet, això no obstant, fa evident que Iasser Arafat va cometre una gran imprudència en permetre que Hamàs s’armés i, posteriorment, en treure la majoria dels seus militants de la presó. Ara, a Gaza –un bocí de terra que ocupa la meitat de l’extensió de Menorca—hi ha una autèntica guerra civil o, si més no, el preludi d’un conflicte d’aquest tipus. El pare d’un dels milicians atesos a l’hospital d’Asskelon, manifestava textualment: “Mai no vaig patir així amb els jueus. Mai no ens van fer res com el que està passant”. Sobren el comentaris. I ja em podeu a tornar a dir que som un merda i un sionista. Sí, som sionista i n’estic orgullós.

Partits errats de comptes

Esquerra Republicana passarà a la història. La seva estratègia suïcida està duent a les penyes el nacionalisme català. Segons una enquesta publicada fa uns dies en “El Periódico de Catalunya”, per primera vegada en més de 20 anys, els nacionalistes (ells i CiU) serien minoria en el Parlament català: brillant!

Sovint hi ha partits errats de comptes. Els casos més clars són el d’Esquerra, d’IU i dels Verds. Els objectius d’IU m’importen ben poc, però els dels Verds i els de qualsevol força nacionalista me’ls faig meus. Així, bona part de la responsabilitat que comandi el PP a les Illes recau en els Verds, i que ho faci a Ciutadella recau en el Fòrum, és a dir EU amb una altre nom. És evident que ambdues forces tenen dret a concórrer a unes eleccions i també ho és que els seu programa és diferent als dels altres. Ara bé, tenen en compte que en presentar-se poden afavorir el partit que més es decanta dels seus principis? No ho tenc clar. En el cas d’EU, hom diria que és un partit que s’ubica entre PSOE i PSM. Són més a l’esquerra que el PSOE i no són tan nacionalistes com el PSM.
Amb els Verd passa una altra cosa: en presentar-se no aconsegueixen més que restar vots als partits més propers a la seva ideologia i, així, afavoreixen el PP.

Esquerra Republicana és un cas diferent. Em cau simpàtica, tot i que ja no som d’esquerres ni republicà, pel seu nacionalisme, però no entenc que es presenti fora de Catalunya, on aquest espai ja és cobert i on la seva presència resta més que no suma. Estic d’acord amb ells pel que fa a la reivindicació dels Països Catalans, però aquest mateixa demanda la podrien fer a través de forces locals. Pel que fa a Catalunya, no només no ha crescut en pactar amb el PSC, sinó que cada cop perd més força el seu projecte. Fins i tot la tele catalana i la ràdio són cada cop menys “nacionals”. Ja té mèrit el que aconsegueixen. Quin fracàs!

Fraus electorals

Quan em centr en el tema nacional Hi ha partits que em cauen molt bé: el BNG, el PNB, EA, Esquerra Republicana, el PSM, UCM, Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica i fins i tot UM. Altres parcialment bé: IC, algunes coses del PSC... i finalment n’hi ha que no m’agraden gairebé gens.

El PSC està acabant amb la idea de Catalunya com a país. Curiosament, Esquerra Republicana hi col·labora. Resulta tràgic que uns independentistes es convertesquin amb els destructors del sentiment nacional de Catalunya, que siguin ells els que la rematin com a país. Aquests, que teòricament havien d’insistir a eixamplar el camí iniciat per CiU, quan han tingut poder l’han destrossat. El que han fet amb Televisió de Catalunya i les emissores de Catalunya Radio no té nom.

Però no és d’açò que volia parlar, sinó de l’engany al votant. En pocs mesos n’hi ha hagut dos: a Catalunya i a Veneçuela. Carod-Rovira no va dir en cap moment que reeditaria el pacte amb el s PSc i amb IC. Chávez mai no va parlar d’atogar-se poders especials. Aquests ocultament de les intencions és fer trampa. És possible que si ho haguessin anunciat els resultats haurien estat el mateixos –fins i tot és possible que millor, encara que ho dubt--, però em sembla evident que van amagar què pensaven fer i això els desqualifica.