ZP i l’esport. Arguments per exigir el sobiranisme

Mestre ZP anuncia que en la propera remodelació del gabinet que presideix crearà un Ministeri d’Esports i em deixa glaçat. Fa anys que molta gent el demanava i ara que la situació econòmic és delicada s’ha decidit a crear-lo. Qui ho entengui que el compri.

Em comença a costar de continuar veient aquest senyor amb bons ulls. Encara em cau simpàtic, però és que cada dia que passa el consider més inútil i venedor de fum. L’esport és una bona manera de desviar l’atenció. Ja està bé que la gent gaudesqui d’infraestructures esportives –com més millor— però, és el moment? També diu que cal reformar la Llei de l’esport. Ja era hora! Tanmateix, estic gairebé segur que n’hi ha per tremolar. Reformar-la contra qui? I és que la Llei de l’esport actual no té més que una intenció nacional fosca. Sí, d’aquest nacionalisme patriòtic que solament malda per escanyar qualsevol possibilitat de permetre que qui vulgui pugui participar o no en competicions esportives.

Avui, però, s’anuncia que Catalunya estigui representada en la Federació Europea de Rugbi Lliga, la modalitat de rugbi que es juga amb tretze jugadors. Com que l’esport té poca importància a Espanya, no hi haurà problemes... si haguessin admès la Federació Catalana en la IRF (la de rugbi a XV9, la Llei de l’esport actuaria de cop per evitar-ho. I açò que aquesta federació és més antiga que no l’espanyola. Curiós el món. Es permet que existesquin les federacions i seleccions escocesa i gal·lesa de rugbi perquè quan es crearen no existia la britànica, però quan un país en les mateixes condicions demana un tracte semblant la maquinària de l’estat treballa. Londres tracta millor que Madrid.

I bé, l’esport continuarà com fins ara. Catalunya aporta esportistes, títols i medalles i a canvi la inversió en infraestructures en aquest país és ridícula. Es veu que tot s’ha de fer a Madrid, sobretot. I açò que encara no han aconseguit d’organitzar els jocs olímpics: després podrem tremolar. A Catalunya, l’Estat hi inverteix entre un 6 i un 15 % del que inverteix a Madrid en temes esportius. ZP el Just. Aznar l’Equànime. Qui vengui, la Còpia. Independència, please.

El torn de Bombai

Dia negre a l’Índia. Cent deu morts, per ara, i açò que és un dels països on he vist un control policial més fort. Diuen que han estat militants islamistes. Islamistes radicals. Hi ha un problema greu en aquest país. Ni la separació del Pakistan i de Bengala (Bangla Desh) no el va resoldre.

Tanmateix, Déu ni do del grau d’entesa que hi ha a l’Índia. Un país democràtic –bastant democràtic— on podem trobar uns cent cinquanta milions de musulmans, la majoria pacífics. Com arreu. Em deman, però, què fan els musulmans per combatre aquests esclats que provoquen algunes de les persones que comparteixen les seves creences. Hi ha altres minories a l’Índia que no provoquen escabetxades com aquesta. Tot plegat, però, em fa creure que conviure és complicat. Al final cadascú opta per aferrar-se al seu clan. Açò pot ser bo o dolent. Si t’hi ajuntes per simpatia, no hi res a dir. Si és perquè et creus superior o per defensar-te o atacar, anam malament. Sí, hi he afegit per defensar-te i ho he fet conscientment i expressa. Si necessites defensar-te és que algú t’ataca o que passeges certa paranoia.

La societat tendeix a tornar a un estat natural. Els pobles grans no ho són. Un cop aconseguida la unitat, tot d’una comencen a renéixer les ganes de separar-se. La germanor és desitjable, però molt mala d’aconseguir. Fins i tot juraria que és impossible. Religió, creences, gustos, llengua... sempre hi haurà coses que ens separaran. Em conformaria que fossin capaços d’entendre’ns. Ens podem entendre i continuar essent diferents. Hem d’intentar de respectar-nos per evitar que es repetesquin atemptats com els d’ahir a Bombai (o Mumbai). Hauria de ser possible i ho serà si ens hi esmerçam a aconseguir-ho.

Corrupció a Bulgària, però també al Parlament europeu

Per culpa de la corrupció Bulgària acaba de perdre 220 milions d’euros que li havia aportar la Unió Europea. Bona notícia... a mitges. Ja m’està bé que es retirin els ajuts quan no hi ha garanties, però hi ha una segona lectura que també caldria tenir en compte.

Si Bulgària –o qualsevol altre país— necessita aquest ajut, l’ha d’obtenir. És la millor manera que tenim per permetre que els seus ciutadans visquin millor i que algun dia sigui Bulgària la que pugui “regalar” a altres estats. El cas d’Irlanda és un exemple d’açò darrer: van fer els deures, van aprofitar els ajuts i avui donen. Val a dir que la crisi colpeja la república esmentada amb força i que no sé com a acabarà el tema.
Però el que em sembla més vergonyós és que gent corrupte pugui decidir sobre el grau de corrupció d’altri. Un aguait al Parlament Europea permet de comprovar com ses senyories no soles romandre assegudes als seus escons. En açò jo també ho qualificaria de corrupció i si ells són capaços de retirar ajuts a països on hi ha “politxons”, també hi hauria d’haver un sistema per fer-los tornar el sou si no assisteixen a les reunions de la cambra.

Goytisolo: un lluitador o un farsant?

Juan Goytisolo ha obtingut el Premi Nacional de les Lletres. Com a escriptor no em desagrada, però les seves opinions i la seva vàlua com a intel·lectual em semblen molt discutibles. Destaquen del senyor Goytisolo la seva lluita pels drets de les minories i aquí és on em toquen el voraviu. Ja està bé que les defensi, però si vol ser honest no hauria de fer-ne abans una tria.

Juan Goytisolo ha dit i ha donat a conèixer coses meravelloses sobre el món musulmà, especialment. El fet que visqui sis mesos l’any a Marràqueix sens dubte ha contribuït a ajudar-lo a saber com és aquest món. El que ens ha donat a conèixer calia que ho sabéssim. Gràcies, Juan. Ara bé, no el consider un intel·lectual honest: no és imparcial, no és equànime. Imparcial és molt difícil ser-ho, gairebé impossible: ser honest és una obligació.

Goytisolo critica, amb raó, el tracte que reben els musulmans –alguns musulmans— a Europa i a Occident... però mai no piula per exposar cap queixa contra el sobirà que regne al país que l’acull. O és un covard o una altra cosa. Ser un covard l’hi puc perdonar, que faci com les estruços no. Els musulmans són maltractats a molts de països: denunciem-ho; però la correspondència que ens demanen tampoc no ens l’apliquen i en tenc proves a manta. M’he passejat prou per aquests països com per poder-ho dir clarament. Tenc un munt d’experiències personals a explicar que ho podrien fer palès.

Em qued però, amb la part bona de Juan. Fa bé d’exposar les injustícies que pateixen alguns pobles i alguns col·lectius. Ara bé, tampoc no ens passem a l’hora de lloar-lo. L’escritptor té una part prou fosca.

Una vergonya: l’ajut de l’Administració als clubs esportius

Avui “El Mundo”, aquest gran diari... per dir alguna cosa, publica que el meu equip, la Real Sociedad, va rebre un tracte “de favor” quan la hisenda basca –quina sort que tenen els bascos!— no va actuar davant d’un deute que el club mantenia amb ella. “El Mundo” és així. Quan convé diu veritats, altres vegades manipula hàbilment les notícies i si ho considera convenient les amaga.

El tractament que l’Administració en general atorga als clubs esportius és una vergonya. A l’Estat espanyol açò esdevé arreu. Tenim l’exemple de Menorca –on subvencionam equips esportius quan hi ha gent que pateix i altres sectors més important, al meu parer, oblidats--, però també tenim més intervencions escandaloses.

Fa uns anys, el govern del senyor Aznar fa canviar la legislació per permetre que el Reial Madrid –de passada se’n van beneficiar tots els clubs—pogués fitxar jugadors estrangers a un preu rebentat. Durant les primeres temporades, aquests jugadors no havien de pagar tant a Hisenda. A partir de la quarta, em sembla que era, ja havien de pagar els imposts sobre la renda com qualsevol altre ciutadà. No és una vergonya que gent rica –i molt— pagui més poc per un motiu tan ridícul? Poder competir amb avantatge contra els clubs anglesos i italians no justifica una baixada dels imposts dels esportistes estrangers. Era una vergonya i encara no s’ha corregit. Fa goig veure com un suposat crack que percep una fortuna cotitza més poc que el que li correspondria. Ja hem vist com han acabat: quan l’època de la rebaixa ja havia passat, el jugador demanava augment de sou i amenaçava de plegar si no el rebia. Clar, com que en ser com els altres havia de guanyar més poc... Amor als colors! I és que hi ha amors que maten: el dels futbolistes mercenaris i el dels polítics fanàtics d’un club. Qui hi perd és el ciutadà.

Jueus nazis

Sempre hi ha hagut jueus –o descendents de jueus—antisemites. És el famós autoodi, desviació que també podem trobar en altres pobles, com a ara el meu: el català. Entre aquests jueus antisemites, hi podem trobar gent com Karl Marx o els jugadors d’escacs Bobby Fischer i Alekhine. El fenomen, per tant, no és nou.

El que sobta és que ara els antisemites jueus siguin israelians i que a més a més es declarin nazis. Açò supera qualsevol desviació. Aquests nazis jueus –jueus?—provenen de l’antiga Unió Soviètica i s’han dedicat a atacar homosexuals, jueus ortodoxos... La pregunta és clara: si són antisemites per què van anar a viure a Israel?

Alguna cosa devia passar a la Unió Soviètica. Aquest estat, que venia jueus a Israel per 25.000 dòlars cadascun –una nova mena de tràfic de persones— podrien haver fugit de la URSS cap a un altre lloc, ja són ganes anar allà on no vols. Algun dia caldrà analitzar què passa amb els milers de jueus soviètics. L’Estat israelià ha estat prou generós amb ells: els ha acollit i diuen que fins i tot els permet de criar porcs, cosa ben perillosa a una terra ocupada majoritàriament per musulmans i jueus.

Fins ara hi havia, a Israel, jueus antisionistes, jueus que es declaraven súbdits del rei de Jordània i altres jueus curiosos. El que no havia vist era jueus nazis. Bé, antigament tenim exemples de conversos que van perseguir els que continuaven practicant la religió dels seus avantpassats, però aquest havien abandonat el judaisme i no habitaven un país que es declara “jueu”. Si no els agrada aquest poble, que vagin a un altre lloc. És així de senzill. Clar que a un altre país sempre podran ventar homosexuals... i és que els violents són violents i sempre troben una excusa per ser-ho i algú a qui rebentar.

El sou d’en Franco

L’honorable, és una manera de dir, cap de l’Estat espanyol que va ocupar el càrrec per decisió personal 8i divina?) fins a l’any 1975, sempre havia estat defensat pels seus seguidors com una persona honesta i austera. Quan els dèiem que la seva família es va enriquir d’una manera més que il·legal, ens al·legaven que açò podia haver estat així, però que ell, el Cabdill, mai no havia fet res d’açò.

Vet aquí que ara surt la notícia que Nostre Senyor a la Terra cobrava 800.000 ptes. mensuals... de l’època. Evidentment la quantitat i la defensa no segueixen els mateixos paràmetres. El sou del dictador era fabulós per a l’època: fabulós! Ni els actuals polítics cobren tant, i açò que no estan gens mal pagats. Llegia fa uns dies que ZP guanya –tot i fer dues feines alhora: president i mentider—més poc que no Montilla i que aquest rep un sou inferior al de l’alcalde de Barcelona. Algú ho entén? Com pot ser que un alcalde guanyi més que el president d’una nació –sense estat, però nació--?

Què guanyaria avui Franco?

Lukoil i Sacyr-Vallehermoso i Criteria i Port Aventura

Ara és Lukoil qui vol comprar les accions propietat de Sacyr-Vallehermoso... i un altre 10 % del total de les de REPSOL que cotitzen a la borsa. L’excusa que van donar alguns fa pocs dies per no vendre el paquet de Sacyr a Gazprom (un 20%), ara no val, ja que Lukoil no és una companyia estatal.

No sé com acabarà, però ja m’agradaria que els russos adquirissin aquest 30 % de REPSOL, sobretot la part de Sacyr a veure si així quan aquesta s’enfonsi, que ho farà, deixa un forat més petit. Tots hi guanyaríem. A més a més, també m’agradaria a veure què passa amb els drets de REPSOL a alguns països d’Amèrica del Sud. Tal vegada si REPSOL passàs a estar dirigida per russos no li posarien tants d’entrebancs. Val a dir que preferiria que el domini de l’empresa continués en mans nacionals, però ara per ara no em fa l’efecte que sigui possible. Ahir capvespre Criteria deia que volia vendre el 51 % de Port Aventura... És una bona notícia? Ens ha de preocupar? No ho sé, però no m’agrada gens.

Obama el renegat

Era previsible. Obama ha estat amenaçat de mort per al-Qaida. Tot i que alguns teòlegs islàmics expliquen que renegar d’aquesta religió no suposa haver de patir un càstig tan gran, la realitat és caparruda i molts dels acòlits de les creences musulmanes estan convençuts que és així. Obama és fill d’un musulmà i per tant quan va néixer era musulmà per a aquests esgavellats. Abandonar la fe li ha de comportar la mort. Sense comentaris.

L’Islam –si més no part de l’Islam, i desgraciadament la que sembla que domina i que actualment té més influència— permet que un home es pugui casar amb una dona que practiqui qualsevol religió, car els fills estaran obligats a ser educats en aquesta religió i per tant seran musulmans. En canvi una dona musulmana solament es pot casar amb un cristià, per exemple, sempre que aquest es convertesqui prèviament. També sobren els comentaris.

Moltes religions tenen uns sistemes curiosos per decidir qui la professa, però poques et condemnen a mort si en renegues –mot emprat pels musulmans--. Però és que són tan simpàtics! O no?

Obama i Guantánamo

Obama vol tancar la presó “especial” de Guantánamo. És una bona notícia. També vol retirar les tropes americanes d’Iraq. Em sembla bé, tot i que jo era dels partidaris de la guerra, encara que no l’hauria començada pels motius que ens va donar George W. Bush.

La invasió d’Iraq ha estat un nyap i això és greu. El resultat el sabrem d’aquí uns anys. Pot passar qualsevol cosa. Em deia un bon amic que no es pot lluitar amb el mal –el règim assassí de Saddam—amb un altre mal, la guerra. És possible que tengui raó. Està actualment millor que abans Iraq? No ho sé. Em costa de creure que pugui estar pitjor, però pel camí hi ha quedat molts de morts innocents. També val a dir que no puc imputar a les tropes internacionals els que durant molts de mesos van provocar els suïcides. Que cadascú carregui amb els seus.

Però bé, tancar una presó on els drets de la gent són trepitjats sempre està bé. Segur que a Guantánamo hi ha molts de responsables, però també és segur que hi ha gent innocent. Combatre el terrorisme és complicat, però les tortures sobren i sembla ser que en aquell racó de Cuba n’hi ha hagut.

Comença bé Obama? En aquestes qüestions sí, en altres ja ho veurem. Tanmateix, m’encanta el paper del seu rival John McCain. Cada dia el veig més senyor. Hauria estat un bon president... si al seu darrere no hi hagués el Partit Republicà. Curiosa l’actuació d’aquest partit. Ha passat de declarar-se “aïllacionista” --mot possiblement incorrecte—a actuar d’una manera ben diferent. Els van empènyer a intervenir, evidentment, però quan ho han fet no han estat capaços de prendre gaires decisions correctes.

En ZP enganya Saura. Més mentides

Un nou incompliment de ZP. Batrà marques. Em sap greu perquè és una persona que d’una altra banda té una cara que m’agrada. Alguna cosa no em quadra, això no obstant.

Em passat de tenir un president impresentable, o molt impresentable, a tenir-ne un que no sap dir la veritat, que és incapaç de mantenir la paraula que dona i açò és ben trist.

ZP no és prou conscient que està jugant amb foc. La seva tàctica –fer-nos creure que amb els altres estaríem pitjor— no servirà sempre. La garrotada ha de ser gran. Comprenc que la seva situació és complicada: si compleix el que promet als catalans s’ensorrarà a la resta de l’Estat. Ho té pelut. Ara bé, el que no pot fer és enganyar la gent. Si es veu incapaç de sostenir el que promet ho té prou senzill: no prometre.

De moment ha deixat en Saura amb el cul descobert. El partit d’aquest amenaça ara de tombar els pressuposts al Senat. Ves per on encara farà un servei al nostre senador, que així no s’haurà de mullar.

Gazprom? I ara... és russa!

Fa una temporada la pressió de part dels “importants” va impedir que Gas Natural pogués dur a terme una OPA per adquirir ENDESA. Aquest fet no és gens anormal. Gas Natural fa un tuf a català que calia eliminar de qualsevol manera. Aleshores el capital alemany era l’opció per evitar aquella OPA, la resta són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Sobte per tant que el que valia fa uns mesos –abans una empresa alemanya que catalana— en un cas, no rebi el mateix tractament en un altre. De cap manera es pot comprometre avui –diuen alguns— la “alloquesigui” espanyola. El capital rus no deu ser bo i cal posar entrebancs per evitar que s’apropiï del 20 % de REPSOL. Qui ho pugui entendre que m’ho expliqui. Ep, i no tenc cap simpatia pels actuals amos del capital rus.

La conclusió a què arrib és que hi ha massa fanatisme i massa nacionalisme –perdó, patriotisme constitucional—que roda per les Espanyes. Abans es podia admetre ser “dominats” per alemanys”, ara ens podem permetre de posar en perill el sistema financer espanyol. I és que és açò el que passarà quan les quatre grans constructores s’enfonsin. Sacyr Vallheromos és una d’aquestes quatre. El seu deute és molt superior al que mantenia MARTINSA. Sacyr pot deixar un gran forat en qualsevol moment. Si Gazprom estava disposat a adquirir el seu 20 % a REPSOL, ens feia un bon favor. És un possible risc dependre de Rússia, però és una certesa que Sacyr és a punt de fer un forat immens en el sistema financer espanyol. Res d’açò importa. L’or de Moscou servia per justificar una lamentable política econòmica durant la Dictadura, però l’or de Moscou no serveix per rescatar els nostres estalvis.

Afganistan

Si fa uns mesos el Govern del gran ZP es plantejava de substituir els soldats espanyols que són a Afganistan en “missió de pau” per components de la desapareguda secció de “Coros y Danzas”, ara es veu que el PSOE i de retruc molts d’espanyols han obert els ulls.

La situació d’Afganistan ha esdevingut complicada i fa la impressió que Occident no sap com enfrontar-s’hi. Obama, fins i tot, es mostra disposat a col·laborar amb talibans moderats i de deixar de banda el projecte d’instituir una democràcia en aquell país. Primer ordre! Té collons, tot plegat. La frase la podria haver pronunciat qualsevol dictador. No la critic, car pot tenir sentit temporalment, però et fa reflexionar. Es veu que si hi ha desordre primer cal restablir-lo. Hi podria estar d’acord. Si és així, però, hom també pot acabar justificant els motius que provoquen algun cop d’estat. Enteneu-me: solament parl dels motius que provoquen el cop, no justificaré mai que els que assumeixen les regnes del país continuïn governant quan ja s’ha restablert l’ordre. Fiem-nos-en, dels salvadors de les pàtries!

Obama, tanmateix, sembla que té les idees clares. S’ha demostrat –a mi m’ho sembla—que la política aplicada fins ara per combatre el fanatisme i el terrorisme islàmics no ha funcionat i que per tant cal prendre noves decisions. Tant de bo que ara l’endevinem.

Els occidentals: homicides imprudents

Ara són les Maldives les que s’enfonsen. Fa uns mesos eren unes illes de la Polinèsia. La culpa és de tots però no hi feim res per evitar-ho. Fins i tot podríem afirmar que hi col·laboram activament.

Sigui certa o falsa la teoria que les emissions de CO2 provoquen l’escalfament del planeta i en fer-ho eleven el nivell de la mar, fora lògic estar “si més no” atents en aquesta possibilitat. Descartar-la com fan algunes persones em sembla agosarat. I si tenen raó els que prediuen un desastre?

De qualsevol manera, Occident abusa a l’hora de consumir i cremar combustibles fòssils. Estam jugant amb la mort d’altri i açò és ben bé un homicidi imprudent: no ho puc qualificar d’assassinat, però no em manquen ganes. Aquí, mentrestant, estam ben calentets, ben il·luminats, ben “transportats”, ben satisfets en emprar cuines que xuclen més energia de la necessària. Fer un tomb per una oficina “pública” fa pena. La temperatura que hi ha és un abús i el llum es malgasta quan els funcionaris hi són... si és que no han sortit a fer un cafè llarguíssim, tot i que en aquest cas el consum continua essent el mateix. I en acabar la jornada, encara podem plorar més: impressores enceses, ordinadors no apagats, calefacció connectada fins i tot durant les vacances... Gran persona el funcionari. La majoria diuen que són d’esquerres... però no practiquen. Els que es declaren de dretes, aquests temes no els importen gens ni mica. Abans en tenien prou a estalviar per fer una estada estiuenca a les Maldives, ara ja no ho podran fer.

Un gran mes de novembre

Chávez pot patir un altre sotragada. No té gaire sort, darrerament. La seva flor s’ha marcit. Ja no és ni capaç d’aprofitar la sacsejada que ha patit el sistema econòmic mundial durant les darreres setmanes.

Contràriament, Lula en pot haver sortit reforçat, de la crisi. Evo Morales també travessa una mala època. Correa aguanta, tot i que mai no ha arribat a proclamar una revolució tan grossa. Kim Jong-il deu ser a punt de morir ja que la fotografia oficial que van publicar a Corea del Nord sembla més que retocada. De fet ni han sabut fer-hi els retocs com Déu mana... cosa normal en un país on Déu no existeix. Bé, hi ha un déu, que és el pare de l’actual líder.

Travessam temps de grans crisis. Als EUA els republicans seran expulsats dia 20 de gener del govern. A l’Iran Ahmadinejad ni piula. I té res a veure la baixada del preu del barril de petroli? A Putin se li enfonsen els submarins, a ZP li continua creixent el nas... A Jerusalem s’estomaquen armenis i ortodoxos, A les Illes hi ha un bon problema amb un parlamentari que diuen que no ha fet les coses massa bé i al Consell Insular de Menorca hi passen coses ben estranyes. Un mes ben entretingut: un gran novembre.

L’Auditori

Ara ho paga l’Auditori. Cabildolàndia no té remei. Qui fa fer el projecte? Qui el va beneir? Què en diu l’oposició?

Tot plegat em fa una mica de fàstic. Som incapaços de fer infraestructures culturals. No sé si hi ha prou diners a l’Ajuntament , supòs que no, però el fet és que el proper estiu tindrem un gran problema a Ciutadella. On es faran els concerts quan tanquin el Socós? Tot a Calós? I ara.

Ciutadella ha estat incapaç de resoldre un problema greu. Açò no és nou. La culpa és de tots. Uns per triar malament els nostres representants, altres per voler treure’n un rèdit electoral. I així ens quedarem: sense local, sense escola de música, sense res. Bé, sempre podrem passar per l’Ajuntament i assistir a un dels plens que s’hi fan. Es veu que és tot un espectacle. Però veure com actuen els nostres vint-i-un representants fa una mica de pena. La legislatura dedicada a la cultura ha acabat essent dedicada a l'afrontament. Preguem!

Kristallnacht i el mur de Berlín

La nit del 9 de novembre és una data que cal recordar. L’any 1938 hi va tenir lloc la Kristallnacht, l’any 1989 va caure el mur de Berlín.

Fa setanta anys els jueus van rebre fort. Uns foren assassinats, altres –uns 30.000-- van acabar a camps de concentració. Les sinagogues alemanyes, més de 1500, van ser destruïdes; els negocis dels jueus, també. El cost econòmic dels aldarulls provocats pels nazis el van haver d’assumir els que n’havien patit les conseqüències. El més trist és que l’antisemitisme és ben viu, tot i que sovint és disfressat d’antisionisme, un terme políticament correcte per actuant de la mateixa manera.

Uns anys més tard vaig poder viure una nit màgica en directe: la gent podia sortir sense problemes de Berlín Oriental. Curiosament, el darrer 14 d’agost –data en què es commemorava la seva construcció— jo era a Berlín Oriental. M’havia semblat el paradís. Es veu que la meva capacitat d’observació és ben minsa. Estava convençut que la gent que hi vivia era feliç. Fins i tot vaig fer com l’antic Papa. Va ser una mena de broma, però vaig besar el terra de la ciutat, ben davant d’una antiga catedral. Hores més tard, quan ja havia tornat a l’altre Berlín deia als meus companys que volia travessar el riu i ser el primer que fugia d’Occident i demanava asil polític: així m’hauria fet famós. Pecats de joventut.