Josep Maria Quintana

De vegades hi ha notícies que sense ser terribles, no són bones. Ahir en vaig rebre una: el semitancament del bloc d’en Josep Maria Quintana i l’adéu als seus comentaris setmanals al Menorca.

Ja he dit altres vegades que el primer que feia cada matí era llegir aquest bloc i el de Lluís Foix. Ambdós em servien, a vegades, per reflexionar. I dic a vegades perquè gairebé sempre estava d’acord amb el que hi deien. Si opinava d’una altra manera que ells, més d’un cop modificava la meva postura. Sortosament, encara em restarà en Lluís Foix, però hauré de cercar-me algú altre que suplesqui en Josep Maria. Tanmateix, el bloc no es tanca del tot, només anuncia que no hi introduirà un comentari diari. Si això serveix perquè disposi –em referesc a ell-- de més temps per llegir, almenys ens restarà el consol de poder llegir els seus comentaris. De qualsevol manera, enyoraré els seus escrits: aquells que omplien, i era més que just, el bloc més visitat de l'illa.

Abu Mazen

Abú Mazen, nom de guerra del president de l’ANP, pretén que solament els “oficials” portin armes a la zona que controla. És una bona notícia. A vegades llig comentaris sobre ell, en què li retreuen el seu passat terrorista. Em semblen una mica injusts. Si ha canviat, caldria oblidar el seu passat si això serveix per aconseguir la pau. També Shamir i Beguin van ser terroristes.

Sovint es carrega contra el passat de la gent. No és estrany i si això pot ser un motiu lògic per excloure segons qui de la política –quan un país gaudeix d’una democràcia consolidada--, no ho és tant en tractar-se d’un que necessita algú prou carismàtic per aconseguir algunes fites per al seu poble. Si Abú Mazen és definitivament Mahmoud Abbàs, mereix que li concesquin crèdit. La seva proposta de retira les armes als milicians és una bona notícia. La llàstima és que Iasser Arafat els vagi armar en començar la segona Intifada i que els vagi treure de la presó. Qualsevol cosa que permeti acabar amb la gerra civil serà bona. El que no veig possible és que un estat dividit en dues zones separades per 45 km sigui viable. Tenim el cas de Pakistan, que tampoc no va acabar bé.

Zapatero i Europa

De tant en tant, el president del Govern em sorprèn gratament. L’acceptació del nou Tractat de la Unió Europea promogut per Merkel i Sarkozy és una decisió correcta. Com ja he dit altres vegades, em fa l’efecte que el PSOE en té prou a fer funcionar la repartidora: no exigeix gaire exaltació nacional. I això és així tan quan aquesta es refereix als símbols de l’Estat per sobre dels pobles que l’integren, com quan l’Estat perd pes perquè s’integra en una unitat superior.

El PP, contràriament, prefereix tot el contrari, o gairebé. Posa la nació, la seva, gairebé per damunt de tot. Val a dir que també exigeix els fons de cohesió i que alguna cosa tindrà a dir quan Espanya passi a haver de pagar i no cobrar. En valorar el “vot espanyol” més que no el vot polític, es contradiu, ja que critica que els nacionalistes d’aquí (catalans i bascos) facin el mateix que ells volen aplicar quan es tracta d’un tema relacionat amb Europa. El PP pot ser primer espanyol que no liberal o democratacristià, però no entén que el PNB o UDC vulguin fer el mateix --al Congrés—que ells fan al Parlament europeu. Una contradicció.

Tanmateix, aquest nou document europeu ha enterrat la Constitució europea. D’una banda estic content (no m’agraden gaire les constitucions), però també em sent una mica trist. Em feia certa il·lusió arribar a formar part d’una Europa realment unida. Aquesta possibilitat sembla que s’allunya.

Alí el Químic

Hi insistesc, mai no vaig entendre el clam de “No a la guerra”. I no perquè no hi estàs d’acord, sinó perquè el lema era incomplet. En realitat, l’havien d’haver susbtituït per “No a la guerra. Sí a l’extermini kurd”.

Massa vegades hi ha molt d’interès a salvar col·lectius tot sacrificant-ne d’altres. En el cas de la invasió anglo-americana de l’Iraq, va succeir talment així. Ja havia passat el mateix durant la II guerra Mundial, quan el Papa en voler protegir els catòlics va callar davant de l’Holocaust.

Els més de 180.000 kurds que van ser exterminat per Alí el Químic, no van provocar ni una llàgrima de moltes persones d’occident. Tampoc no es plorar gaire pels xiïtes ni pels caldeus ni pels àrabs de les maresmes.

Va guanyar Hamas

La meva simpatia per Hamas és nul·la. Entenc perfectament que els israelians no hi vulguin parlar. De fet, és complicat de mantenir una relació amb aquella persona que tampoc no vol tractes amb tu. És més, és impossible fer-ho amb qui et vol destruir, cosa que no sempre és entès per part dels europeus, més ocupats a justificar el seu antisemitisme que a aplicar una política lògica. Tanmateix, no entenc que alguns governs vulguin mantenir relacions amb un partit al-Fatah que va perdre les eleccions.

Que la major part del món doni suport a Mahmoud Abbas em sembla raonable, però no que ho faci com ho està fent. Qui va guanyar les eleccions fou Hamas. No parlar-hi és legítim, però actuar com si les hagués guanyades un altre, com a mínim és discutible. El president és Abbas, però el govern ha de ser de Hamas. Si cal trencar les relacions amb l’ANP mentre comandi aquesta tropa de terroristes, es fa i punt, però sense fer veure que el govern dels islamistes no és legítim.

Un Barça ofensiu

Poques vegades m’he sentit tan dolgut amb el Barça. El paperot que va fer la institució en no acudir a la cita amb en Mandela, em fa més mal que no el fet que no vagi guanyar la lliga.

Cada dia tenc més poc respecte pels futbolistes. De tots els esportistes, sent dubte que integren el col·lectiu més patètic. Mandela haurà comès molts d’errors durant la seva vida, però qualsevol d’ells és perdonable perquè va saber fer allò que no tothom és capaç de fer: guanyar. Guanyar és molt més complicat que perdre. N’hi ha que mai no ho saben fer. Nelson Mandela, el pres núm. 46666, va demostrar, en assolir la Presidència de la República Sud-africana, una grandesa que mereix un elogi general. Res de revenges, res d’imposicions. El seu cas és ben contrari al de Robert Mugabe.

Quan Sud-àfrica va guanyar el mundial de rugbi de 1995, Nelson Mandela acudia als partits de la seva selecció. Ho feia amb la samarreta verda que porten els seus jugadors i aquesta duia el 46664. Gràcies a ell, alguns dels jugadors (pocs) eren negres, ara ja n’hi ha més. Feia goig veure com els afeccionats s’abraçaven entre si, sense que els importàs el color de la persona del costat. Aleshores s’havia decidit que una part dels jugadors havien de ser negres. Em sembla que l’havien fixada en un 15 %. Hi havia queixes, perquè els negres eren molt inferiors als blancs. Ara ja no és així. Poden jugar pels seus mèrits, però encara hi ha un mínim fixat.

L’esport pot separa o pot unir. A Sud-àfrica va unir. A Alemanya, també. Nixon va calcigar Xina gràcies al ping-pong. El Barça havia donat una passa important en lluir propaganda d’UNICEF, però els seus jugadors, excepte cinc, va caminar com els crancs.

Refugiats

Quants de refugiats hi ha al món? Bastants més del que diuen. No sé com treuen els comptes, però és evident que n’exclouen col·lectius. Així, hom no hi inclou els acadis i caldeus que can fugir d’Iraq mentre governava Saddam Hussein, ni els armenis que viuen a la diàspora de s de fa dècades, etc. La manipulació del concepte de refugiat és una cosa bastant comuna.

Un dels principals problemes dels refugiats és que no obtenguin la nacionalitat del país que els acull. Açò pot ser raonable en el cas dels “primers” refugiats, però és molt discutible que els fills d’aquests, que ja han nascut en sòl estranger, no puguin optar a ser ciutadans d’un nou estat. Quan vaig anar a l’Iran vaig provocar un petit embull perquè havia donat diners a uns refugiats afganesos. La cosa va anar així. Havia canviat 200 dòlars per la moneda legal iraniana, pels quals em van donar un feix de bitllets que feia prop d’un pam. En total, la quantitat que n’havia obtingut era d’1.430.000 dinars (ara no record si era aquesta la moneda, però sí la quantitat). Uns dies després, encara em sobrava més d’un milió, així que cada cop que veia un pobre li donava un “verdon”, que era com coneixien els “guiris”, com jo, els bitllets de 20.000. Mentre els vaig repartir entre els súbdits del país, cap problema; ben al contrari, solament rebia somriure’s d’agraïment. Ara bé, quan els vaig donar a un al·lot que va resultar que era afganès, em van començar a cridar i em deien que en aquell no n’hi havia de donar. Em va molestar i els vaig dir que també eren persones i en tost de donar-los un bitllet, n’hi vaig donar uns quants (tampoc no tants). Va acabar malament, però no em van agredir.

Els refugiats destorben això és un fet. I també destorben els desplaçats: aquelles persones que pertanyen al mateix grup ètnic que les acull: fan nosa. Durant unes setmanes, no hi sol haver gaire problemes, després la cosa empitjora. No sempre és així, els albano-kosovars van ser ben acollits i això que eren molts: moltíssims.

La pregunta que em torna fer és: quan deixa una persona de ser un refugiat?

Divorci a CiU?

S’arribaran a separar CDC i UDC? Algun dia, supòs que sí. El fet que l’actual líder de Convergència no tengui, encara, el carisma de Jordi Pujol confereix a la unió entre ambdues forces una debilitat que abans no tenia. Artur Mas és un bon líder, però el pujolisme sense Pujol és difícil de sostenir. Tanmateix, em doldria la separació de CiU.

A hores d’ara, ningú no sap què aconseguirien ambdues forces per separat. Tot sembla indicar que CDC disposa de més oportunitats de ser la força més poderosa. Hi acull un grau de pluralitat superior: liberals, socialdemòcrates... Unió té al seu favor la història. Juntament amb Esquerra Republicana de Catalunya, Unió és el partit més antic entre els que encara s’asseuen al Parlament o a les Corts (Congrés i Senat). Això pot no ser suficient. Mancat de figures com Manuel Carrasco i Formiguera o, més recentment, de Miquel Coll i Alentorn, el lideratge de Duran i Lleida mai no ha estat tan poderós com per poder amenaçar de trencar l’acord entre Convergència i Unió.

Unió continua recorrent un camí erràtic. A vegades pesa més el seu component democratacristià que no el nacionalisme . Algunes vegades s’ha escampat el rumor que substituiria el PP a Catalunya, que faria el que fa el PSC respecte del PSOE. No em semblaria malament si el PP no acuàs com actua a la resta de l’Estat. Seria trair la història d’UDC però... Unió dóna la sensació que té massa interès a ocupar un Ministeri. No hi estic del tot en desacord. El que no tenc tan clar és si ha arribat el moment.

El futur del Sàhara Occidental

Reconec que mai m’he endinsat en l’afer del Sàhara Occidental. El que en sé és més bé poc. Tenc molts de dubtes. En algunes qüestions, això no obstant, ho tenc bastant clar. Sempre recordaré una magnífica entrevista del Loco de la Colina a un representant del Front Polisario, ja fa més de vint anys. Era la primera vegada que sentia a parlar d'Ahmed Bujari. Em va caure molt bé. Quan contava com eren les nits al desert, em va empeltar de ganes de viure-les. Tal vegada per això he visitat tants de països amb desert.

Els saharians han comptat sempre amb la simpatia dels menorquins. Si més no amb la simpatia de la majoria. Fins i tot els més conservadors no han dubtat a posar-se a favor d’un moviment tant d’esquerres com el Polisario i han estat engrescats per aquest. Això diu molt. Quan una causa sembla justa, la divisió desapareix.

El conflicte entre els saharians i el Marroc ja fa prou anys que dura i serà difícil de resoldre. La política dels reis del Marroc ha estat, simplement, aplicar el “qui dia passa, any empeny” i els ha anat prou bé. A més a més, el pare de l’actualva treure profit de la Guerra Freda. Els pagans han estat un poble abandonat per l’Estat espanyol, que va desatendre les seves obligacions, i totes aquelles persones que Hassan II va enviar a colonitzar el territori que reclamava com a propietat seva. El fill no és millor que el pare i actua com un dictador absolut, amb unes miques de democràcia vigilada que deixa al seu poble. És cert que el Polisario també ha comès prou barrabassades, però no aquestes són ínfimes comparades amb les del poderós veí del nord. Dubt molt que s’arribi a trobar una solució que satisfagui tothom.

José Tomás

El retorn de José Tomás ha estat apoteòsic. No hi ha cap torero com ell. Si a més fos un matador, la glòria seria exclusivament per a ell. Hi ha hagut una mica de provocació en el fet que aquesta reaparició tingués lloc a Barcelona. La gent que va tornar a omplir La Monumental després de més de vint anys, no era barcelonina. Els toros, vulguem o no, estan donant les darreres passes cap a la desaparició. A Catalunya i a la resta de l’Estat.
Hi quedaran algunes fires importants, en què el públic continuarà responent, però poca cosa més. Han entrat en una corba descendent a places importants com València, etc.

Barcelona tenia, fa unes dècades, tres places de toros. Avui no és capaç d’omplir-ne ni una. Això pot ser bo, car tot i que som afeccionat, dubt que s’hagi de mantenir aquesta tradició. El que em dol és que s’emprin argument absurd contra les corrides a Catalunya –sobretot quan n’hi de molt de pes--. Els toros no són un símbol espanyol, són un espectacle que pot acabar sent artístic. En el moment que hi havia les tres places esmentades, Barcelona no havia rebut l’onada d’immigració que s’hi va instal·lar. Els toros no són una cosa espanyola. Es pot ser independentista i alhora et pots emocionar amb les corrides. En som un exemple, d’açò.

Alguns catalans van caure en desgràcia diumenge passat, com ara Joan M. Serrat. En aquest espectacle, s’hi troba quelcom o no s’hi troba. Que desaparegui, ja m’està bé, però caldrà córrer per tornar a veure com un artista, José Tomás, sap torejar amb una puresa difícil de superar i amb una quietud que et fa patit durant cada segon. Les baves et cauen, quan veus el que fa aquest home. Tant de bo que no es torni a retirar. I posats a somiar, què no pagaria per veure una terna integrada per ell, Joselito i El Cid. Però, sobretot, contra uns toros realment braus i no contra bous que semblen bens. Alguns companys de Ciutadella eren a La Monumental, quina sort que han tingut!

Shimon Peres: una bona opció?

Shimon Peres ha estat escollit president d’Israel. Contra el que pugui semblar, no és un jueu sefardita, sinó askenazi. El cognom Peres, que va adoptar en arribar a Israel, correspon a una paraula hebrea que defineix una au rapinyaire pròpia de la zona. No té res a veure no amb Pérez, ni amb Peris, ni amb Pires... Abans, el seu cognom era Persky.

Shimon Peres sempre ha estat valorat a Occident i, en canvi, no massa ben vist al seu país. Ha tingut algun encert indiscutible, però mai no s’ha pogut treure de sobre el rol de perdedor. El que el coneixen, no en parlen massa bé. El tracten d’instigador, poc fidel.

Supòs que pot ser un bon president, de la mateixa manera que sempre ha estat un primer ministre mediocre. Com a tal, com a primer ministre, no ha protagonitzat cap fita important. Com a representant de l’Estat, en canvi, pot ser una persona idònia. Arriba al càrrec una mica tard, ja és vell. Ha estat capaç de dialogar amb els àrabs i això pot ser bo, especialment ara quan tot apunta cap a un conflicte si Hamas desplaça del govern tots els laics. Si ho aconsegueix, ningú –dintre de Gaza-- no aturarà el llançament de coets contra territori israelià i la resposta pot ser dura.

Em neg a ser molt crític amb Peres abans d’hora. Tothom pot canviar. El mateix Abu Mazen defenia fins no fa gaires anys que la Xoà, l’Holocaust, era una mentida. Avui és una altra persona. Tant de bo Peres ja no sigui com ha estat fins ara.

Guerra civil a Gaza?

Si acaba esclatant –de fet no hi manca gaire—, només es farà realitat una predicció: en elm moment que s’autogovernin, hi haurà guerra civil a Gaza. La segona part, més perillosa per altres raons, es podria donar a la Cisjordània. En aquest cas, el problema seria més greu ja que obligaria l’exèrcit israelià a intervenir-hi d’alguna forma. Això, que pot ser molt dolent, també podria ser bo. En el mateix instant que els palestins tornin a tenir un enemic comú, es pot acabar el conflicte intern.

Ras i curt: els palestins (mot equivocat, ja que els israelians també són palestins) no s’han sabut autogovernar. Això és terrible. No és que els altres pobles de la zona ho hagin fet molt millor –els mateixos jueus han tingut enfrontaments interns i els libanesos, etc.—, però és una realitat tossuda comprovar que alguna cosa no funciona. Fins ara, solament hi havia hagut uns palestins maltractats pel seu mateix poble. La població cristianopalestina és a punt de desaparèixer, mentre tothom calla. Ara, l’enfrontament és més greu, ja que els altres responen.

Els fonamentalistes islàmics s’estan enfrontant als laics. I no s’ha sabut resoldre l’afer. A Israel també hi ha discrepàncies prou fortes entre ortodoxos i laics, però no es resolen a trets. Mols de comentaristes culpen Israel d’aquesta guerra civil. No ho veig molt just. Que carregui amb les seves culpes, no amb les dels altres. És cert que la situació a Gaza no convida a l’esperança, però la culpa la té qui la té. Cap poble no ha rebut tant d’ajut al món. Si entost d’invertir-lo en armes, s’hagués dedicat a millorar l’economia, el problema no seria tan greu. No em val l’excusa de la tanca de separació entre Israel i els palestins. No em val dir que no poden anar a treballar. Que jo sapi, Mèxic no arma una guerra contra els EUA perquè aquests posin peques als mexicans a l’hora de deixar-los travessar la frontera i servir de mà d’obra barata. Cada estat s’ha d’ocupar dels seus súbdit, no enviar-los a treballar a ca d’altri.

Prostitució a la força

Al món hi ha massa gent forçada a prostituir-se. Dones i infants bàsicament. En el cas dels infants, hi hem d’incloure fillets i filletes. La cosa no solament no s’atura, sinó que sembla que està augmentant. Una part de les prostitutes exerceix l’activitat com a ofici. Tot i les consideracions morals que hi puguem fer, és la seva elecció. Altres són empeses a fer aquest treball per raons econòmiques. Les podríem qualificar de semiesclaves. Finalment, hi ha el grup de persones esclavitzades directament.

Si fins no fa massa anys, les xarxes de tracta de blanques es nodrien bàsicament de sud-americanes i africanes, avui hi ha una bossa important d’eslaves. Sembla que als EUA també hi ha una part de forçades que provenen de Xina i a Xina mateix hi ha coreanes del nord que són raptades i dutes a la Xina, atès que la política de natalitat impulsada pel PCX ha fet reduir dràsticament el nombre de dones i els “mascles” tenen dificultats per trobar parelles.

Deia Umberto Eco que si es legalitzaven les drogues, els traficant traurien els diners d’un altre lloc: segrestos, prostitució... Al final tindrà raó. De moment, la transició al capitalisme que ha tingut lloc a l’Est s’ha fet tan malament que l’única cosa que ha comportat és el naixement d’unes màfies sense escrúpols. Atès que a Turquia, a Occident i a altres països hi ha clients a dojo, les esclaves sexuals s’han convertit en una tara de la nostra societat.

Els flamencs volen més autogovern

Una vegada més, el flamencs de Bèlgica exigeixen d’incrementar el seu autogovern. Ja fa anys que molt d’analistes consideren que el primer estat de la Unió Europea que es pot dividir és el belga. Hi estic d’acord, tot i que altre parlen més de la possibilitat que Escòcia se separi de Regne Unit. En aquest cas no ho tenc tan clar. A Escòcia no li ha anat malament la unió amb els anglesos –els gal·lesos són residuals en tots els sentits--. Tant la bandera, com les seleccions esportives, com altres foteses els han permès de mantenir viu l’esperit escocès.

Bèlgica és un cas diferent. D’una banda, és una unió sense sentit. Una de les comunitats que en formen part, la flamenca, habita diversos estats: els Països Baixos, França, la mateixa Bèlgica... Això és un problema. De fet, Flandes no forma part dels Països Baixos per una qüestió religiosa: els flamencs belgues són catòlics. Que la unió dels belgues és feble, ho demostra que la mateixa selecció de futbol és denominada Belgium: ni en flamenc (neerlandès), ni en francès.

Per què no se separa, doncs, Flandes de Bèlgica? Tothom ho sap, però hi insistiré: per culpa de Brussel·les. La capital de l’Estat, que hauria de ser flamenca per una qüestió geogràfica, és poblada per una majoria de francòfons, valons, que tenen por de quedar separats de la resta de la seva regió natural. La majoria de flamencs parles també francès, però aquest bilingüisme no és correspost. Com que a més a més, econòmicament els flamencs hi surten perdent, el desig d’esdevenir independents és obvi. Al final, els pobles europeus demanen dues coses: símbols i euros.

Un dia assenyalat

Avui és un dia en què commemor moltes coses. Un 7 de juny va tenir lloc, el 1640, la revolta dels segadors a Catalunya. Un 7 de juny, el de 1967, els jueus van poder tornar a pregar davant del Mur de les Llàgrimes. I un 7 de juny, vaig fixar –justament per aquests dos motiu anteriors—la meva residència a Ciutadella de Menorca.

Arran de la revolta del Corpus de Sang, Catalunya va començar a donar les passes per perdre part del territori, tot i que la secessió no seria efectiva fins dinou anys després, el 7 de novembre de 1959. El Rosselló i la Cerdanya passaven a ser francesos. Solament Llívia continuà formant part de la gran Catalunya, tot aprofitant que era una vila i no un poble i que el tractat especificava que tots els pobles de les dues comarques passarien a estar sota la sobirania francesa. El cas és que encara avui Llívia pertany a Espanya. Amb la supressió efectiva de les fronteres gràcies a l’acord de la Unió Europea, la vida dels seus habitants deu ser molt més senzilla. Supòs que, abans, cada cop que sortien del terme devien travessar la frontera. Un embull. Amant com som del rugbi, cada setmana m’interés pels resultats dels equips de la Catalunya Nord, la USAP –que té un bon equip de rugbi a 15— i els Catalans Dragons (o a l’inrevés), també de la mateixa vila i que participa en competicions de rugbi a 13.

La recuperació de la possibilitat de pregar davant del Mur, va fer que els jueus recobressin el símbol més gran del judaisme. Durant dinou anys havien substituït aquest lloc de pregària per la tomba de David que és fora de la ciutat vella de Jerusalem. Curiosament, Dayan va tenir la valentia de no plantar la bandera jueva dalt el Mont del Temple, o Esplanada de les Mesquites, i el control efectiu d’aquesta escara recau en el Waqf. D’una banda, Israel es declara sobirà del lloc, de l’altra també ho feia el rei de Jordània, descendent dels antics custodis dels Sants Llocs de l’Islam, la Meca i Medina. Els haixemites, que van ser expulsats d’Aràbia per la família Saüd, havien perdut l’honor de vetllar per aquests llocs, però els permeteren de fer-ho pel tercer lloc sant per als musulmans: Jerusalem o al-Quds. Durant aquesta guerra, els jueus van poder tornar a Hebron, on des de feia més de trenta segles sempre hi havia hagut jueus, excepte a partir de 1929, quan van patir un “pogrom” i en van ser expulsats . Actualment, encara no poden entrar del tot al seu segon lloc sant, la Cova dels Patriarques, ja que tenen barrat al pas a una de les tombes, la de Jacob.

Moviments a ERC

És molt probable que un 10 % dels vots que va perdre Esquerra Republicana de Catalunya vagi anar a parar a les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Això, en si, és una bona notícia, però només relativament.

Per als que ens sentim catalans, tot i que als menorquins no ens ho deixen ser, l’ensopegada d’ERC, si només és temporal, pot servir per fer que els actuals dirigents redrecin el rumb del partit. Si hi sumem la reflexió que sobres de les passades eleccions va fer Jordi Portabella –que en va treure una deducció que l’honora— i el naixement de corrents dissidents com el de Joan Carretero i, a partir d’ahir d’Esquerra Independentista, tenim la possibilitat de forçar el tàndem Carod-Puicercós a canviar de política. Si, pel contrari, tots aquests moviments esmicolen el partit, tots hi sortirem perdent.

De moment, tot sembla indicar que la direcció es veurà obligada a modificar la seva estratègia. La van vessar en acceptar de ser membre del segon tripartit. No solament no han aconseguit engolir-se part del PSC, sinó que li han permès de comandar a canvi de res. Alguns analistes comenten que la decisió de Portabella ha descol·locat del tot Iniciativa. Hi estic d’acord. Tot plegat ha fet, o farà canviar el mapa polític de Catalunya. El tripartit està condemnat i la seva feblesa és evident. Tant de bo acabi amb noves eleccions o, si més no, amb un canvi de socis. Em faria molt feliç veure que ERC i CiU s’aliaven i es plantaven davant el president més incapaç de la història recent d’Espanya. Em cau bé, Rodríguez Zapatero, però m’obliga a creure que no serveix. Qui no té un programa clar, no pot governar. Qui vol fer content tothom, acaba decebent tothom. Qui no se sap imposar al seu propi partit, com ha de comandar la resta de ciutadans?

Bush s’ha tornat ecologista?

Encara que sigui per no perdre la seva posició de superpotència, Bush ha decidit de proposar de reduir un 50 % l’emissió dels gasos que provoquen l’escalfament global. És una bona notícia. Com era d’esperar, part de la premsa occidental l’ha criticada. HI ha la mania de Qúestionar qualsevol cosa que facin o surti dels Estats Units i això em sembla absurd. Fins no fa gaires setmanes, se’ls criticava –i d’una manera justa— perquè havien intentat de frenar l’aplicació dels Protocols de Kyoto Ara, quan fan exactament el contrari, també reben, tot cercant raons ocultes en la seva proposta.

Fa poques setmanes era Europa qui volia encapçalar la lluita contra el canvi climàtic. Aleshores ningú no va dir que, rere la decisió europea, s’hi amagàs un intent de reduir la distància entre nosaltres i els americans a l’hora de ser competitius.

Que Bush, que fins ara no havia destacat per aplicar una política respectuosa cap al medi ambient –més bé al contrari— hagi canviat, és un bona notícia. Si ho fa per un interès econòmic, és secundari. D’una banda, veim clar que els que neguen la influència de l’home en l’escalfament queden en pilotes i, de l’altra, s’obre un llumí d’esperança que la cosa canviï. Dubt molt que russos, indis i xinesos s’afegesquin al pla, però de moment el país més responsable de l’endemesa ha rectificat. I ho ha fet a través d’una persona que volia eliminar boscos per evitar que es cremassin i també volia extreure petroli d’Alaska, cosa extremadament perillosa en el cas que hi hagués un abocament d’un petrolier al mar si hi havia un accident. Ecologista radical com som, tant me fa quina raó l’ha empès a canviar de postura: el que m’importa és que ara van a les meves.

Una altra d’en Chávez

Com pot ser que part de la societat occidental encara defensi Chàvez? Sincerament, no ho entenc. Aquest senyor és un dictador que cada dia em resulta més fastigós. Al fet que hagi tancat les televisions no afins al seu projecte, ara hi afegeix l’amenaça de tancar les universitats privades per evitar qualsevol mena d’oposició.

Qualsevol dictador és lamentable, tot i que en alguns casos i, de manera temporal i per un període molt breu, els podria arribar a admetre. No és el cas de Chávez. Aquest, a més a més de voler comandar durant molt de temps, és un mal gestor. Fa uns mesos TV3 va passar un reportatge en què se’l posava bastant bé. El reportatge també contenia les opinions dels opositors i em va semblar prou equànime. Fins i tot juraria que vaig escriure alguna cosa en què em plantejava si les meves anteriors crítiques no havien estat una mica desafortunades. Ara tenc clar que no. A més de ser un dictador, no ha estat capaç de resoldre cap dels problemes del seu país. No ha solucionat el tema de l’atur, la pobresa continua... i està regalant el petroli a altres dictadors amics.

En reportatge esmentat, ens van donar a conèixer alguns bons projectes duts a terme pel personatge: fum de formatjada. Pura propaganda.